Sala de premsa

Els delicats problemes que pateixen algunes entitats financeres des de principis de març de 2023 fan posar en dubte que, de la crisi financera del 2008, en traguéssim cap lliçó. En aquell moment es va fer palès que la política monetària, amb la seva eina central de control dels tipus d’interès, necessitava complementar-se amb instruments i regulacions que permetessin garantir l’estabilitat i la seguretat financeres, els quals s’havien d’aplicar tant a escala nacional com europea i global. Així, es van aprovar regulacions de la solvència de les entitats financeres que en principi eren més estrictes, com ara les normes de Basilea III. Així mateix, es van aprovar unes exigències addicionals per a les «entitats sistèmiques globals», ja que tenen un paper més estratègic en el sistema financer internacional, entre les quals hi havia Credit Suisse (inclosa a la llista de les trenta entitats més importants publicada pel Financial Stability Board a finals de 2022). Però, d’acord amb les seves dificultats recents, han sortit a la llum les severes deficiències que acumulava, que de fet al sector ja es coneixien. A les entitats financeres se’ls van implementar stress tests, proves de resiliència, per garantir que estiguessin en condicions de fer front als xocs, però ha bastat un dels impactes més previsibles —tard o d’hora els tipus d’interès havien de deixar d’estar en mínims històrics— per portar les carteres d’algunes entitats a tenir pèrdues, com li ha passat al Silicon Valley Bank. 

Això vol dir que els mecanismes de regulació i supervisió teòricament reforçats després del 2008 no han estat efectius? No del tot: en bona part, han millorat la salut del sistema financer. Però no han funcionat ni s’han implementat amb l’efectivitat requerida, vistos els casos recents, que suposen un rotund toc d’atenció. Genera preocupació que, en totes les entitats financeres que tenen dificultats, concorrin comportaments de gestió com a mínim imprudents, però també la incapacitat dels organismes de supervisió de detectar a temps les fragilitats. Ja en el seu moment es van assenyalar les dificultats d’implementar mecanismes efectius de supervisió en un sector amb actors importants i interessos poderosos. I el 2009, l’aleshores economista en cap del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchard, es va referir als «racons foscos» del sistema financer, en què s’anaven acumulant riscos amagats (sovint sota l’aparença de productes i estratègies financers sofisticats), que, quan afloraven, mostraven tot el seu potencial disruptiu. Cal garantir més «llum» sobre els potencials «racons foscos» que subsisteixen. 

Efectivament, algunes pràctiques poc adients, com les que ara es coneixen de Credit Suisse, algunes pautes de gestió que no estaven «a prova» de pujades de tipus d’interès, ens recorden que no podem abaixar la guàrdia, sinó ben al contrari. Hi ha el risc que altres entitats també hagin desenvolupat el que podríem anomenar «addicció» als tipus d’interès baixos, amb models de negoci que només són sostenibles si es perpetuen els tipus anormalment baixos i que, per cobrir les seves febleses o negligències, ara clamen per atenuar la lluita contra la inflació. La situació és complicada. D’una banda, cal tenir present que l’actiu amb què treballa el sistema financer no són tant els diners com la confiança, que cal salvaguardar sempre. Però immediatament cal afegir que, d’altra banda, més enllà de les urgències, la millor garantia d’aquesta confiança és el comportament professional i seriós de les entitats financeres, la qual cosa requereix aprofundir en les mesures necessàries iniciades el 2008, que ara s’observa que necessiten actualitzacions i verificacions més efectives.