Olga Viza, padrina del màster en Periodisme BCN NY: «En el periodisme actual hem confós el debat amb el conflicte»
Olga Viza
Entrevista
|
Acadèmic
|
Entrevistes
(17/04/2024)
La periodista Olga Viza és la padrina de la nova promoció del màster en Periodisme BCN NY. Durant més de quaranta-cinc anys de trajectòria professional, ha treballat en diversos mitjans, sobretot televisius, com ara Televisió Espanyola o Antena 3, on va dirigir i presentar els informatius. És també un referent en el periodisme esportiu. Entre els guardons que ha rebut figura el Premi Ondas, per a professionals de la comunicació, en la modalitat de televisió.
Olga Viza
Entrevista
|
Acadèmic
|
Entrevistes
17/04/2024
La periodista Olga Viza és la padrina de la nova promoció del màster en Periodisme BCN NY. Durant més de quaranta-cinc anys de trajectòria professional, ha treballat en diversos mitjans, sobretot televisius, com ara Televisió Espanyola o Antena 3, on va dirigir i presentar els informatius. És també un referent en el periodisme esportiu. Entre els guardons que ha rebut figura el Premi Ondas, per a professionals de la comunicació, en la modalitat de televisió.
«Una veritat contrastada és la millor garantia», va aconsellar Viza als nous titulats del màster en Periodisme BCN NY. Aquesta titulació, que acaba d’obrir el període de matriculació per a la vint-i-cinquena edició, es basa en la col·laboració entre la Universitat de Barcelona i la prestigiosa Escola de Periodisme de Colúmbia, a Nova York. Ofereix un ensenyament pràctic que inclou el desenvolupament d’habilitats i pràctiques per a la carrera periodística. L’alumnat prové tant d’ensenyaments de l’àmbit de la comunicació com d’altres disciplines, i el professorat està format per professionals tant espanyols com internacionals. Amb motiu de la cerimònia de graduació del màster, Olga Viza ha reflexionat sobre alguns aspectes de la professió.
Com entens la formació en periodisme i quin paper hi ha de tenir la universitat?
Crec que el periodisme té una part teòrica molt important, que és el fonament, i té a veure amb l’ús de la llengua i amb els coneixements de la història, la sociologia, el dret... Però, després, hi ha d’haver una part que et vagi obrint el món pràctic: has de fer entrevistes; has de saber què és una redacció; has de saber com es fa un diari, com s’escriu una peça de diari o com penjar-la en un digital. I a la facultat t’han d’ensenyar a parlar.
Si mires enrere, quina és la principal diferència respecte de quan vas començar en el món del periodisme?
La societat és una altra. El teu receptor és un altre: pensa d’una altra manera, té altres eines a l’abast per informar-se. Quan vaig començar, només hi havia una televisió, hi havia poques emissores de ràdio, no existia el senyor Google... Jo he viscut l’evolució espectacular de tot això. I veig les noves necessitats, i les noves dificultats. Iñaki Gabilondo sempre diu una frase quan parla de la sobreinformació: «En cas d’inundació, el primer que escasseja és l’aigua potable». És veritat: quan hi ha sobreinformació, l’únic que ens queda són els que verifiquen, que comproven.
Com entens la formació en periodisme i quin paper hi ha de tenir la universitat?
Crec que el periodisme té una part teòrica molt important, que és el fonament, i té a veure amb l’ús de la llengua i amb els coneixements de la història, la sociologia, el dret... Però, després, hi ha d’haver una part que et vagi obrint el món pràctic: has de fer entrevistes; has de saber què és una redacció; has de saber com es fa un diari, com s’escriu una peça de diari o com penjar-la en un digital. I a la facultat t’han d’ensenyar a parlar.
Si mires enrere, quina és la principal diferència respecte de quan vas començar en el món del periodisme?
La societat és una altra. El teu receptor és un altre: pensa d’una altra manera, té altres eines a l’abast per informar-se. Quan vaig començar, només hi havia una televisió, hi havia poques emissores de ràdio, no existia el senyor Google... Jo he viscut l’evolució espectacular de tot això. I veig les noves necessitats, i les noves dificultats. Iñaki Gabilondo sempre diu una frase quan parla de la sobreinformació: «En cas d’inundació, el primer que escasseja és l’aigua potable». És veritat: quan hi ha sobreinformació, l’únic que ens queda són els que verifiquen, que comproven.
«Una veritat contrastada és la millor garantia».
Què t’agrada i què no t’agrada del periodisme actual?
M’agraden moltes coses. Les eines em semblen meravelloses. Et puc ensenyar els altells de casa meva: estan plens d’arxius. M’agrada el llenguatge; llegeixes notícies de fa vint anys i la redacció era molt ampul·losa. M’agrada com es redacta. M’agrada l’originalitat, que hi ha gent que s’atreveix a fer coses diferents. I m’agrada que no siguis només un periodista de premsa, ràdio o televisió. Tot és intercanviable, el llenguatge és el mateix. Què no m’agrada? Que hem confós el debat amb el conflicte. Això és el que m’agrada menys.
Si mirem enrere, com a directora d’informatius, quines eren les pressions més difícils de resistir?
Vaig treballar en l’empresa d’un empresari periodístic. La televisió era d’Antonio Asensio, que era un home que havia invertit els diners en la premsa, en els mitjans de comunicació, tal com va fer Polanco. Eren els dos únics. Aleshores jo estava molt acompanyada. Asensio va tenir problemes amb el govern, i va anar a declarar. Jo recordo que li vaig trucar i li vaig dir: «Antonio, obriré l’informatiu amb la teva imatge entrant a la fiscalia». I em va respondre: «El que tu consideris». Això qui ho diu avui dia? S’ha anat totalment enrere amb això. El que hi ha ara no són empresaris periodístics: són grans empreses. El que sí que tenim són bons editors i directors competents que tallen el foc. No vaig tenir tampoc grans pressions d’audiència, perquè era una televisió nova i teníem marge. I ens anava bé, perquè fèiem un periodisme que no estava mediatitzat.
En aquesta promoció del màster en Periodisme BCN NY la gran majoria són dones. Per desenvolupar una carrera professional, han de tenir en compte alguna cosa més que els companys homes?
Tant de bo que no. Espero que, quan elles ja acumulin vuit anys d’ofici, ja tinguin directores. Aquí el secret és el crupier, el que reparteix joc. Si el que reparteix joc és un home, i és un home que pensa en blanc i negre, repartirà a homes. Però, si hi ha dones que estan repartint joc, que tenen responsabilitats a les redaccions, no hi haurà cap problema de diferenciació.
Vas treballar molts anys fent periodisme esportiu. Quins sentiments t’ha despertat el gran impuls de l’esport femení?
M’he hagut de pessigar. Quan van guanyar el Mundial, em vaig haver de pessigar! Amb Carolina Marín, Garbiñe, Ruth Beitia, les de l’handbol, les del waterpolo, Mireia Belmonte... És veritat que, quan tu acompanyes l’evolució, saps què passarà. Els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 van ser el punt d’inflexió absolutament. Fins aleshores les dones eren dues... A mi em costava trobar esportistes que destaquessin. En els Jocs, per primera vegada a la vida, l’esport espanyol va seguir un mètode. Van portar els millors entrenadors i psicòlegs, van fer centres d’alt rendiment... I allà s’entrenaven homes i dones. Era clar que les dones, amb les mateixes possibilitats o facilitats d’entrenament, se’n sortirien. I va arribar la primera medalla d’or de l’esport femení en uns jocs olímpics, que va ser la de Miriam Blasco, en judo. I què va passar? Que aquell estiu Gemma Mengual era voluntària dels jocs, Mireia Belmonte començava a nedar... Ja hi havia referents. Només era qüestió d’esperar.
M’agraden moltes coses. Les eines em semblen meravelloses. Et puc ensenyar els altells de casa meva: estan plens d’arxius. M’agrada el llenguatge; llegeixes notícies de fa vint anys i la redacció era molt ampul·losa. M’agrada com es redacta. M’agrada l’originalitat, que hi ha gent que s’atreveix a fer coses diferents. I m’agrada que no siguis només un periodista de premsa, ràdio o televisió. Tot és intercanviable, el llenguatge és el mateix. Què no m’agrada? Que hem confós el debat amb el conflicte. Això és el que m’agrada menys.
Si mirem enrere, com a directora d’informatius, quines eren les pressions més difícils de resistir?
Vaig treballar en l’empresa d’un empresari periodístic. La televisió era d’Antonio Asensio, que era un home que havia invertit els diners en la premsa, en els mitjans de comunicació, tal com va fer Polanco. Eren els dos únics. Aleshores jo estava molt acompanyada. Asensio va tenir problemes amb el govern, i va anar a declarar. Jo recordo que li vaig trucar i li vaig dir: «Antonio, obriré l’informatiu amb la teva imatge entrant a la fiscalia». I em va respondre: «El que tu consideris». Això qui ho diu avui dia? S’ha anat totalment enrere amb això. El que hi ha ara no són empresaris periodístics: són grans empreses. El que sí que tenim són bons editors i directors competents que tallen el foc. No vaig tenir tampoc grans pressions d’audiència, perquè era una televisió nova i teníem marge. I ens anava bé, perquè fèiem un periodisme que no estava mediatitzat.
En aquesta promoció del màster en Periodisme BCN NY la gran majoria són dones. Per desenvolupar una carrera professional, han de tenir en compte alguna cosa més que els companys homes?
Tant de bo que no. Espero que, quan elles ja acumulin vuit anys d’ofici, ja tinguin directores. Aquí el secret és el crupier, el que reparteix joc. Si el que reparteix joc és un home, i és un home que pensa en blanc i negre, repartirà a homes. Però, si hi ha dones que estan repartint joc, que tenen responsabilitats a les redaccions, no hi haurà cap problema de diferenciació.
Vas treballar molts anys fent periodisme esportiu. Quins sentiments t’ha despertat el gran impuls de l’esport femení?
M’he hagut de pessigar. Quan van guanyar el Mundial, em vaig haver de pessigar! Amb Carolina Marín, Garbiñe, Ruth Beitia, les de l’handbol, les del waterpolo, Mireia Belmonte... És veritat que, quan tu acompanyes l’evolució, saps què passarà. Els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 van ser el punt d’inflexió absolutament. Fins aleshores les dones eren dues... A mi em costava trobar esportistes que destaquessin. En els Jocs, per primera vegada a la vida, l’esport espanyol va seguir un mètode. Van portar els millors entrenadors i psicòlegs, van fer centres d’alt rendiment... I allà s’entrenaven homes i dones. Era clar que les dones, amb les mateixes possibilitats o facilitats d’entrenament, se’n sortirien. I va arribar la primera medalla d’or de l’esport femení en uns jocs olímpics, que va ser la de Miriam Blasco, en judo. I què va passar? Que aquell estiu Gemma Mengual era voluntària dels jocs, Mireia Belmonte començava a nedar... Ja hi havia referents. Només era qüestió d’esperar.