Un estudi de la UB desafia la visió clàssica de l’origen del corrent oceànic antàrtic i alerta de la seva vulnerabilitat

L’article, publicat a la revista Nature Geoscience, trenca amb la visió clàssica sobre l’origen del corrent circumpolar antàrtic, el corrent marí més gran de la Terra i decisiu en la circulació oceànica i el clima global.

El corrent oceànic més poderós del planeta

«Fins ara es pensava que el corrent polar va impulsar la formació dels gels a l’Antàrtida. El nostre estudi revela que el corrent oceanogràfic és molt posterior a l’inici de la glaciació antàrtica», explica el professor Dimitris Evangelinos, primer autor de l’estudi i membre del Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB i el Col·legi Imperial de Londres.

«Aquesta descoberta implica tot un canvi de perspectiva científica en el món de la recerca antàrtica sobre la interacció entre el corrent polar i els gels antàrtics», afirma l’expert. «Les conclusions també revelen que aquest corrent és molt sensible davant dels canvis en les condicions climàtiques, una condició que també posa en risc la protecció climàtica del supercontinent gelat».

En l’article també hi han col·laborat equips del Laboratori de Paleomagnetisme dels Centres Científics i Tecnològics de la UB (CCiTUB) i Geosciencies Barcelona (GEO3BCN-CSIC), la Universitat de Granada, la Universitat de Salamanca i la Universitat de Bordeus, entre d’altres.

Un canvi de paradigma en recerca antàrtica

La comunitat científica ha debatut durant anys al voltant de l’origen i les característiques del corrent circumpolar antàrtic. A més de connectar les tres conques principals de l’oceà Austral (Atlàntic, Pacífic i Índic), aquesta massa d’aigües polars regula el transport de nutrients i d’energia cap a les regions de latituds baixes.

«L’Àrtic és la regió planetària amb un major impacte per l’escalfament global. A l’Antàrtida els efectes no són tan intensos, i això s’explica en part per l’aïllament tèrmic que genera el corrent circumantàrtic, que evita l’arribada d’aigües càlides al continent blanc», detalla la catedràtica Isabel Cacho, del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la UB.

Aquest estudi desafia la hipòtesi més acceptada, que estableix l’aparició del corrent circumpolar antàrtic un cop la tectònica de plaques va separar el continent antàrtic del sud-americà i va obrir els passatges de Drake i de Tasmània a l’oceà Austral.

«Això significa que els gels a l’Antàrtida es van formar prèviament a l’existència del corrent circumantàrtic», afirma la investigadora. «El nou estudi aporta evidències que aquest corrent circumpolar no és la causa de la glaciació antàrtica sinó la conseqüència de la formació dels gels». El treball obre noves perspectives per a la comprensió de la interacció entre el corrent circumpolar antàrtic i la capa de gel antàrtica. «Entendre com funcionen aquests mecanismes és cabdal per comprendre la dinàmica oceànica actual i futura de l’oceà Austral en èpoques del passat, i el que és més important, davant el desafiament del canvi climàtic», conclouen els experts.
 

Article de referència:

Evangelinos, D.; Etourneau, J. et al. «Late Miocene onset of the modern Antarctic Circumpolar Current». Nature Geoscience, gener de 2024. DOI: 10.1038/s41561-023-01356-3.