Al principi va ser el conte

Al llarg de la presentació, els membres de la mesa van fer una introducció del que va significar el conte a l 'edat mitjana, amb una menció especial a la confluència de cultures i a la pervivència del gènere en l 'actualitat. En la seva intervenció, de Riquer va dibuixar una panoràmica molt completa de les formes narratives breus de naturalesa més realista i didàctica, i es va remetre als orígens clàssics i orientals dels contes del Novellino italià, dels fabliaux francesos o de la tradició hispànica. En aquest sentit, el professor Espadaler va parlar de la interacció del conte dins el marc narratiu major de la novel·la, particularment en l 'àmbit occitanocatalà, amb les noves i el Jaufré. D'altra banda, Meritxell Simó va recordar la importància de la tradició de les formes narratives cortesanes i del conte feèric a partir d 'una reflexió al voltant dels lais de Maria de França.

 A continuació, reproduïm una entrevista amb els editors:

La necessitat de crear faules és inherent i tan antiga com l'home. En quin moment es diferencia el conte de la novel·la? Què produeix aquesta diferència?

Elena Roig (ER) / Reinhard Huamán Mori (RHM): En realitat, el que diferencia el conte de la novel·la és encara objecte de debat. Ambdues són formes narratives, com també ho és l 'èpica, i tal vegada l'única cosa en què els crítics estan d 'acord és a assenyalar que el conte resulta més breu, condensat i el·líptic, mentre que la novel·la permet un desenvolupament de l 'acció i un aprofundiment dels personatges més amplis. Per això, els experts prefereixen parlar de formes narratives breus en lloc d 'emprar el terme conte. De tota manera, és molt difícil parlar en termes d 'extensió, ja que entraríem en un altre debat, el de la diferència entre el conte, la novel·la curta i la novel·la, que, a vegades, resulta impossible de separar. Hi ha també diferències d 'estil, d 'intencionalitat o de públic. Però un cop més, es fa palès que les etiquetes de gènere literari no representen la realitat dels objectes que volen donar a conèixer. L 'única cosa clara és que de tots tres, el més antic, evidentment, és el conte perquè representa la forma més simple i senzilla, i respon a la necessitat bàsica de l 'ésser humà de narrar una història.

En els orígens sembla que el conte va sempre vinculat a una voluntat expressa d'ensenyament o moralitat. En l'actualitat ha perdut aquesta característica? Per què?

ER: En realitat, la càrrega didàctica no sempre ha estat present en les formes narratives breus. Però sí que hi ha hagut durant segles un aprofitament del conte per expressar un contingut didàctic, particularment al llarg de l 'edat mitjana, quan es buscava el delectare et prodesse, ensenyar delectant el públic. El conte, per la seva brevetat, arribava més ràpidament i s 'adaptava bé a portar una lliçó moral final. Molts subgèneres van aprofitar aquest doble vessant: la faula, l ' exemplum, els miracles... Encara que alguns deien voler ser didàctics i només eren contes divertits, como passa amb molts fabliaux.

RHM: En l 'actualitat, l 'ésser humà mira amb escepticisme i incertesa els temps futurs. Això es reflecteix en les obres dels escriptors actuals, en les quals la realitat i l 'ambient on vivim s 'aprecien plens de desconcert. Els escriptors descriuen amb molt de cinisme el món, per la qual cosa no hi ha gaire espai per a la moral en els seus llibres. Normalment, els personatges són éssers descreguts, irònics, més propers a l 'antiheroi que a l 'heroi moral dels contes de l 'antiguitat. Hi ha molt poca fe en la creença que la literatura o les arts en general puguin canviar el món. Un del símptomes d 'aquesta desconfiança és la manera en què adopten com a base de les seves obres l 'estructura d 'alguns gèneres antics per revertir el seu efecte didàctic i convertir-lo, amb molta ironia, en una antimoralitat, tal com succeeix amb les faules d'Augusto Monterroso, per exemple.

Sempre es parla de crisi de la novel·la, però ningú no parla mai de cap crisi del conte. Per què?

ER / RHM: Nosaltres parlaríem d 'una crisi del conte literari ara mateix, almenys a Europa. Sembla que ni els lectors ni les grans editorials mostren molt d 'interès per les formes narratives breus. De fet, hi ha menys contes fins i tot que poesia als estands de les llibreries. Però no és evident aquesta crisi pel fet que els contes són un gènere molt flexible i es pot dir que es troben pertot arreu: comprem llibres de contes per als nostres fills, es publiquen reculls d 'anècdotes, en forma de monòleg, es programen a la televisió i, posteriorment, es posen per escrit... El conte, en la seva definició més oberta, està tan viu com sempre; és el conte literari contemporani, de l 'estil dels clàssics Borges, Cortázar o Vargas Llosa, el que avui en dia és molt difícil de trobar.

Va ser l'edat mitjana l'època daurada del conte? Sempre es diu que l'època daurada de la novel·la va ser el xix. El segle xx va ser-ho del conte, en canvi?

ER / RHM: Totes les èpoques han estat bones per al conte, però és cert que n 'hi ha hagut algunes que han estat millors que d 'altres. Certament, l 'edat mitjana va ser l 'època daurada de les formes narratives breus, atesa la seva proliferació i per la generositat de les fonts de les quals van beure. A més a més, el conte s 'ajustava perfectament a la naturalesa de la literatura medieval, de tipus oral, la qual cosa feia que una producció breu i senzilla tingués una recepció millor entre el públic. Els segles xix i xx també han estat un bon moment per al conte: recordem, per exemple, Maupassant, Gautier, Thomas Mann, Herman Hesse, Sartre o Calvino, entre d 'altres. La principal diferència rau en el fet que aquests autors moderns componen per escrit i per ser llegits, i això fa que els seus relats tinguin menys força i intensitat que a l 'edat mitjana.

Queda alguna reminiscència del conte medieval en la narrativa actual o hem de llegir-los pràcticament com a arqueologia?

ER / RHM: El conte es va configurar al llarg de l 'edat mitjana. En aquest sentit, els contes contemporanis deuen molts dels elements definitoris a la cultura medieval, particularment a la tradició oriental barrejada amb l 'occidental grecollatina. Però és cert que en l 'actualitat els autors de narrativa breu no tenen gaire en compte els orígens romànics. Abans parlàvem d 'una recuperació de les formes antigues, però normalment els escriptors es remeten cap al món clàssic, i no tant al medieval. Boccaccio, Chaucer, el Conde Lucanor presenten estructures marc que han estat imprescindibles en la història de la literatura i que es repeteixen avui dia amb formats semblants --també a la novel·la--, però majoritàriament són emprats sense ser gaire conscients que es tracta d 'una característica pròpia dels orígens de la narrativa breu. S 'ha de prendre consciència d 'aquests orígens i conèixer les formes primitives llegint relats breus medievals, no com a arqueologia sinó com a part del que configura el conte modern.

 
Elena Roig Torres (Madrid, 1979) és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona, és professora i doctoranda del Departament de Filologia Romànica, on s 'està especialitzant en literatura medieval. A més, és presidenta de l 'associació Tessel·la. Cultura Medieval, que es proposa cercar noves perspectives en els estudis literaris de l 'edat mitjana i alhora treballa com a editora de Ginebra Magnolia.

Reinhard Huamán Mori (Lima, 1979) ha publicat el poemari el Árbol [tRpode, 2007]. Ha estudiat literatura peruana i hispanoamericanaa la Universitat Nacional Major de San Marcos de Lima (Perú). És director de Ginebra Magnolia, recentment convertida en segell editorial després d 'una llarga trajectòria com a revista literària. Assajos, traduccions i poemes seus han estat publicats en diverses revistes, tant peruanes com estrangeres.