Les ciutats en la postglobalització
El setembre passat va tenir lloc a la UB, en format virtual, el VIII Seminari Internacional Ciutat, Comerç i Consum. Amb el títol «Comerç, consum i ciutat en la postglobalització», va ser una oportunitat immillorable per avaluar l’estat de les ciutats en general, i de Barcelona en particular, després del pas de la pandèmia. Hem aprofitat l’ocasió per parlar amb dos dels participants en la jornada, el catedràtic de Geografia Humana Carles Carreras, recentment jubilat després d’una llarga i fructífera trajectòria a la UB, i el professor del Departament de Geografia de la UB i director del Grup d’Estudis Comercials i Urbans (GECU) Lluís Frago. Juntament amb la professora del Departament d’Economia Montserrat Pareja-Eastaway, especialista en l’anàlisi dels problemes urbans i el seu impacte en els aspectes socials i econòmics, ens exposen les seves opinions al voltant de quatre temes troncals: la logística com a vertebradora de la realitat urbana, l’impacte de la pandèmia, la consolidació de la ciutat regió contraposada a l’estat nació, i l’evolució del model Barcelona.
Per Carreras, «el consum és l’element que vertebra i organitza el sistema productiu contemporani i, per tant, també la realitat de les ciutats». En aquest sentit, remarca, la logística és decisiva: «La logística comprèn totes les activitats lligades a la circulació de béns materials (mitjans de transport, infraestructures, emmagatzemament, control d’estocs, distribució) i, encara que sempre ha estat fonamental, avui encara ho és més, a causa de l’enorme multiplicitat d’unitats (individus, famílies, empreses, institucions) que componen l’element consum». Pareja-Eastaway, en canvi, opina que «són les persones les que vertebren les ciutats i el que realment importa és la manera en què les persones utilitzen els espais». Segons la investigadora, «cal una visió holística, i els teòrics parlen ara d’atmosferes creatives com a elements vertebradors de les ciutats». Frago, molt més tècnic, creu que «el consum és la base econòmica de la reproducció de la vida a moltes ciutats occidentals, i molt especialment a les ciutats del sud a partir de la crisi del 2008-2012». L’especialista precisa que, actualment, «les principals inversions públiques i privades se centren en el perfeccionament de la logística i en la imparable sofisticació de les tecnologies de la informació perquè millorin la fluïdesa del sistema i la seva relació amb el territori».
Pel que fa a l’impacte de la pandèmia, Carreras opina que «ha significat un fet nou: el fre total o relatiu, segons els moments i els llocs, de la mobilitat de les persones i, encara que menys, també de les mercaderies». Ara bé, no hi ha hagut una frenada del «capital o de la informació, que segueixen els patrons de la globalització dels inicis del segle XXI». I afegeix: «A les ciutats, en general, els centres tradicionals, històrics i de negocis s’han vist molt afectats negativament, especialment en ciutats on el turisme internacional era important (com Barcelona), mentre que alguns centres de barri o de districte s’han mantingut dinàmics i animats». Per Frago, «la pandèmia ha accelerat alguns processos que ja estaven en marxa anteriorment, entre ells la virtualització del comerç i el fenomen associat al procés de desertització comercial». Aquest últim «és producte d’un cúmul de processos complexos i contradictoris en què la creixent virtualitat n’és el més característic, però no l’únic: també hi influeixen l’encariment dels locals comercials, la poca professionalització de l’empresariat, etc.». Pareja-Eastaway considera que «la pandèmia ha significat un suspens en la interrelació personal, i la tornada a l’activitat significarà sobretot un retorn de tot allò vinculat a l’emocionalitat, ja que això també forma part del paisatge urbà, que va més enllà de l’acte de consumir». «La virtualitat, encara que es digui el contrari, no fa part de cap comunitat», assegura.
En relació amb el sorgiment de la ciutat regió, contraposada a la fortalesa imperant de l’estat nació, Carreras no veu actualment «indicis seriosos de la fallida o de l’afebliment dels estats, ans al contrari, tal com ho demostren el Brexit, Polònia o el conflicte EUA-Xina». I respecte a les ciutats, diu: «Estem assistint a la urbanització total del planeta: l’Antropocè significa l’artificialització del món, que hem d’entendre com a difusió urbana amb intensitats, ritmes i graus diferents». Per Pareja-Eastaway, «l’estat nació seguirà existint, però a Europa i a Occident les regions metropolitanes sorgiran com un poder emergent». I es pregunta: «Té sentit parlar del port de Barcelona sense el de Tarragona o el de València? Les solucions passen pels territoris, per col·laborar amb els similars». Frago ho matisa: «Durant la pandèmia s’ha vist clarament el poder de l’Estat en el moment de marcar el tipus de mobilitat que podia fer la gent, amb els diferents confinaments a diferents escales, utilitzant el poder legislatiu, però també el poder repressiu. Malgrat això, sembla evident que la governança ha de passar per regions que superin l’escala metropolitana i integrin territoris encara més enllà».
En el tema del model Barcelona, Carles Carreras mostra un punt d’escepticisme: «Sincerament, després de cinquanta anys d’estudiar la ciutat de Barcelona, no veig cap model de cap tipus. Barcelona hauria de potenciar la recerca sobre ella mateixa i sobre la seva posició al món. El pla urbanístic vigent és el del 1976! Caldria saber quina és l’estructura econòmica actual i com s’ordena, des dels seus barris i districtes fins a l’encaix en la regió metropolitana». «El Grup d’Estudis Comercials i Urbanss’ofereix per participar en aquesta reflexió i estudi col·lectiu», conclou sol·lícit. Pareja-Eastaway fa una aposta en el mateix sentit: «Barcelona ha de moure fitxa d’una manera decisiva. A la ciutat hi ha molts actors: polítics, socials, econòmics i culturals, i si no hi ha un consens, és impossible trobar sinergies, però actualment el sectarisme polític ho tenyeix tot i sembla que la maduresa democràtica dels nostres ajuntaments és molt limitada». Segons Frago, «l’actual i el futur model Barcelona encara s’han de crear, però ara per ara, la divisió internacional del treball dificulta molt plantejar mesures reals per fer retornar la indústria a la ciutat». «A més —puntualitza—, per tal que l’R+D+I acabi sent un element estructural de l’economia de la ciutat i del país, la inversió pública hauria de ser molt més alta que l’actual». «I pel que fa a les estratègies urbanes d’escala local —superilles—, s’hi troba a faltar polítiques econòmiques i socials al darrere», conclou.