El I Congrés de Literatura Catalana de la Postmodernitat s’estrena amb una mirada cap als anys seixanta

Va presentar i conduir l’acte el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Víctor Martínez Gil, qui va declarar als tres escriptors: «Amb els vostres records, ens obriu a tots una època que serveix per reivindicar la continuïtat de la nostra tradició».
​​​​​​​
Va encetar els parlaments Jordi Coca, molt actiu en el món del teatre, la literatura d’experimentació i la narrativa, qui d’inici va manifestar irònicament que «el congrés ha de ser sobre literatura, no sobre especulacions sobre literatura», i va fer seves dues frases de Joan Brossa: «Els creadors estem a l’obrador, no pas a la botiga» i «No podem tornar sense haver-hi anat». Ho va manifestar en al·lusió al tàndem format per Joaquim Molas i Josep M. Castellet, que durant els anys seixanta i setanta del segle passat «van incidir de forma tremenda en la no valoració i l’exclusió del sistema literari català d’autors» als quals Coca ha dedicat molt d’estudi: Joan Brossa, Manuel de Pedrolo, Josep Palau i Fabre, Blai Bonet o Maria Aurèlia Capmany.
«Cal anar amb compte amb el que pensem sobre literatura», va alertar, i també va advertir dels perills «d’esdevenir una cultura del Reader’s Digest, i de confondre l’avantguarda amb la modernitat: un dels malentesos més grans de la nostra cultura». Així mateix, va insistir en la importància cabdal de contextualitzar l’obra literària, i ho va exemplificar amb una anècdota brillant amb l’escriptor mallorquí Blai Bonet: «Ens trobàvem parlant sobre literatura a Cala Figuera, a l’estiu, i de sobte Bonet, amb la passió que el caracteritzava, va començar a picar de peus sobre el terra, aixecant un núvol de pols. “Aquesta pols són els clàssics”, va cridar. És la lliçó de teoria literària més important que he rebut mai», va concloure.

Seguidament, el poeta, traductor, crític i memorialista Francesc Parcerisas va parlar de La poesia del meu temps en una ponència en què va projectar fotografies icòniques que l’han ajudat a emmarcar l’època en què va iniciar-se com a home de lletres (imatges de l’arribada de l’home a la Lluna, de la guerra del Vietnam o del festival de Woodstok), així com cobertes de llibres emblemàtics (Gargots, d’en Cesc, Poemes i cançons, de Raimon, Les revoltes lògiques, de Ferran Fullà) que exemplificaven el sentir de l’època, quan «el món de la política, la cultura i la literatura estaven unides contra la dictadura».
Va recordar els seus temps de jove militant, quan allò que s’anomenava «l’aliança de les forces del treball i la cultura impregnava tota la lluita antifranquista». En aquest sentit, va trencar una llança en favor del poeta, tècnic editorial, traductor, assessor lingüístic i sociolingüista Francesc Vallverdú (1935-2014), «per la seva tasca ingent de catalanització de l’esquerra antifranquista». També va reivindicar la seva generació, «la que no va fer la guerra, i va eclosionar esperançada als anys setanta». «El busseig en aquest passat immediat il·lumina les connexions germinals de tota la cultura que va venir després», va declarar. Per acabar, Parcerisas va mostrar la coberta del llibre La casa Fullà, «un lloc mític on van viure Pau Maragall, Ana Briongos, Víctor Jou, Marta Pessarrodona i molts altres, que porta un subtítol que ens defineix molt bé: “Tot estava per fer i tot era possible”».