Òscar Camps: «Amb les regles mínimes dels drets humans ens conformem»

Òscar Camps.
Òscar Camps.
Entrevistes
(18/05/2016)

Òscar Camps, premi Català de lʼAny 2015, va decidir desplaçar-se a Grècia després que el commoguessin les imatges de persones que intentaven arribar a les costes europees en embarcacions precàries, en les quals sovint perdien la vida, fugint de la guerra de Síria i dʼaltres països, dins de lʼanomenada crisi dels refugiats. Camps va impulsar lʼONG Proactiva Open Arms, i en menys dʼun any ha salvat centenars de vides i ha viscut experiències que ara vol explicar per contribuir a «fer complir els drets humans» en el cas dʼaquests milers de persones que arriben a Europa. Amb aquest objectiu va participar el passat 4 de maig en una conferència a la Facultat dʼEconomia i Empresa.

 

Òscar Camps.
Òscar Camps.
Entrevistes
18/05/2016

Òscar Camps, premi Català de lʼAny 2015, va decidir desplaçar-se a Grècia després que el commoguessin les imatges de persones que intentaven arribar a les costes europees en embarcacions precàries, en les quals sovint perdien la vida, fugint de la guerra de Síria i dʼaltres països, dins de lʼanomenada crisi dels refugiats. Camps va impulsar lʼONG Proactiva Open Arms, i en menys dʼun any ha salvat centenars de vides i ha viscut experiències que ara vol explicar per contribuir a «fer complir els drets humans» en el cas dʼaquests milers de persones que arriben a Europa. Amb aquest objectiu va participar el passat 4 de maig en una conferència a la Facultat dʼEconomia i Empresa.

 

Com ha canviat la vostra tasca des que vau arribar a Grècia fins ara?

Quan vam començar, les arribades eren massives, de milers de persones diàries. Per tant, ens centràvem a fer que no correguessin excessius riscos a lʼaigua, i sobretot, que no morís ningú. Que és una cosa molt difícil, quasi impossible. Però a mesura que ha passat el temps, que la situació ha anat canviant —sobretot des del tractat de la Unió Europea amb Turquia dʼenguany—, les màfies sʼestan repensant lʼestratègia. Sʼestan obrint antigues rutes de contraban, que eren molt perilloses i que sʼhavien abandonat justament perquè eren cares, perilloses i difícils. Ara tornen a ser dʼinterès. I això fa que nosaltres també haguem de canviar. Sʼhan modificat els horaris i els moments dʼentrar a Europa: abans es feia a la llum del dia i sense problemes, i davant la mirada de tothom. Ara no és així perquè Turquia ha de complir una part del tractat, que és evitar que els refugiats surtin del país.
 
Després de la seva experiència, creu que es pot acabar amb lʼactivitat dʼaquestes màfies?
 
Les màfies estan integrades en la societat, sobretot a Turquia. En una botiga de sabates pots veure que mig aparador són sabates, i lʼaltre mig, armilles salvavides falses. Per què ven aquell senyor armilles salvavides falses a Istanbul? Perquè fan nàutica? Perquè tenen molts medallistes olímpics? Saps que hem vist arribar vuit mil persones en un dia, molts dies seguits? És impossible dʼamagar. Jo he recorregut la costa turca i en un matí ho he vist tot: he vist les màfies, com embarquen, com maltracten les persones. Han estat mesos fent-ho. A 800 metres dʼuna comissaria. És evident que cobrant 1.200 euros per persona poden pagar a molta gent. Tothom xiula i mira cap a una altra banda mentre embarquen milers de persones des de la mateixa platja. Hi ha màfies que els fan entrar per les muntanyes a sis graus sota zero i els fan caminar durant dinou hores: a dones que porten sabatetes i nens embolicats amb res. I ningú els diu que caminaran a 2.000 o 3.000 metres dʼaltura, a temperatures molt fredes durant tantes hores. Els diuen que és un passeig. I es moren els nens de fred i els fan tirar a la neu i continuar. Això són les màfies.
 
I separen els marits de les dones i els nens per embarcar-los en barques diferents. Els diuen que elles aniran més segures. Després és mentida. Però com que el marit no hi és i elles són submises... Les posen al mig de lʼembarcació, envoltades dʼhomes que en cas que passi qualsevol cosa només vetllaran per la seva pròpia vida, no per la vida de les dones i els nens, que són un problema. I són els més vulnerables: els que primer moren. Cada vegada que bolca una barca, en els primers deu minuts moren disset persones, com a mínim, de cinquanta. Els nens, tots. I després, les mares. Quan arribem tard sempre hi ha homes flotant. I mai li he hagut dʼagafar cap nen a un home. Mai. Sí que he rescatat nens de les dones. És molt trist. Però el problema de tot això és que és deliberat. És una decisió presa pel govern de Brussel·les: no donar rescat, no fer salvament. Deixar-los estar, que es morin.
 
A més de la feina de socorrisme, feu altres tasques...
 
La feina de socorrisme ha disminuït en volum i està augmentant en llocs, en ubicacions, diferents. Ara estem intentant esbrinar quina ruta serà la següent. Des dʼAlbània han sortit quatre embarcacions cap a Itàlia. Hi ha 50 milles nàutiques, que és deu vegades més que el que feien anant a Lesbos; per tant, el risc és molt més alt. I també sabem que els albanesos no són reconeguts pel seu servei de guardacostes. Per tant, hauríem de poder tenir una base a Itàlia i estem demanant permisos per fer-ho bé. Per no haver de fer una altra vegada el que vam fer a Grècia: quedar-nos primer a la costa, demostrar que estan passant coses, ensenyar-ho, agafar barques... Som una ONG molt coneguda, qualificada, reconeguda professionalment; per tant, demanem permís perquè ens deixin posar bases allà.
 
Una altra de les nostres missions és estar al lloc, comprovant que es respecten els drets humans i, quan entrin a la banda de Grècia, comprovar què passa amb les persones. Que siguin ateses. A més a més, fa tant temps que estem a Lesbos que ens hem convertit una mica en el referent de la zona. Ens passen moltes informacions i ens demanen moltíssimes coses: des de cercar nens desapareguts o famílies que estan separades, fins a donar ajut jurídic a algú que té algun problema en un camp de detenció.
 
Quina creu que és la principal urgència de les persones que estan en aquests camps de detenció?
 
Els drets humans. Tenir nens tancats en presons ho trobo aberrant. És una cosa que no es pot fer en la societat actual. No podem tenir cap sol·licitant de refugi tancat i no podem tancar fronteres. Amb les regles mínimes dels drets humans ens conformem.
 
Què lʼha impressionat més de la gent que arriba?
 
Són famílies senceres. Amb una motxilla per refer-ho absolutament tot. I xoca veure amb quina alegria arriben. Dius: «com pot ser que estiguis content si tʼhas jugat la vida i no saps el que tʼespera aquí». I et diuen: «aquí puc dormir sense pensar que potser demà no em llevaré, que mʼestan perseguint o mʼestan tirant bombes». Costa molt dʼentendre que dormir al fang per ells no és un problema. Que estar a Idomeni no és un problema. Que estan contens perquè dʼallà on vénen no hi ha cap esperança ni cap oportunitat de continuar-hi vivint.
 
I això està passant al costat de casa. Està passant en un destí turístic important, com és Grècia. No estic dient a la gent que seʼn vagi a fer cooperació internacional. Nʼhi ha prou que vagin a fer turisme: vés a veure les ruïnes gregues i de passada mira què estan fent a Idomeni.
 
Què podem fer els que estem a Europa?
 
Votar.
 
La resposta que mʼesperava era enviar diners, anar allà...
 
No, no. Canviem-ho aquí. Que no haguem dʼanar allà a resoldre-ho perquè els nostres polítics són incapaços de fer-ho. Si Espanya volgués, ja hauria pogut fer com el Canadà i portar 25.000 persones.
 
La seva vida tornarà a ser com era abans després dʼaquesta experiència?
 
És evident que moralment i emocionalment no; però jo seguiré treballant en el mateix en què treballava, em seguiré guanyant la vida amb el mateix. Això és un parèntesi en la meva vida. Ho mantindré fins que sʼacabi, perquè ja que mʼhi he posat ara no puc tornar enrere. Però ja he complert amb mi mateix i amb el que em va moure del sofà; allò que em deia: «has de fer alguna cosa».  Ara és una responsabilitat social perquè la gent continua donant suport a lʼONG, i mentre ens donin suport, hem de continuar. I de fet, aquest serà el problema del segle XXI: els grans moviments migratoris per mar.