Les poetes catalanes del segle XXI ja tenen una tesi doctoral

El treball de Matas destaca com les poetes catalanes del segle xxi han representat un canvi en la poesia catalana, un punt de no retorn conscient en la poètica dominant, fet que reclamava un estudi detallat. La poesia en català a les primeres dècades del nou mil·lenni va viure un moment únic pel que fa a la producció, abundant i de qualitat, i l’increment de la presència d’autores com ara Mireia Calafell, Maria Callís, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Anna Gual, Eva Baltasar, Maria Isern, Blanca Llum Vidal, Chantal Poch o Lucia Pietrelli, entre d’altres, no només pel que fa a la creació de contingut, sinó pel paper que feien en l’esfera pública: gestores culturals, directores de recitals i cicles, impulsores d’activitats i crítiques literàries.

Segons Matas, «a partir d’aquest moment, les poetes esdevenen plenament conscients del lloc que ocupen dins la tradició i, de fet, s’encarreguen de bastir els fonaments d’un llinatge autorial femení de ple dret, complementari del masculí». A més, posa en relleu que «la multiplicitat de veus demostra que no és ni un grup cohesionat, ni amaga cap manifest, però sí que s’entreveuen unes temàtiques subterrànies compartides i uns interessos comuns. Així mateix, es poden copsar un rerefons polític i un seguit de lectures i confluències amb les principals teories feministes, culturals, polítiques i afectives del moment».

L’autora, mitjançant la lectura atenta dels seus versos, apunta els trets principals d’aquesta poesia, com ara «la preponderància de la pell, les preguntes sobre la identitat i el gènere, el desig d’un subjecte femení actiu, la creació de l’altre i la vulnerabilitat, la maternitat i el dolor». Així mateix, aquestes noves poetes «fan seus els teoremes de la carnalitat i l’abjecció, es despullen de la carcassa i les etiquetes, i s’escriuen contra la tirania de la perfecció».

La tesi afirma que al segle xxi la tradició autorial femenina catalana està consolidada i en moviment, i que els vectors establerts als primers anys del nou segle ja no només no es qüestionen, sinó que evolucionen, s’enriqueixen, es multipliquen i reafirmen amb les noves fornades de poetes i amb la tasca continuada de les que van començar.

Meritxell Matas és llicenciada en Periodisme (UAB, 2010), graduada en Estudis Anglesos (UB, 2015), i màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals (UB, 2018). La seva recerca se centra en l’anàlisi sobre la poesia catalana del segle xxi des d’una perspectiva de gènere. Publica regularment ressenyes de poesia a la revista Caràcters i també ha escrit en altres revistes com Reduccions, Lectora: Revista de Dones i Textualitat, Caplletra o Catalan Review. Secretària tècnica de la revista Compàs d’Amalgama i membre del Consell de Redacció d’Haidé, Estudis Maragallians i Caràcters. També ha dut a terme treballs sobre Maria-Mercè Marçal, Felícia Fuster, Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés.