Ciència oberta, el futur de la recerca
Una de les claus de l’avenç de la ciència és la capacitat de compartir els resultats i crear col·laboracions. Aquest principi ha funcionat des del començament de la ciència moderna, primer amb un sistema epistolar entre els científics, més tard amb la publicació de llibres i actualment a través d’articles en revistes especialitzades. La ciència oberta afecta tot el procés: les dades, els instruments o, fins i tot, les llibretes de camp utilitzades durant la investigació.
«La ciència oberta és un canvi de paradigma en la manera com es fa la ciència. El seu impacte té a veure amb la globalització i les tecnologies digitals, a més de la demanda per abordar els canvis socials», explica Ernest Abadal, catedràtic de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals.
Amb aquest nou model de ciència es pot facilitar també la reproductibilitat dels experiments, un dels elements clau del sistema de recerca, o també la reutilització de les dades. Segons Abadal, un altre dels principis bàsics d’aquest concepte és que «la ciència s’ha de fer amb i per a la societat, i aquest és un dels pilars bàsics que ha suposat que Europa hagi fet una aposta decidida cap aquest nou model».
Ignasi Labastida, cap de l’Oficina de Difusió del Coneixement de la Unitat de Recerca del CRAI, afirma que cal que les dades es puguin trobar amb facilitat i siguin accessibles, interoperables i reutilitzables, segons els principis FAIR. Aquest és l’objectiu de grans repositoris com ara el Núvol Europeu de la Ciència Oberta (EOSC), que Labastida defineix com «el Google de les dades».
Un altre aspecte que preocupa molt és el de la integritat en la recerca, especialment a les universitats americanes, que veuen com la ciència fraudulenta augmenta cada dia més. Un exemple molt actual és el que s’està produint en el context de la COVID-19. «Les millors maneres de combatre aquest tipus d’informacions són l’apertura i la transparència, tal com promou la ciència oberta», afirma Abadal.
La UB, pionera en polítiques d’accés obert
Des de l’aprovació el 2011 de la política d’accés obert a la UB, s’ha anat incrementant notablement el nombre de publicacions en obert (actualment està al voltant del 60 % del total publicat, segons les dades disponibles a l’Observatori d’Accés Obert). El 2019 es va aprovar una proposta d’implementar indicadors per mesurar el percentatge d’articles disponibles al repositori institucional i emprar-los en processos d’avaluació interna. Enguany s’ha inclòs un indicador relacionat amb l’accés obert amb un pes d’un 5 % en els contractes programa de recerca de les facultats. De moment, aquest indicador no afectarà el PDA individual del professorat.
La Universitat de Barcelona té, des del 2018, una comissió de ciència oberta, encarregada de marcar les línies estratègiques de la política d’accés obert a la UB. La comissió està formada per investigadors i membres de l’equip de govern, del CRAI, de la Unitat de Cultura Científica i Innovació i d’Edicions UB.
Cap a una nova política estatal
Tot i que actualment a Espanya no hi ha una política estatal en relació amb la ciència oberta, el 2018 es va crear, a través de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT), la Comissió d’Open Science, un organisme extern d’assessorament al Ministeri de Ciència i Innovació que actualment treballa en el disseny d’un Pla Nacional de Ciència Oberta. El grup de treball compta amb les principals institucions estatals (Ministeri de Ciència i Innovació, AEI, ANECA, CSIC, CRUE i REBIUN).
En l’elaboració d’aquest pla els miralls són França i Finlàndia, entre d’altres. Segons Labastida, «aquests països han elaborat uns plans d’actuació acompanyats de la creació d’una estructura per aplicar-los i fer-ne el seguiment. A més, en el cas de França, el pla s’ha dotat pressupostàriament».
Un dels temes en què s’està treballant actualment és el model dels anomenats acords transformatius, uns contractes entre els consorcis de biblioteques i les editorials per transformar sense cost els pagaments de les subscripcions actuals en publicacions en accés obert, tot mantenint-ne l’accés de lectura. A l’Estat espanyol aquests acords per a les universitats s’estan fent des de la CRUE per a quatre dels principals editors científics: Elsevier, Springer Nature, Wiley i American Chemical Society.
Des de la UB també s’ha posat en marxa un projecte que té com a objectius avaluar la situació actual de la ciència oberta a Espanya, destacar exemples de bones pràctiques i proposar recomanacions que afavoreixin la implantació, desenvolupament i consolidació del model de ciència oberta a l’Estat.
El projecte està liderat pel grup de recerca d’Abadal, que fa deu anys que analitza l’evolució de l’accés i les dades obertes a Espanya. Per fer aquesta anàlisi s’està treballant amb cinc col·lectius clau: investigadors, directors d’agències d’avaluació, vicerectors, editors de revistes i bibliotecaris.
Coneixement compartit
La ciència oberta ha estat impulsada, des del principi, per la Comissió Europea, que l’ha situada en l’agenda mundial. Els vuit pilars identificats per aquest organisme són: el futur de les publicacions acadèmiques, les dades FAIR, el Núvol Europeu de la Ciència Oberta, l’educació i les habilitats, els premis i els incentius, les mètriques de pròxima generació, la integritat de la recerca i la ciència ciutadana. Aquests pilars també s’han analitzat en una publicació de la Lliga Europea d’Universitats de Recerca (LERU), amb la participació de la UB, per donar recomanacions en cadascun d’aquests aspectes.
En el darrer informe de la Plataforma de Polítiques de Ciència Oberta de la Comissió Europea (OSPP) s’analitza l’evolució de les diferents àrees en el període 2016-2020. També es fa una crida als representants del sistema de recerca a ajudar a cocrear, desenvolupar i mantenir «un sistema de recerca basat en el coneixement compartit» el 2030.
L’informe estableix cinc noves qualitats: una estructura de la carrera acadèmica que fomenti resultats, pràctiques i comportaments per maximitzar les contribucions al sistema de coneixement compartit; un sistema de recerca fiable, transparent i de confiança, que també permeti la innovació; una cultura que faciliti la diversitat i la igualtat d’oportunitats, i finalment un sistema de recerca que es fonamenti en la política i la pràctica basades en l’evidència. «La recerca no pot ser “excel·lent” sense aquestes qualitats al seu nucli», s’afirma a l’informe. Malgrat les disparitats en la percepció dels diversos actors, que en alguns casos requerirà un debat més ampli entre comunitats, no hi ha dubte que aquest és el camí.
En el podcast següent, Ignasi Labastida analitza la situació de la ciència oberta a la UB.