Ocells marins i paràsits: entendre millor la llarga història evolutiva per protegir la biodiversitat
Els ocells marins i els seus paràsits són el model dʼestudi dʼuna recerca publicada a la revista PLoS ONE per entendre millor les relacions tròfiques entre hoste i paràsit. El treball, signat pels experts Jacob González-Solís i Elena Gómez, del Departament de Biologia Animal i de l'Institut de Recerca de Biodiversitat de la UB (IRBio), obre una nova perspectiva sobre com es poden desxifrar les relacions tròfiques entre hostes i paràsits, basada en lʼús de marcadors isotòpics que per primera vegada sʼapliquen per estudiar el parasitisme en ocells.
Els ocells marins i els seus paràsits són el model dʼestudi dʼuna recerca publicada a la revista PLoS ONE per entendre millor les relacions tròfiques entre hoste i paràsit. El treball, signat pels experts Jacob González-Solís i Elena Gómez, del Departament de Biologia Animal i de l'Institut de Recerca de Biodiversitat de la UB (IRBio), obre una nova perspectiva sobre com es poden desxifrar les relacions tròfiques entre hostes i paràsits, basada en lʼús de marcadors isotòpics que per primera vegada sʼapliquen per estudiar el parasitisme en ocells.
González-Solís, que ha dirigit lʼestudi, subratlla la dificultat dʼentendre les relacions tròfiques entre hoste i paràsit: «En molts casos, costa esbrinar quin és lʼaliment del paràsit, i per tant, comprovar si la relació simbiòtica es correspon realment amb el parasitisme, o encaixa més dins del mutualisme o el comensalisme». En el treball, lʼequip científic ha estudiat colònies de la baldriga cendrosa del Mediterrani i de lʼAtlàntic, uns ocells marins del gènere Calonectris, distribuïts, respectivament, en àmplies àrees del Mediterrani i del nord-est de lʼAtlàntic, i actualment amenaçats per lʼactivitat humana.
La recerca se centra en les relacions tròfiques de la baldriga i alguns dels seus ectoparàsits en particular: tres espècies de polls de la ploma (Halipeurus abnormis, Austromenopon echinatum i Saemundssonia peusi) i una espècie de puça, la Xenopsylla gratiosa. Normalment, les relacions tròfiques dels sistemes hoste-paràsit sʼestudien mitjançant lʼanàlisi de la dieta o lʼobservació del comportament. Com a alternativa, aquest estudi aplica lʼanàlisi dels isòtops estables del carboni i el nitrogen. «Som el que mengem; els isòtops de les preses els trobem en els teixits dels predadors de manera predictible; per tant, si estudiem la signatura isotòpica dʼaquests elements, podem conèixer amb més detall les diferents fonts dʼaliment de la fauna parasitària, la qual cosa ajuda a entendre millor les relacions hoste-paràsit, així com la segregació i coexistència entre diferents espècies de paràsits», explica González-Solís.