El canvi de paradigma provocat per la crisi ambiental
El llibre Què hi ha darrere la crisi ambiental?, de M. Àngels Alió, Helena Perxacs i Enric Tello, va rebre el passat mes de juny el premi al millor llibre de ciència i tecnologia en la tercera edició dels Premis Joan Lluís Vives a lʼedició universitària en català.
El llibre Què hi ha darrere la crisi ambiental?, de M. Àngels Alió, Helena Perxacs i Enric Tello, va rebre el passat mes de juny el premi al millor llibre de ciència i tecnologia en la tercera edició dels Premis Joan Lluís Vives a lʼedició universitària en català.
Publicada per Edicions UB, lʼobra analitza la dimensió social de la situació dʼemergència ambiental que afronta el món avui dia i posa lʼaccent en el paper de les persones en la resolució dʼaquest conflicte. Així, sʼhi aprofundeix en temes i fenòmens com la sostenibilitat, la cultura ambiental, les economies solidàries, les relacions desiguals, el creixement demogràfic, lʼecoplanejament i les catàstrofes. De la mateixa manera, lʼobra proposa diferents estratègies per assolir una societat més ecològica, justa, solidària i feliç.
Un tema de màxima actualitat, raó per la qual hem volgut entrevistar els seus tres autors, per tal que ens expliquin la seva visió de la crisi mediambiental que estem vivint a tot el planeta.
La crisi mediambiental que patim significa un canvi de paradigma històric?
Enric Tello: Sí. És probable que diverses civilitzacions del passat hagin col·lapsat en ultrapassar els límits ambientals dels seus entorns, però les crisis no havien tingut mai un caire i un àmbit global com ara, quan el creixement econòmic posat en marxa per la darrera civilització capitalista estesa al món sencer ha topat amb diversos límits planetaris a la vegada, i ha provocat un canvi climàtic i un exhauriment de materials que posa en risc lʼhabitabilitat de tota la Terra per a la nostra espècie.
Helena Perxacs: Als impactes ambientals dʼescala local sʼhi han sumat els impactes dʼescala global, que requereixen accions locals i globals per fer-hi front. Els moviments socials mundials que han sorgit amb força, sobretot liderats per gent jove, evidencien aquest canvi de paradigma de la crisi ambiental, que ha passat a tenir un abast planetari i multidimensional de tals dimensions que ja es debat si ens trobem en una nova època geològica anomenada Antropocè.
M. Àngels Alió: Més aviat diria que, per resoldre-la, cal un canvi de paradigma. Al meu parer, si es vol afrontar decididament la resolució de la crisi ambiental, cal pensar de manera diferent de com sʼha fet fins ara. Determinats sectors de la ciència ja fa temps que estan pensant i investigant de manera diferent, cosa que vol dir que hi ha un procés social de formació de la mentalitat científica. Fins al punt de poder pensar que sʼestà formant un nou paradigma científic. Pot passar que sigui en el terreny de la crisi ambiental on es facin més evidents aquestes mostres dʼemergència dʼun nou paradigma.
Tots els problemes ambientals que tenim ara són conseqüència del capitalisme? Si no canviem de model, no ens en sortirem?
ET: El capitalisme és el sistema que ha posat en marxa el creixement dʼaquestes formes de produir, consumir, habitar la Terra i desplaçar-nos-hi que han topat amb els límits ambientals planetaris i han provocat una crisi ambiental global sense precedents. El problema és sistèmic, i només es pot afrontar i resoldre mitjançant canvis sistèmics molt profunds. Parlem dʼuna transformació tant de la lògica social imperant fins ara com de tota lʼestructura sencera de formes de produir, consumir, ocupar la Terra i bellugar-nos-hi. Això requereix una nova democràcia ambiental, o democràcia de la Terra, tal com lʼha anomenada lʼecofeminista Vandana Shiva.
HP: El capitalisme ha incorporat, durant molts anys, aquest sistema dʼalt impacte ambiental, sense internalitzar els costos ambientals que genera. Lʼeconomia circular, de la qual ara es parla tant, pot ajudar a retornar a la necessària circularitat del sistema productiu i socioeconòmic. Necessitem progressar cap a una societat i una economia ecocentrista, justa, circular i que apliqui solucions basades en la natura.
MÀA: La transformació del capitalisme com la manera més estesa de relacions econòmiques amb la natura i la gent han acabat consolidant formes dominants de relació segons les quals el medi ambient és tractat com a quelcom inferior i subordinat al creixement econòmic. En contrast, arreu del món sorgeixen iniciatives que demostren que es poden sostenir relacions socials i ecològiques basades en la cooperació i la protecció i no en la dominació.
Lʼecologia social proposa tot un nou sistema socioeconòmic sostenible, o mesures pal·liatives i reformistes del sistema actual?
ET: Hi ha diferents pensaments i escoles dins el que en podem dir economia social. Però les visions més lúcides i aprofundides apunten cap al canvi sistèmic del qual parlàvem abans. En el camí dʼaquesta gran transformació caldran reformes i també mesures pal·liatives, però no seran mai suficients per elles mateixes. Si prenem la transició agroecològica com a exemple, podem començar deixant dʼemprar productes tòxics i amb una gran petjada de carboni, però requereix anar més enllà, transformant el sistema agroalimentari sencer i canviant les dietes i pautes de consum amb circuits més curts en què sigui possible tancar els cicles materials. I també cal començar a exercir una sobirania alimentària real com a productores i consumidores.
