La teranyina més antiga del món i els cristalls de selenita de Naica

Amb el títol «Early spider web», l' Anuari destaca l'article de la descoberta d'un fragment de teranyina amb insectes atrapats en una estalactita d'ambre molt transparent, un fòssil excepcional datat entre uns 110 milions d'anys (albià, cretaci inferior) i trobat al poble d'Escucha (Terol). L'article es va publicar a la revista Science el juny del 2006 pels autors Xavier Delclòs, del Departament d'Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la Facultat de Geologia de la UB; Enrique Peñalver, de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, i David Grimaldi, de l'American Museum of Natural History de Nova York. La troballa està dipositada dins la col·lecció de la Fundació Conjunt Paleontològic de Terol-Dinòpolis i va tenir lloc durant una prospecció paleontològica, gràcies a un permís de la Direcció General de Patrimoni Cultural d'Aragó.

La peça fòssil de Terol és la prova directa més antiga coneguda d'una teranyina per atrapar insectes voladors. La teranyina, segons els experts, és obra d'una aranya del grup de les Araneae. La peça d'ambre contenia les restes de la teranyina amb diverses preses: una mosca, un escarabat i una vespa paràsita de postes d'ous d'escarabatines (pertanyents a espècies extingides fa més de 80 milions d'anys). Aquesta teranyina té un gran interès científic per dues altres raons: presenta gotes apegaloses i la geometria d'una part indica que els fils que formaven la xarxa estaven disposats de manera regular. En concret, la teranyina tenia una estructura circular i estava formada per una espiral enganxosa sobre un sistema de fils radials. La datació de la teranyina fòssil, a més, coincideix amb la diversificació explosiva de les plantes amb flor (angiospermes) i dels insectes de grups pol·linitzadors, motiu pel qual els autors apuntaven el rol fonamental de les aranyes en l'evolució primerenca dels insectes pol·linitzadors.

«Gypsum megacristals» és l'article publicat a l' Anuari per explicar com es van formar els espectaculars cristalls de guix de la Cova dels Cristalls a Naica (Mèxic). El 2006, la revista Geology de la Geological Society of America explicava les condicions geològiques que van permetre la formació d'aquests cristalls gegants de selenita (sulfat de calci dihidratat) de proporcions excepcionals --fins a onze metres de llargada-- que es troben a 290 metres de profunditat. L'estudi, en què va participar la professora Àngels Canals, del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals de la Facultat de Geologia; estava dirigit per Juan Manuel García-Ruiz, de l'Institut Andalús de Ciències de la Terra, amb seu a Granada, i també en van formar part Fermín Otálora (de la institució esmentada), Carles Ayora (Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, del CSIC) i Roberto Villasuso (de la companyia Peñoles, Mèxic).

La Cova dels Cristalls es troba a la mina de Naica, un jaciment explotat per l'empresa Peñoles al bell mig del desert mexicà de Chihuahua. És una cova de trenta metres de longitud per deu d'amplada, descoberta per atzar l'any 2000 per uns miners durant unes tasques d'exploració. Segons els autors, els cristalls van créixer en un rang molt estret de temperatura i composició química gràcies a un mecanisme estable d'autoalimentació, pel qual, per una banda, es dissolia part de l'anhidrita (sulfat de calci anhidre) que hi havia a la mina i, per l'altra, es precipitava guix. Els cristalls gegants van formar-se en una cova inundada d'aigua en unes condicions d'una lleugera saturació de guix i també d'una subsaturació d'anhidrita. En un punt pròxim als 58 ºC, s'arriba a igualar la solubilitat dels dos minerals, a major temperatura l'anhidrita es dissol i precipita el guix (selenita), i poden originar-se els macrocristalls. Per iniciar aquest procés, calia salvar una barrera energètica molt alta, i per això hi ha pocs punts de nucleació. El sistema ha restat estable durant molt de temps per tal de permetre aquesta autoalimentació.