Tosquelles, el subversiu psiquiatre oblidat
La professora dʼEstudis Francesos Joana Masó recupera la figura i lʼobra de Francesc Tosquelles, el psiquiatre de la República que proposava «curar les institucions»
Joana Masó, professora de la Facultat de Filologia i Comunicació, ha editat Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021), un document fonamental per a la història de la psiquiatria, la psicoanàlisi i la cultura al nostre país. El treball és el resultat del projecte de recerca del Grup ADHUC de la UB «El llegat oblidat de Francesc Tosquelles», que Masó coordina des del 2017 i que està finançat per la Fundació Mir-Puig.
A lʼabril del 2022 està prevista una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) sobre Francesc Tosquelles, que sʼhaurà vist prèviament aquest any a Tolosa de Llenguadoc, on ha rebut la Distinció dʼinterès nacional, atorgada pel Ministeri de Cultura francès. Més tard, es veurà al Museu Reina Sofía de Madrid i a Nova York, a lʼAmerican Folk Art Museum. I també sʼestà produint una pel·lícula sobre Tosquelles que sʼestrenarà al Festival Loop aquest novembre a lʼArts Santa Mònica de Barcelona.
«Cal remarcar que aquesta recerca és fruit de la col·laboració entre el sector públic i el privat, una demostració fefaent del sentit que tenen les recerques en humanitats, i sobretot, un exemple de transferència de coneixement a la societat», explica la professora Masó. El primer que sobta és el fet que un psiquiatre sigui objecte dʼinvestigació des de la Filologia: «Tosquelles no és només un metge, un psiquiatre, sinó un heterodox transversal en el qual sʼentrecreuen molts camins i moltes disciplines: medicina, teatre, poesia, cinema, política... cultura, en una paraula. I és des dʼaquí que ens hi hem apropat», puntualitza Masó. «Penseu que quan ha de convalidar el seu títol de Medicina a França, lʼany 1947, Tosquelles presenta una tesi sobre el poeta Gérard de Nerval. Amb això ja es pot conèixer la mesura del personatge», assenyala.
El llibre, de gairebé 400 pàgines, és un objecte en si mateix: «Aplega una gran quantitat de documents escrits i gràfics, molts dʼells inèdits, així com les traduccions, per primer cop en català —fetes per lʼantropòleg i escriptor Adrià Pujol—, dels textos del mateix Tosquelles», detalla Masó. «Lʼeditorial ha fet una feina ingent a lʼhora de gestionar més dʼun centenar de permisos dʼimatges que es trobaven en arxius personals i familiars. Només la maqueta de disseny ha comportat mig any de feina», afegeix lʼexperta. A través dʼaquesta àmplia selecció de textos, documents i fotografies de lʼèpoca, aquest treball ens proposa un recorregut que permet donar vida a una memòria col·lectiva que va molt més enllà de la història de la psiquiatria i les seves institucions, per traçar un recorregut per una part desconeguda i essencial de la nostra pròpia història.
Per a Masó, Tosquelles és un home de la República: «Ell estudia durant la dictadura de Primo de Rivera, i és durant la República i la Guerra que posa en pràctica els seus coneixements». Curant els soldats malalts a prop del front, per exemple. Ell no creu que hagin dʼanar a hospitals de la rereguarda, sinó que la malaltia sʼha de guarir en lʼentorn on es produeix, perquè no només cal curar els soldats, sinó també els metges i les infermeres. Tosquelles guareix «lʼestructura» de la guerra. O requisant uns masos a prop de Reus per tal de tractar nens autistes. «És la política en lʼèpoca republicana que li permet dur a terme aquestes experiències dʼavantguarda. I tota aquesta experiència és la que sʼendú a França i posa en pràctica a Saint Alban», recalca Masó.
Tosquelles forma part de la retirada, i sʼexilia a França, després de passar pel camp de Sètfonts, però no abandonarà la seva militància política i col·laborarà amb la Resistència, amagant tot un seguit de personatges il·lustres, com Paul Éluard, vinculats al surrealisme i al comunisme. «Aquest és un moment mític de la cultura francesa —assenyala Masó—, on la confluència de medicina, cultura i política fa emergir una experiència amb unes eines profundament transformadores de la realitat».
«Ell distingia entre els establiments, que eren llocs governats per la burocràcia i lʼadministració, on no valia la pena dedicar cap atenció, i les institucions, que eren les entitats que calia transformar, guarir —explica Masó—, i aquesta és la lucidesa fonamental de Tosquelles: per curar els malalts, cal curar primer les institucions que en tenen cura». Per això, un cop a França, Tosquelles va posar els fonaments del que es coneix com a antipsiquiatria: generar vincles entre el sanatori i el seu entorn, a nivell social i econòmic i, a través del surrealisme —li encantaven les pel·lícules de Buñuel, per exemple—, posar al centre la cultura, la poesia, el teatre, el cinema, com a eines que li permetien transformar la realitat. En el fons, segons Masó, Tosquelles ens diu que és la realitat la que està espatllada, i no pas les persones dites malaltes. És un canvi radical.
