L’inici violent de la civilització
Crani amb fractures. Foto: A. Soltysiak.
Notícia
|
Recerca
(09/10/2023)
Dades provinents de restes arqueològiques de l’Orient Mitjà suggereixen que la violència entre éssers humans ha fluctuat al llarg del temps i que va tenir un punt àlgid entre el 4500 i el 3000 aC, data que podria coincidir amb els primers protoestats centralitzats i amb disputes a gran escala. Aquestes conclusions són fruit d’una recerca liderada per l’investigador de la Universitat de Barcelona Giacomo Benati que s’acaba de publicar a la revista Nature Human Behaviour.
Crani amb fractures. Foto: A. Soltysiak.
Notícia
|
Recerca
09/10/2023
Dades provinents de restes arqueològiques de l’Orient Mitjà suggereixen que la violència entre éssers humans ha fluctuat al llarg del temps i que va tenir un punt àlgid entre el 4500 i el 3000 aC, data que podria coincidir amb els primers protoestats centralitzats i amb disputes a gran escala. Aquestes conclusions són fruit d’una recerca liderada per l’investigador de la Universitat de Barcelona Giacomo Benati que s’acaba de publicar a la revista Nature Human Behaviour.
Els investigadors han analitzat més de 3.500 esquelets en un treball pioner en l’estudi dels conflictes de les primeres societats humanes. Concretament, han utilitzat dades de restes d’esquelets de 3.536 individus datats entre el 12000 i el 400 aC de set països de l’Orient Mitjà (Turquia, l’Iraq, l’Iran, Síria, el Líban, Israel i Jordània). N’han avaluat el grau de violència interpersonal (atacs, assassinats, esclavitud, tortura, tirania, càstigs cruels o baralles violentes) analitzant la proporció d’esquelets que mostraven indicis de traumatisme cranial o ferides relacionades amb armes. Els resultats suggereixen que la violència interpersonal va arribar al pic ara fa uns 6.000 anys. Després, s’observa un declivi de la violència durant l’edat de bronze mitjana (3300-1500 aC), abans d’un nou augment a l’edat de bronze tardana i l’edat de ferro (1500-400 aC).
La hipòtesi dels autors és que el primer gran esclat de violència podria coincidir amb els primers protoestats centralitzats i amb el canvi de disputes ocasionals a conflictes organitzats a gran escala. Els investigadors remarquen, a més, que durant la transició cap a l’edat de ferro, quan va tenir lloc el segon gran esclat, hi va haver 300 anys de sequera, dispersió de la població i manca de recursos, cosa que podria haver influït en els incidents violents.
Els experts conclouen que aquestes troballes amplien la nostra comprensió de la violència interpersonal durant les primeres societats humanes. L’evolució de la violència interpersonal a llarg termini és poc coneguda, perquè falten proves o dades dels diversos períodes històrics. Només hi ha disponibles els registres d’homicidis dels períodes més recents, i a més els biaixos d’informació sobre els conflictes limiten la comprensió del passat. S’ha suggerit que la violència ha disminuït al llarg dels mil·lennis, i més ràpidament des de la Il·lustració (segles XVII i XVIII), però és una hipòtesi ara qüestionada.
La hipòtesi dels autors és que el primer gran esclat de violència podria coincidir amb els primers protoestats centralitzats i amb el canvi de disputes ocasionals a conflictes organitzats a gran escala. Els investigadors remarquen, a més, que durant la transició cap a l’edat de ferro, quan va tenir lloc el segon gran esclat, hi va haver 300 anys de sequera, dispersió de la població i manca de recursos, cosa que podria haver influït en els incidents violents.
Els experts conclouen que aquestes troballes amplien la nostra comprensió de la violència interpersonal durant les primeres societats humanes. L’evolució de la violència interpersonal a llarg termini és poc coneguda, perquè falten proves o dades dels diversos períodes històrics. Només hi ha disponibles els registres d’homicidis dels períodes més recents, i a més els biaixos d’informació sobre els conflictes limiten la comprensió del passat. S’ha suggerit que la violència ha disminuït al llarg dels mil·lennis, i més ràpidament des de la Il·lustració (segles XVII i XVIII), però és una hipòtesi ara qüestionada.