HP: Lʼecologia social repensa les relacions entre societat i medi ambient i posa èmfasi en el fet que les relacions de dominació de la humanitat amb la natura estan vinculades a la dominació que unes persones exerceixen sobre les altres. El moviment de justícia ambiental, que recull tan visualment lʼatles de justícia ambiental, posa en evidència la necessitat de frenar i solucionar les accions que acaben malmetent el medi i afecten la salut i la vida de les comunitats que hi habiten.
MÀA: Alguns experts parlen de la situació actual com dʼuna fase disruptiva, en el sentit que les propostes dʼintervenció que pretenen continuar amb el mateix sistema fent només petites intervencions sense resoldre el problema de veritat reforcen, encara que no ho sembli, els processos que van en detriment de lʼequilibri ecològic i social, fins al punt dʼacostar-nos cada cop més a situacions de ruptura del mateix sistema.
Som a temps de revertir els efectes dʼaquesta crisi, o ens hem de preparar per patir-ne els efectes?
ET: Som a temps dʼevitar que el canvi climàtic ja en marxa superi un llindar a partir del qual el planeta abandoni del tot la trajectòria que lʼha caracteritzat durant lʼHolocè i esdevingui una Terra hivernacle inhabitable per a la nostra espècie i moltes altres dʼadaptades als seus paràmetres. Ens queda molt poc temps per fer canvis sistèmics molt profunds. Les fites decisives ja traçades pels organismes de les Nacions Unides són el 2035 i el 2050.
HP: Lʼanàlisi dels nou límits planetaris, de Steffan et al. (2015), mostra com la humanitat ja està superant els límits segurs en quatre dels processos globals investigats (canvi climàtic, pèrdua de diversitat genètica, fluxos biogeoquímics de nitrogen i fòsfor i modificacions dels usos del sòl). És necessari actuar amb rapidesa i decisió per evitar al màxim sobrepassar els límits planetaris.
MÀA: Ja fa més de trenta anys que se succeeixen catàstrofes ambientals, incloses les catàstrofes tecnològiques. I cada vegada amb més assiduïtat. Però, dissortadament, els mitjans que sʼhi dediquen sempre són molt justets, o arriben tard i no sʼadrecen a accions per impedir que aquella catàstrofe es torni a repetir. No sʼhi val a dir que com que el mal ja està fet, no cal actuar. Lʼaugment ràpid de les economies socials i sostenibles que sʼestà produint en aquests moments es basa en el fet que lʼúnica manera de resoldre la precarietat consisteix precisament a desenvolupar economies de col·laboració i no de dominació.
Quina és lʼaportació que es pot fer des de la universitat i el món acadèmic en aquesta crisi? El model de lʼecologia social comporta implicacions que van més enllà del medi ambient, transformant el sistema econòmic, social i democràtic de governança.
ET: El món universitari participa en la dinàmica de la destrucció o de la manca de reacció quan roman tancat en unes formes de recerca i docència intel·lectualment reduccionistes i massa sovint al servei de mantenir lʼordre econòmic i social que ens ha portat fins aquí. Però també hi ha força sectors i àmbits del món universitari que es comprometen en la recerca i la docència del que ja sʼanomena la nova ciència de la sostenibilitat. El problema és molt multidimensional, i cal abordar-lo a múltiples escales. A més de treballar amb equips multidisciplinaris, cal aprendre a fer recerca amb tots els actors de la societat civil que estan realment compromesos en lʼavenç cap a escenaris més sostenibles com a comunitats.
MÀA: La universitat té una de les seves raons de ser, podríem dir que fundacionals, en la transformació i la millora de la cultura. Per tant, és molt important que sʼhi impliqui i afavoreixi el desenvolupament dʼuna ciència que ajudi a entendre millor què vol dir això de les interrelacions entre societat i medi ambient. La crisi ambiental ha vingut per certificar que la ciència no sempre té respostes infal·libles per a tot i que, com més complex és un problema, més necessari és ampliar el panorama de veus i actors perquè hi aportin les seves idees i solucions.
Quin paper creuen que haurien de tenir la política i les administracions en aquesta crisi?
ET: Tenen un paper i una responsabilitat cabdal, perquè gestionen o regulen un seguit de béns públics i comuns essencials per garantir aquell fonament social que tothom necessita per desenvolupar-se dins un espai ambiental segur i just. Tanmateix, hem dʼaprendre que mai no podem deixar soles les persones que ocupen aquestes funcions de govern. Perquè quan això passa, massa sovint esdevenen presoneres dels grans poders privats que segueixen impulsant les dinàmiques econòmiques i polítiques destructores que han generat la crisi ambiental planetària en la qual ara ens trobem.
HP: Sʼhan fet alguns avenços en legislacions, estratègies i plans, però encara queda molt de camí per recórrer i, sobretot, per generar accions concretes que ens permetin avançar en la transició cap a la sostenibilitat. LʼAgenda 2030, amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), ofereix una bona oportunitat per integrar transversalment la sostenibilitat i frenar la crisi ambiental i socioeconòmica que patim. La ciutadania pot ser un gran motor de canvi, i en alguns casos, com per exemple en les ciutats i pobles en transició, impulsa i empeny lʼadministració en la transició local cap a la sostenibilitat.
MÀA: Quan es parlava de la fase disruptiva, un dels aspectes a què es feia referència era precisament al paper disruptiu positiu i de transformació socioecològica que poden tenir determinades lleis que sʼhaurien de promoure i aprovar. Al mateix temps, el paper de lʼadministració és clau perquè, en darrera instància, és lʼòrgan executor de la política i, per tant, cal que assumeixi el seu paper afavorint o frenant les mesures que sʼhauran dʼaplicar.