La capacitat dʼexpressar-se objectivament augmenta amb lʼedat i és més propi dels textos escrits que dels orals
Un estudi de la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona publicat a la revista Journal of Pragmatics posa de manifest que la capacitat de ser objectiu i dʼusar els recursos lingüístics de distanciament en textos expositius augmenta amb lʼedat i és més propi dels textos escrits que dels orals. Lʼarticle conclou que la percepció en relació amb el que és més adequat per a un text expositiu va un pas més endavant que la pròpia producció. I això és especialment així en el cas dels parlants bilingües, que són més sensibles a les peculiaritats de tipus de textos concrets.
Un estudi de la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona publicat a la revista Journal of Pragmatics posa de manifest que la capacitat de ser objectiu i dʼusar els recursos lingüístics de distanciament en textos expositius augmenta amb lʼedat i és més propi dels textos escrits que dels orals. Lʼarticle conclou que la percepció en relació amb el que és més adequat per a un text expositiu va un pas més endavant que la pròpia producció. I això és especialment així en el cas dels parlants bilingües, que són més sensibles a les peculiaritats de tipus de textos concrets.
Tal com expliquen les professores de la Universitat de Barcelona Elisa Rosado, del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura, i Liliana Tolchinsky, del Departament de Lingüística General, «lʼobjectiu principal de la recerca era identificar els recursos lingüístics que serveixen perquè parlants bilingües (castellà-català) i monolingües (castellà) de diferents edats (nens, adolescents i adults) expressin una perspectiva determinada quan es tracta dʼun text expositiu».
En estudis previs, les investigadores havien detectat les formes més freqüents de les quals se serveixen els parlants de castellà per crear una perspectiva impersonal en els textos expositius. Van decidir fer aquest estudi per comprovar, dʼuna banda, en quina mesura coincidien els recursos que els parlants utilitzaven espontàniament amb aquells que consideraven més idonis per expressar aquesta perspectiva impersonal en els textos. I, dʼaltra banda, per determinar la diferència entre parlants monolingües i parlants bilingües.
El resultat de la recerca és significatiu, diuen, «perquè, en primer lloc, aborda la relació entre el que fem servir efectivament en parlar o escriure i allò que considerem més adequat —encara que no ho utilitzem—, i mostra com els parlants bilingües controlen millor la diferència». En segon lloc, lʼestudi «il·lustra la varietat de recursos lingüístics que els parlants mobilitzen per expressar una perspectiva impersonal o distanciada, especialment quan es tracta de persones bilingües».
En la mesura en què es coneguin de manera més precisa les possibilitats i limitacions dels parlants de diferents edats i situacions lingüístiques, així com la manera en què organitzen el seu discurs en diverses circumstàncies comunicatives, podrem orientar millor lʼacció educativa. Rosado i Tolchinsky asseguren que «estudis com aquest, sobre usos i preferències lingüístiques dels parlants, poden servir per guiar lʼelaboració de llibres de text, materials didàctics i instruments dʼavaluació del coneixement lingüístic».