Retrobament després de 39 anys de lluita

Delia Giovanola de Califano és una de les dotze fundadores, fa trenta-nou anys, de les Àvies de la Plaza de Mayo, entitat que té com a objectiu localitzar i restituir a les seves famílies legítimes tots els nens segrestats i desapareguts a causa de la repressió política durant el règim militar que es va iniciar a lʼArgentina el 1976. El fill de Delia, Jorge Óscar Ogando, i la seva dona, embarassada de vuit mesos, Stella Maris Montesano, van desaparèixer aquell 1976. A casa hi van deixar la filla de la parella, Virginia, que llavors tenia tres anys. Delia Giovanola va criar aquesta nena, que es va suïcidar el 2011 després de passar una forta depressió (Giovanola creu que causada en conèixer les tortures a què van ser sotmesos els pares).

Malgrat la seva edat avançada i que, segons ella mateixa, «la corda es va gastant», Delia continua buscant el seu nét, Martín (el nom que la seva família havia escollit per al nen que esperava Stella Maris). Per això, un viatge de plaer a Europa aquest octubre sʼha transformat també en la continuació dʼaquesta recerca: «Hem trobat uns quants néts a Europa», afirma Delia, que ha aprofitat lʼocasió per impartir conferències a Londres i a Barcelona. En el cas de Barcelona, el 9 d'octubre va oferir una xerrada a la nostra Universitat, en un acte emmarcat en les activitats de la Tardor Solidària a la UB i organitzat per les Àvies de la Plaza de Mayo i Fills i Filles per la Identitat i la Justícia contra lʼOblit i el Silenci (HIJOS).

Vostè està buscant el seu nét. Com són els retrobaments amb els néts robats que ha anat aconseguint la seva organització?

Ja anem pel nét 117. Cada nét recuperat és una mica el nét de cadascuna de nosaltres. Els nois són espectacularment amorosos… Notem, percebem lʼafecte que ens donen i la cura que tenen de nosaltres. A la nostra institució som set àvies en total; els altres membres són néts recuperats, que passen a formar part de les Àvies.
Tots aquests retrobaments tenen molt en comú. Primer, tots els néts mantenen la distància, la cautela. Fins que van coneixent qui eren el pare i la mare i seʼn van impregnant. Seʼls dóna una caixa amb el material de la memòria que sʼha anat recollint amb els anys: comentaris dels amics del pare, dels amics de la mare, fotos… Quan el nét recuperat ho va mirant, tot sol (perquè jo mʼimagino que ho deu fer sol, buscant un paperet per llegir-lo, mastegar-lo…), llavors es va transformant.

Quan trobi el seu nét, també voldrà que es faci justícia amb els que el van segrestar?

Sí. Han passat trenta-nou anys i el meu fill continua desaparegut. La meva jove continua desapareguda. Això li ha costat la vida a la meva néta, que es va suïcidar justament després dʼun estat depressiu molt fort... Jo no sé com es va torturar el meu fill; però em penso que ella sí que va tenir coneixement de les tortures, i per això es va suïcidar. No puc fer veure que no ha passat res. A part, fixaʼt que lʼúnica cosa que demanem és justícia. No venjança. La justícia que no va tenir ell, que no era culpable de res. Mentre no em tornin el cos del meu fill, continua sent un desaparegut. Igual que la meva jove, per mi tan estimada com el meu fill. Va ser alumna meva als quatre anys. Li vaig ensenyar a llegir i a escriure; per mi era una nina que després, amb el temps, es va retrobar amb el meu fill i es van prometre.

Que els haguessin jutjat i condemnat si estaven equivocats, si estaven fent alguna cosa dolenta. Però no havien fet res. A banda que, quines coses dolentes podia fer una criatura? Per què se lʼhavien de quedar? Va ser el botí de guerra, directament. No hi cap el perdó. En els últims judicis que es van fer, els militars condemnats es giraven cap al públic, cap als familiars, i els feien un gest de burla, com dient-los: «No mʼimporta, facin el que vulguin». Per part dʼells no hi ha aquest sentiment de culpa. No hi ha res que inciti al perdó. Els puc perdonar si em reintegren les meves pèrdues, però no podran.

Després de trenta-nou anys, com va la recerca?

A la institució som dues àvies fundadores i cap de les dues hem trobat el nét; les altres, totes. La necessitat de trobar el meu nét es fa cada cop més forta. El dolor hi serà sempre. Sobretot per la meva néta: no hi ha consol. No tindré mai consol. Però la vida continua. I cal fer-la tan grata com es pugui; perquè no es pot viure plorant, no es pot viure lamentant. Perquè et fa posar malalt i tʼaïlla totalment dels que tʼenvolten. Com que sóc molt extravertida, mʼagrada estar envoltada de gent. Això mʼajuda. La promesa que vaig fer fa trenta-nou anys que seguiria buscant el meu nét en nom del meu fill, penso que mʼajuda, que em dóna motius, em dóna raons… A part de la salut: si no tingués bona salut… Cada dia dono gràcies per tenir la salut que tinc.

Com estan anant actualment les recerques de les Àvies en general?

A lʼArgentina, crec que el nét que no sʼha presentat és perquè no vol. Hi ha una cosa que atura els possibles néts, que és el pes de la llei que cau sobre els repressors, o els apropiadors: es van apropiar dʼells, els van canviar la identitat, i això està penat per la llei. Dins dels apropiadors, entre els quals també hi ha una escala, hi ha els torturadors, els que van robar el nadó en el moment de néixer, seʼl van quedar i el van portar de regal a la dona.

Com és la relació amb aquestes famílies de criança?

Les famílies de criança no sʼacosten a les Àvies i les Àvies tampoc ens hi acostem. Però es respecta el nét si vol mantenir-hi la relació. Aquí a Europa, a Anglaterra, hi ha el nét recuperat Penino Viñas. La família apropiadora va ser la que va assassinar els seus pares, va robar el noi i va fugir dʼun país a lʼaltre amb documentació falsa. Vildoza, que és lʼapropiador, va portar el nen de regal a la seva dona. El noi es va criar en un ambient en el qual les Àvies són les boges de la Plaza de Mayo, «que et volen apartar del nostre costat». Vildoza segueix pròfug. La dona va ser jutjada, i el noi, encara que costi de creure, va viatjar a Buenos Aires a demanar clemència per a la dona que lʼhavia criat. És lʼúnic cas. Aquest home, no obstant això, va recuperar la seva identitat i la hi ha posat als seus fills.
Els nois, que ja són homes i dones, poden escollir venir o no amb les Àvies, i afegir-se o no al nucli familiar, no seʼls obliga. Si trobo el meu nét, li obriré els braços, i si vol venir, que vingui.