Vladimir de Semir traça una completa panoràmica sobre el periodisme científic en el seu darrer llibre

El llibre és un incisiu assaig sobre les relacions entre el periodisme i la ciència, i sobre el seu impacte en la societat del coneixement. Lʼautor hi fa una reflexió sobre la importància que ha tingut al llarg de la història la divulgació de la informació en el desenvolupament del coneixement.

Per De Semir, la tasca del periodisme divulgatiu —en aquesta època de màxima accessibilitat a la cultura i el saber a través de les noves tecnologies— és més necessària que mai. Enmig dʼaquesta marea informativa, només els bons professionals són capaços dʼorientar l'opinió pública distingint la notícia del rumor, el fet contrastat de la creença, la mentida interessada de la certesa que posa les bases del progrés i el coneixement.

El llibre, dividit en catorze capítols, és com una radiografia de la professió. Lʼautor va desgranant una rere lʼaltra totes les consideracions apreses durant més de quaranta anys de trajectòria professional, «lʼèpoca daurada del periodisme científic», com ell mateix la qualifica, i ens ofereix un seguit dʼanàlisis i reflexions que, dʼuna banda sintetitzen la història de lʼofici fins avui, i de lʼaltra proposen una visió de com hauria de ser en el futur.

De Semir analitza i valora tots els temes que afecten lʼexercici i les circumstàncies del periodisme científic, com ara si el model de periodisme científic basat en la verificació de fonts podrà sobreviure a la mutació que actualment pateix el periodisme dʼintermediació vers el mer proveïment de continguts. A més, l'autor reflexiona sobre la formació de lʼopinió pública al voltant dels temes científics i mèdics, per adonar-se que més enllà dels científics i periodistes, hi ha multitud dʼagents culturals i socials que també hi intervenen.

Partint del naixement i lʼevolució a gran escala del periodisme científic —sobretot després de la Segona Guerra Mundial, per la necessitat dʼinterpretar adequadament la naturalesa científica i tecnològica del progrés—, el llibre descriu el gradual compromís de les societats occidentals amb la «comunicació pública de la ciència» —més que no pas la mera «divulgació»—, tant pel que fa a la formació del ciutadà com de les decisions polítiques que en depenen.

Respecte als darrers anys, l'obra constata que molt pocs temes acaben acaparant l'interès mediàtic, malgrat l'augment global que s'ha produït en la cobertura periodística de temes científics. Es tracta sempre de les qüestions que generen més controvèrsia, com ara la clonació terapèutica, l'ús de cèl·lules mare, la reproducció assistida, els aliments transgènics o el canvi climàtic. Així mateix, l'assaig certifica com el canvi més important que ha experimentat lʼecosistema de la comunicació social ha estat el fet que tothom pugui ser emissor i receptor alhora, tant de manera individual com col·lectiva, a causa de lʼabaratiment de lʼemmagatzematge, la creació i la distribució de la informació en suport digital.

De Semir caracteritza la particularitat de les fonts del periodisme científic, atès que, segons ell, no hi ha cap altre sector generador de notícies (política, economia, esports, cultura) amb un sistema dʼautocontrol i cerca de lʼobjectivitat tan acusat com en la ciència. Això no obstant, introdueix el concepte dʼincertesa en la comunicació social de la ciència, atès que els científics no poden donar respostes definitives en el context actual de confrontació entre la idea científica de progrés i la nova racionalitat social que critica les conseqüències dʼaquest progrés. Igualment, l'autor avisa del perill, real i existent, de mistificació als mitjans de les notícies científiques, ja que, abocats cada vegada més a una cursa a la recerca de la notorietat i les emocions del públic, proliferen cada cop més notícies sorprenents i espectaculars sense solució de continuïtat, que converteixen la divulgació científica en una successió dʼanècdotes. Contra aquesta tendència, advoca per la necessitat dʼestablir un codi ètic per a la publicació de les notícies científiques, sobretot aquelles que fan referència a medicina, salut i medi ambient, per tal de no generar expectatives infundades i confusió entre el públic en temes tan sensibles.

Finalment, De Semir reflexiona sobre les oportunitats i amenaces en la construcció de la nova societat del coneixement, palesant la capacitat de saber escollir com la clau que permeti lʼequilibri entre el saber i el poder en les societats democràtiques.

Col·lecció Periodismo Activo

Periodismo Activo és una col·lecció dirigida per Roberto Herrscher dedicada a explorar els escenaris canviants que el periodisme està patint en aquest principi de segle, a través dʼun diàleg entre l'acadèmia i la pràctica professional. Aquest és el quart títol de la col·lecció, després dʼÉtica del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny, Periodismo narrativo (2012), del mateix Herrscher, i Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder (2013), de Margarita Rivière.

Vladimir de Semir (Barcelona, 1948), periodista amb una llarga trajectòria professional, va ser subdirector de La Vanguardia i va coordinar els suplements de ciència i medicina dʼaquest diari, tasca que li va valer el premi Ciutat de Barcelona (1982), i el premi de Periodisme Científic del CSIC (1994). Ha dirigit programes de divulgació cultural i històrica a la televisió, i ha tractat informació política en altres mitjans. És director del màster de Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental de la UPF, i responsable del mòdul de Periodisme Científic del màster de Periodisme Barcelona_NY de la UB. Ha estat, a més, membre de la Comissió per a la Difusió i Promoció de la Cultura Científica de lʼAjuntament de Barcelona, i actualment ho és del comitè científic de la xarxa internacional Comunicació Pública de la Ciència i la Tecnologia (PCST). Lʼany 2007 va ser nomenat col·legiat dʼhonor del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya.