La ciutadania només renunciaria a les eleccions lliures a canvi de triplicar els ingressos, segons un estudi de la UB

«Tot i que hi ha una minoria autoritària en tots tres països, la formació d’una majoria no democràtica (que oferís més ingressos i/o altres béns als enquestats) és molt improbable. Aquests resultats impliquen que, contràriament a la creixent discussió sobre una possible crisi de la democràcia, els valors democràtics liberals romanen substancialment robustos en democràcies de renda alta i mitjana», explica Carles Boix, catedràtic Robert Garrett de Política i Afers Públics de la Universitat de Princeton i director del Grup de Recerca Institutions and Political Economy (IPErG) de la Facultat dʼEconomia i Empresa de la UB, qui ha escrit l’article en col·laboració amb els professors Alícia Adserà (Universitat de Princeton) i Andreu Arenas (UB i Institut d’Economia de Barcelona).

Estimar el preu de la democràcia

L’estudi sorgeix en un context en què recerques recents han detectat processos de reversió de garanties i pràctiques democràtiques iniciats per càrrecs elegits democràticament. Davant aquesta amenaça, l’objectiu del treball era esbrinar fins a quin punt és robust el suport popular a les institucions democràtiques. Amb aquest objectiu, els investigadors van dissenyar una metodologia basada en enquestes a 2.000 participants de cadascun dels tres països, en la qual no van formular preguntes directes sinó que van demanar als enquestats que puntuessin diverses societats que varien de manera aleatòria en característiques com ara el grau de desenvolupament econòmic, la desigualtat de renda, la democràcia o el sistema de salut.

Els investigadors han utilitzat aquestes avaluacions per determinar el valor de la democràcia en relació amb altres característiques que també varien aleatòriament, com ara la renda individual que tindrien els enquestats en aquestes societats hipotètiques. «L’objectiu és calcular el preu de la democràcia i altres trets econòmics i socials, i ho fem plantejant l’elecció d’aquestes característiques com si es tractés d’un món real, on estem acostumats a haver de triar entre coses diverses, tenint en compte els trade-offs (la relació de cost-benefici) que es poden produir quan hem d’escollir entre béns diversos. Per tant, és un mètode que també permet estimar el valor que té entre la població un sistema de salut públic, una societat igual, etc. De fet, creiem que aquesta metodologia pot ser útil per a economistes i altres científics socials a l’hora de dissenyar institucions i avaluar diferents polítiques», destaca Carles Boix. 

La selecció dels països (Brasil, França i els Estats Units) ha permès, segons els investigadors, analitzar diferents graus de desenvolupament econòmic i institucions polítiques en estats en què polítics autoritaris i antiglobalitzadors han assolit alts nivells de popularitat, com ara Bolsonaro, Le Pen i Trump.

L’amenaça de les minories antidemocràtiques

Els resultats obtinguts en tots tres països indiquen que caldria multiplicar per tres la renda dels ciutadans perquè renunciessin a tenir eleccions lliures. Aquesta és una «compensació» molt més gran, per exemple, que la que demanen per renunciar a altres béns col·lectius. L’únic bé amb un preu proper al de la democràcia és el d’un sistema públic de salut: la renda hauria de doblar-se perquè els francesos hi renunciessin, per exemple.

Tot i que els investigadors han detectat una minoria que preferiria no viure en democràcia independentment de la resta de característiques de la societat —són al voltant d’una cinquena part dels enquestats—, també constaten una forta supermajoria prodemocràtica que necessitaria una compensació monetària substancial per renunciar a les eleccions lliures. «Aquesta quantitat és important i nosaltres la interpretem en el sentit que el suport a la democràcia és considerable i que arribar a una majoria il·liberal és molt difícil», apunta Carles Boix.

Segons l’estudi, aquests resultats fan difícil als polítics violar normes i institucions democràtiques centrals i alhora mantenir el suport electoral, almenys en democràcies de renda mitjana i alta com les analitzades. «La conclusió és que la crisi de la democràcia, si ha de venir, no vindrà del que alguns investigadors anomenen democratic backsliding (l’erosió de pràctiques i d’institucions democràtiques per càrrecs electes), sinó de minories contràries a la democràcia amb capacitat de coordinar-se per imposar-se sobre la resta. Aquesta darrera situació ha estat la via històricament típica que ha portat a la caiguda de les democràcies», conclou el professor Boix, que ja ha començat a treballar per estendre l’estudi a altres països.