La UB restaura quadres del Prado
Aquest conjunt de pintures forma un llegat malauradament massa desconegut pel gran públic, ja que les pintures es troben en dependències no sempre accessibles, com ara la sala de juntes del Rectorat. L’any 2018 es va celebrar el bicentenari de la fundació del Museu del Prado, i l’any següent, la UB va proposar diverses activitats per donar a conèixer aquest fons artístic, com ara el curs Davant de l’obra, en el qual es va convidar diversos especialistes a comentar les pintures in situ.
Ramon Dilla, tècnic de cultura i patrimoni de la UB, és qui s’ha encarregat de coordinar les activitats sobre aquest important llegat que custodia la UB: «Va ser l’any 1997, durant el vicerectorat de Salvador Claramunt, quan es van començar a elaborar llistats de les obres que calia restaurar per mèrits artístics i que no havien estat intervingudes en els darrers vint anys».
Dilla explica la raó per la qual la UB té aquestes pintures en dipòsit: «Quan es va acabar de construir l’Edifici Històric, el 1874, es va veure que tots aquells espais nobles nous s’havien de “vestir”. El rector d’aleshores, Julián Casaña, va sol·licitar quadres al director del Prado, que en aquells moments era el català Francesc Sans i Cabot, per a aquesta finalitat. Va coincidir justament que el museu havia emprès la iniciativa del “Prado dispers”, i havia començat a deslocalitzar pintures per altres institucions».
Col·lecció barroca important
Pel que fa a la naturalesa d’aquestes pintures, hi ha dues col·leccions principals: les pintures barroques del segle xvii, i les del segle xix. La majoria estan exposades a l’Edifici Històric, excepte tres que es troben a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, i tres més a la Facultat d’Economia i Empresa. Les pintures barroques del segle xvii són d’alt nivell artístic i estètic: hi ha obres d’Alonso del Arco i de Francisco Rizi, que eren pintors cortesans, de Francesco Bassano i de Luca Giordano, un dels principals protagonistes de la pintura napolitana a finals del segle xvii. Les obres del xix són en la seva majoria pintures comprades per l’Estat com a obres premiades a les exposicions nacionals de belles arts. Són, en general, segons i tercers premis. Alguns dels autors representats són Vicente Borrás, Benet Mercadé i Miguel Navarro Cañizares, del qual destaca la seva obra mestra: Santa Caterina transportada pels àngels.
Una restauració delicada
En aquests dos darrers anys s’han restaurat El rapte de les sabines, de Sebastiano Conca, el 2018, i La Mare de Déu amb Maria Magdalena i sant Joan, de Mateo Gilarte, el 2019. Segons Luz Pérez Torres, tècnica de gestió del Servei de Dipòsits d’Obres d’Art del Museu del Prado, s’han restaurat 41 obres del total de 56 peces que actualment es troben en dipòsit a la Universitat de Barcelona, algunes amb motiu del seu nou dipòsit, altres per les seves diferents necessitats de conservació, i la resta per participar en exposicions temporals. Aquestes intervencions sempre es fan sota la supervisió del Prado a través del Servei de Dipòsits, i en coordinació amb l’àrea de conservació i del taller de restauració, des d’on es marquen els criteris de restauració idonis per a cadascuna de les obres i els procediments que cal seguir en cada cas.
Dues de les restauradores que treballen des de fa anys amb aquestes pintures són Ana Ordóñez i Mariana Kahlo, totes dues amb una llarga experiència. Ordóñez explica el procés: «La restauració s’inicia amb l’eliminació de tota la pols i la brutícia acumulada. Es tracta d’una neteja general, tant de l’anvers com del revers de la pintura. Cal tenir en compte que els materials usats varien si es tracta d’una pintura del segle xvii o del xix». Després cal refer els vernissos més oxidats i retocar les repintades d’anteriors restauracions. «En aquest sentit —continua l’experta—, utilitzem la tècnica de restauració més acceptada actualment, la reintegració, és a dir, una tècnica de repintat que sigui discernible a curta distància per als especialistes (uns 50 cm, normalment). A l’espectador normal no el distorsionem, però l’especialista sap quina pintura és l’original i quina és la restaurada».
Kahlo, per la seva banda, assenyala que en totes les obres s’ha dut a terme la neteja de la capa pictòrica, per eliminar-ne repintades i vernissos oxidats. En diversos quadres també s’ha fixat la capa pictòrica si es trobava en risc de despreniment. «També hi ha hagut algun cas —detalla la restauradora—, com el de La Mare de Déu amb Maria Magdalena i sant Joan, que presentava un esquinç que travessava la capa pictòrica i el llenç, causant deformacions en el suport, que amb el temps hauria causat més patologies com la pèrdua d’adhesió de la capa pictòrica a la tela, i el despreniment de la policromia. En aquest cas s’ha hagut de fer una reintegració de color a les zones amb pèrdua de capa pictòrica».
Salvador García Fortes, vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni, i ell mateix professor de restauració a la Facultat de Belles Arts, és el responsable i impulsor dins l’equip de govern de la Universitat de tot aquest procés. Explica que «les pintures del Museu del Prado que custodia la UB són un patrimoni associat a la institució des del mateix moment en què es va erigir l’Edifici Històric». Assegurar-ne la preservació, les accions per fer-lo més comprensible i per difondre’n els valors, la UB ho assumeix al mateix nivell que el de les obres de les quals és propietària. «La preservació del patrimoni ha estat un dels objectius del vicerectorat que represento, i les intervencions mantingudes en el temps sobre el patrimoni pictòric del Museu del Prado han significat poder culminar la restauració del conjunt que s’exposa a la sala de juntes del Rectorat, amb una presentació homogènia des del punt de vista museístic», afirma el vicerector.