Un dels punts nodals del seu mètode és lʼús de la llengua, dʼuna manera gairebé derridiana, un dels camps de coneixement en què Masó és especialista. Tosquelles té frases molt radicals, com per exemple: «Jo també parlava el castellà. Però gairebé tan malament o pitjor del que ara parlo el francès. Com els àrabs. Quan has estat en un país ocupat, parles la llengua de lʼopressor, però la deformes». Masó ho clarifica: «Tot bilingüisme és una eina de dominació, ja que els catalans no podem existir plenament en català a la nostra terra. Això és semblant al que explica Derrida a El monolingüisme de lʼaltre, sobre el francès a Algèria». Tosquelles va fer un pas transgressor en aquest terreny i utilitzava lʼidioma com a eina terapèutica. Estrafeia expressament el seu accent, tant en francès com en castellà, ple de catalanades, per tal de captar lʼatenció del malalt, i portar-lo cap al seu terreny. Utilitzava la llengua, deformant-la, fent-ne una eina tant terapèutica com política.
És un personatge excèntric, emparentat amb altres genis catalans com poden ser el mateix Dalí, Pujols, Gaudí o Cerdà. «Això acaba configurant un problema per a la nostra cultura —reconeix Masó—. En comptes de tenir genealogies culturals, tenim individus genials separats. Jo he intentat lligar-ho per salvar aquest aïllament».
«Quan vaig començar aquesta recerca —reconeix la investigadora—, no sabia qui era Tosquelles. Va ser fent la meva tesi a França que en vaig tenir notícies. I estirant el fil, vaig començar la recerca el 2017. Han estat quatre anys molt fecunds, que mʼhan transformat intel·lectualment. He après més sobre la cultura catalana i la República que en tota la meva vida dʼestudiant anterior. Detalls essencials i tan poc coneguts com el míting que va fer Dalí al BOC el 1930, lʼexistència de surrealistes que van participar en la Resistència a lʼocupació nazi de França, o el que es coneix com extermini dolç, en què es va deixar morir de fam més de 40.000 malalts als hospitals de la França ocupada. Jo, a través de Tosquelles, he entrat en la història».
Francesc Tosquelles (Reus, 1912 - Granges dʼÒlt, 1994) va estudiar Medicina i Psiquiatria a Barcelona, i va rebre formació mèdica, entre dʼaltres, del psiquiatre Emili Mira. Va treballar abans de la Guerra Civil a lʼInstitut Pere Mata. Catalanista afí al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer dʼUnificació Marxista (POUM), el juliol del 1936 va marxar al front dʼAragó, on va assistir combatents amb psicopaties adquirides a les trinxeres. Exiliat a França al final de la Guerra Civil, es va instal·lar a Saint-Alban fins als anys seixanta, on va dur a terme una pràctica transformadora que va respondre no solament a unes necessitats terapèutiques, sinó també culturals i polítiques, en un procés que implicava la institució assistencial mateixa.
Lʼobertura dels hospitals als seus entorns, la vinculació amb el paisatge, lʼexploració de sistemes de gestió cooperativa amb els interns, el treball dins i fora dels centres, la producció artesanal i el teatre, el cinema i lʼescriptura com a pràctiques col·lectives van ser algunes de les seves propostes al servei de la cura i de la humanització de la vida. A finals dels seixanta, la Gerència de lʼInstitut Pere Mata de Reus el va contractar com a director i va liderar la reforma de la institució fins a la seva mort.
Joana Masó (Barcelona, 1978) és llicenciada en Lletres Modernes per la Universitat París Diderot i en Lletres Clàssiques per la Universitat París-Sorbona. És professora de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB i investigadora dʼADHUC - Centre de Recerca Teoria, Gènere i Sexualitat i de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures. Comissària dʼexposicions i traductora de diversos llibres dʼassaig i de cinema francesos, és també crítica literària i el seu treball se situa en lʼencreuament de la literatura, lʼart contemporani i el pensament. Ha editat en diferents llengües els textos sobre art dʼHélène Cixous (Poetas en pintura. Escritos sobre arte: de Rembrandt a Nancy Spero) i els escrits sobre estètica i arquitectura de Jacques Derrida (Artes de lo visible [1979-2004] i Les arts de lʼespace). Des del 2017, coordina el projecte de recerca «El llegat oblidat de Francesc Tosquelles».
La professora dʼEstudis Francesos Joana Masó recupera la figura i lʼobra de Francesc Tosquelles, el psiquiatre de la República que proposava «curar les institucions»
Joana Masó, professora de la Facultat de Filologia i Comunicació, ha editat Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021), un document fonamental per a la història de la psiquiatria, la psicoanàlisi i la cultura al nostre país. El treball és el resultat del projecte de recerca del Grup ADHUC de la UB «El llegat oblidat de Francesc Tosquelles», que Masó coordina des del 2017 i que està finançat per la Fundació Mir-Puig.
A lʼabril del 2022 està prevista una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) sobre Francesc Tosquelles, que sʼhaurà vist prèviament aquest any a Tolosa de Llenguadoc, on ha rebut la Distinció dʼinterès nacional, atorgada pel Ministeri de Cultura francès. Més tard, es veurà al Museu Reina Sofía de Madrid i a Nova York, a lʼAmerican Folk Art Museum. I també sʼestà produint una pel·lícula sobre Tosquelles que sʼestrenarà al Festival Loop aquest novembre a lʼArts Santa Mònica de Barcelona.
«Cal remarcar que aquesta recerca és fruit de la col·laboració entre el sector públic i el privat, una demostració fefaent del sentit que tenen les recerques en humanitats, i sobretot, un exemple de transferència de coneixement a la societat», explica la professora Masó. El primer que sobta és el fet que un psiquiatre sigui objecte dʼinvestigació des de la Filologia: «Tosquelles no és només un metge, un psiquiatre, sinó un heterodox transversal en el qual sʼentrecreuen molts camins i moltes disciplines: medicina, teatre, poesia, cinema, política... cultura, en una paraula. I és des dʼaquí que ens hi hem apropat», puntualitza Masó. «Penseu que quan ha de convalidar el seu títol de Medicina a França, lʼany 1947, Tosquelles presenta una tesi sobre el poeta Gérard de Nerval. Amb això ja es pot conèixer la mesura del personatge», assenyala.
El llibre, de gairebé 400 pàgines, és un objecte en si mateix: «Aplega una gran quantitat de documents escrits i gràfics, molts dʼells inèdits, així com les traduccions, per primer cop en català —fetes per lʼantropòleg i escriptor Adrià Pujol—, dels textos del mateix Tosquelles», detalla Masó. «Lʼeditorial ha fet una feina ingent a lʼhora de gestionar més dʼun centenar de permisos dʼimatges que es trobaven en arxius personals i familiars. Només la maqueta de disseny ha comportat mig any de feina», afegeix lʼexperta. A través dʼaquesta àmplia selecció de textos, documents i fotografies de lʼèpoca, aquest treball ens proposa un recorregut que permet donar vida a una memòria col·lectiva que va molt més enllà de la història de la psiquiatria i les seves institucions, per traçar un recorregut per una part desconeguda i essencial de la nostra pròpia història.
Per a Masó, Tosquelles és un home de la República: «Ell estudia durant la dictadura de Primo de Rivera, i és durant la República i la Guerra que posa en pràctica els seus coneixements». Curant els soldats malalts a prop del front, per exemple. Ell no creu que hagin dʼanar a hospitals de la rereguarda, sinó que la malaltia sʼha de guarir en lʼentorn on es produeix, perquè no només cal curar els soldats, sinó també els metges i les infermeres. Tosquelles guareix «lʼestructura» de la guerra. O requisant uns masos a prop de Reus per tal de tractar nens autistes. «És la política en lʼèpoca republicana que li permet dur a terme aquestes experiències dʼavantguarda. I tota aquesta experiència és la que sʼendú a França i posa en pràctica a Saint Alban», recalca Masó.
Tosquelles forma part de la retirada, i sʼexilia a França, després de passar pel camp de Sètfonts, però no abandonarà la seva militància política i col·laborarà amb la Resistència, amagant tot un seguit de personatges il·lustres, com Paul Éluard, vinculats al surrealisme i al comunisme. «Aquest és un moment mític de la cultura francesa —assenyala Masó—, on la confluència de medicina, cultura i política fa emergir una experiència amb unes eines profundament transformadores de la realitat».
«Ell distingia entre els establiments, que eren llocs governats per la burocràcia i lʼadministració, on no valia la pena dedicar cap atenció, i les institucions, que eren les entitats que calia transformar, guarir —explica Masó—, i aquesta és la lucidesa fonamental de Tosquelles: per curar els malalts, cal curar primer les institucions que en tenen cura». Per això, un cop a França, Tosquelles va posar els fonaments del que es coneix com a antipsiquiatria: generar vincles entre el sanatori i el seu entorn, a nivell social i econòmic i, a través del surrealisme —li encantaven les pel·lícules de Buñuel, per exemple—, posar al centre la cultura, la poesia, el teatre, el cinema, com a eines que li permetien transformar la realitat. En el fons, segons Masó, Tosquelles ens diu que és la realitat la que està espatllada, i no pas les persones dites malaltes. És un canvi radical.
Un dels punts nodals del seu mètode és lʼús de la llengua, dʼuna manera gairebé derridiana, un dels camps de coneixement en què Masó és especialista. Tosquelles té frases molt radicals, com per exemple: «Jo també parlava el castellà. Però gairebé tan malament o pitjor del que ara parlo el francès. Com els àrabs. Quan has estat en un país ocupat, parles la llengua de lʼopressor, però la deformes». Masó ho clarifica: «Tot bilingüisme és una eina de dominació, ja que els catalans no podem existir plenament en català a la nostra terra. Això és semblant al que explica Derrida a El monolingüisme de lʼaltre, sobre el francès a Algèria». Tosquelles va fer un pas transgressor en aquest terreny i utilitzava lʼidioma com a eina terapèutica. Estrafeia expressament el seu accent, tant en francès com en castellà, ple de catalanades, per tal de captar lʼatenció del malalt, i portar-lo cap al seu terreny. Utilitzava la llengua, deformant-la, fent-ne una eina tant terapèutica com política.
És un personatge excèntric, emparentat amb altres genis catalans com poden ser el mateix Dalí, Pujols, Gaudí o Cerdà. «Això acaba configurant un problema per a la nostra cultura —reconeix Masó—. En comptes de tenir genealogies culturals, tenim individus genials separats. Jo he intentat lligar-ho per salvar aquest aïllament».
«Quan vaig començar aquesta recerca —reconeix la investigadora—, no sabia qui era Tosquelles. Va ser fent la meva tesi a França que en vaig tenir notícies. I estirant el fil, vaig començar la recerca el 2017. Han estat quatre anys molt fecunds, que mʼhan transformat intel·lectualment. He après més sobre la cultura catalana i la República que en tota la meva vida dʼestudiant anterior. Detalls essencials i tan poc coneguts com el míting que va fer Dalí al BOC el 1930, lʼexistència de surrealistes que van participar en la Resistència a lʼocupació nazi de França, o el que es coneix com extermini dolç, en què es va deixar morir de fam més de 40.000 malalts als hospitals de la França ocupada. Jo, a través de Tosquelles, he entrat en la història».
Francesc Tosquelles (Reus, 1912 - Granges dʼÒlt, 1994) va estudiar Medicina i Psiquiatria a Barcelona, i va rebre formació mèdica, entre dʼaltres, del psiquiatre Emili Mira. Va treballar abans de la Guerra Civil a lʼInstitut Pere Mata. Catalanista afí al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer dʼUnificació Marxista (POUM), el juliol del 1936 va marxar al front dʼAragó, on va assistir combatents amb psicopaties adquirides a les trinxeres. Exiliat a França al final de la Guerra Civil, es va instal·lar a Saint-Alban fins als anys seixanta, on va dur a terme una pràctica transformadora que va respondre no solament a unes necessitats terapèutiques, sinó també culturals i polítiques, en un procés que implicava la institució assistencial mateixa.
Lʼobertura dels hospitals als seus entorns, la vinculació amb el paisatge, lʼexploració de sistemes de gestió cooperativa amb els interns, el treball dins i fora dels centres, la producció artesanal i el teatre, el cinema i lʼescriptura com a pràctiques col·lectives van ser algunes de les seves propostes al servei de la cura i de la humanització de la vida. A finals dels seixanta, la Gerència de lʼInstitut Pere Mata de Reus el va contractar com a director i va liderar la reforma de la institució fins a la seva mort.
Joana Masó (Barcelona, 1978) és llicenciada en Lletres Modernes per la Universitat París Diderot i en Lletres Clàssiques per la Universitat París-Sorbona. És professora de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB i investigadora dʼADHUC - Centre de Recerca Teoria, Gènere i Sexualitat i de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures. Comissària dʼexposicions i traductora de diversos llibres dʼassaig i de cinema francesos, és també crítica literària i el seu treball se situa en lʼencreuament de la literatura, lʼart contemporani i el pensament. Ha editat en diferents llengües els textos sobre art dʼHélène Cixous (Poetas en pintura. Escritos sobre arte: de Rembrandt a Nancy Spero) i els escrits sobre estètica i arquitectura de Jacques Derrida (Artes de lo visible [1979-2004] i Les arts de lʼespace). Des del 2017, coordina el projecte de recerca «El llegat oblidat de Francesc Tosquelles».