Primera demostració experimental de la hipòtesi de lʼautodomesticació de lʼésser humà

Un estudi de la Universitat de Barcelona identifica una xarxa genètica implicada en la trajectòria evolutiva del rostre i la prosocialitat de l’ésser humà que no s’ha trobat en els neandertals. Foto: Thomas O’Rourke (UB)
Un estudi de la Universitat de Barcelona identifica una xarxa genètica implicada en la trajectòria evolutiva del rostre i la prosocialitat de l’ésser humà que no s’ha trobat en els neandertals. Foto: Thomas O’Rourke (UB)
Recerca
(05/12/2019)

Un nou estudi de la Universitat de Barcelona revela la primera demostració genètica de lʼautodomesticació humana, una hipòtesi que explica que els humans van desenvolupar un comportament més amigable i cooperatiu seleccionant els seus companys segons el caràcter. Els investigadors han identificat una xarxa genètica implicada en aquesta trajectòria evolutiva cap a la prosocialitat que també està relacionada amb la morfologia del rostre, i que no sʼha trobat en el genoma dels neandertals. La recerca es basa en experiments amb cèl·lules de la síndrome de Williams, un trastorn que provoca una morfologia facial característica i discapacitats cognitives, així com un caràcter normalment obert, simpàtic i de confiança.

Un estudi de la Universitat de Barcelona identifica una xarxa genètica implicada en la trajectòria evolutiva del rostre i la prosocialitat de l’ésser humà que no s’ha trobat en els neandertals. Foto: Thomas O’Rourke (UB)
Un estudi de la Universitat de Barcelona identifica una xarxa genètica implicada en la trajectòria evolutiva del rostre i la prosocialitat de l’ésser humà que no s’ha trobat en els neandertals. Foto: Thomas O’Rourke (UB)
Recerca
05/12/2019

Un nou estudi de la Universitat de Barcelona revela la primera demostració genètica de lʼautodomesticació humana, una hipòtesi que explica que els humans van desenvolupar un comportament més amigable i cooperatiu seleccionant els seus companys segons el caràcter. Els investigadors han identificat una xarxa genètica implicada en aquesta trajectòria evolutiva cap a la prosocialitat que també està relacionada amb la morfologia del rostre, i que no sʼha trobat en el genoma dels neandertals. La recerca es basa en experiments amb cèl·lules de la síndrome de Williams, un trastorn que provoca una morfologia facial característica i discapacitats cognitives, així com un caràcter normalment obert, simpàtic i de confiança.

Lʼestudi, publicat a la revista Science Advances, és fruit de la col·laboració entre lʼequip de la UB liderat per Cedric Boeckx, professor ICREA de la Secció de Lingüística General del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, i membre de lʼInstitut de Sistemes Complexos de la UB (UBICS), i investigadors de lʼequip de Giuseppe Testa, professor de la Universitat de Milà i lʼInstitut Europeu dʼOncologia.

 

Un procés evolutiu similar a la domesticació animal

La idea de lʼautodomesticació data del segle XIX. Es creu que els trets anatòmics i de conducta cognitiva dels humans moderns, com la docilitat o una fisonomia gràcil, poden venir dʼun procés evolutiu que tindria semblances significatives amb la domesticació dels animals.

 

El paper clau de les cèl·lules de la cresta neural

Estudis previs de lʼequip de Cedric Boeckx van trobar gens coincidents relacionats amb trets de la domesticació entre humans i animals domesticats. Lʼobjectiu del nou estudi era fer un pas endavant i trobar una demostració empírica de lʼautodomesticació centrant-se en les cèl·lules de la cresta neural, una població de cèl·lules migratòries i pluripotents —capaces de formar tots els tipus de cèl·lules en un cos— que es formen durant el desenvolupament dels vertebrats. «Ja sʼhan proposat hipòtesis sobre un dèficit lleu de les cèl·lules de la cresta neural com a factor subjacent de la domesticació animal. Així doncs, ¿és possible que durant lʼevolució els humans desenvolupessin una cognició més prosocial en comparació amb altres humans ja extingits com a conseqüència de canvis en les cèl·lules de la cresta neural?», es planteja Alejandro Andirkó, doctorand al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB que ha participat en lʼestudi.

Amb la finalitat de comprovar aquesta relació, els investigadors es van centrar en la síndrome de Williams, un trastorn específic amb trets comportamentals i cognitius rellevants per a la domesticació. La síndrome és una neurocristopatia, és a dir, una deficiència que es produeix durant lʼembriogènesi en un tipus de cèl·lules específic: les cèl·lules de la cresta neural.

Per a aquest estudi, els investigadors de lʼequip de Giuseppe Testa van fer servir models in vitro de la síndrome de Williams amb cèl·lules mare de la pell. Els resultats van mostrar que el gen BAZ1B, de la regió del genoma que causa la síndrome de Williams, controla el comportament de les cèl·lules de la cresta neural: nivells més baixos de BAZ1B van conduir a una migració reduïda de la cresta neural, i nivells més alts van produir més migració.

 

Comparar el genoma dels neandertals amb el dels humans moderns

Els investigadors van examinar aquest gen en el genoma de lʼhumà modern i arcaic. «Volíem entendre si les xarxes genètiques de les cèl·lules de la cresta neural es veien afectades en lʼevolució humana comparant-les amb el genoma del neandertal», assenyala Cedric Boeckx.

Els resultats mostren que BAZ1B afecta un gran nombre de gens que acumulen mutacions dʼalta freqüència en les poblacions humanes i que no es troben en els genomes arcaics que hi ha disponibles. «Considerem que això significa que la xarxa genètica de BAZ1B és una raó important de per què la cara dels humans moderns és diferent comparada amb la dʼaltres avantpassats ja extingits, com els neandertals», diu Boeckx. «A grans trets, ens dona, per primer cop, la validació experimental de la hipòtesi de lʼautodomesticació basada en la cresta neural», continua.

 

Una manera empírica de comprovar afirmacions evolutives

Aquests resultats obren la porta a la investigació sobre el paper de les cèl·lules de la cresta neural en la prosocialitat i altres camps cognitius, però també són els primers exemples dʼun camp potencial per estudiar afirmacions evolutives. «Aquesta recerca és una de les primeres que ha fet servir tecnologia innovadora en un entorn clínic per entendre com els humans han evolucionat des de la separació amb els neandertals, i estableix la síndrome de Williams com una finestra única i atípica al neurodesenvolupament en lʼevolució de les espècies», conclou Boeckx.