Memòria i patrimoni: realitats creuades
El catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Facultat d’Educació Francesc Xavier Hernández Cardona va ser fins a finals de febrer director del Grup de Recerca Didàctica del Patrimoni, Museografia Comprensiva i Noves Tecnologies (DIDPATRI). Des de fa més de vint anys, aquest grup ha desenvolupat activitats de recerca i d’innovació al voltant de la didàctica del patrimoni i la museografia. Ara està impulsant l’ús d’iconografia didàctica amb imatgeria 3D i matte painting. «Els resultats són revolucionaris —assegura Hernández Cardona—: estem produint imatges rigoroses i comprensives del passat, a un cost sostenible, que es poden reaplicar en museografia».
D’entre la multitud de projectes que DIDPATRI ha tirat endavant, destaca la recerca al voltant de la batalla de l’Ebre, que fins i tot ha donat lloc a la revista acadèmica Ebre 38. També cal esmentar la museïtzació de l’espai del Born, a Barcelona, que segons Hernández Cardona «va ser un cas exemplar pel fet que la ciutadania va aconseguir impedir-ne la destrucció en contra de la voluntat de les administracions». Desgraciadament, «l’Ajuntament de Barcelona no va tenir mai un projecte clar sobre el Born perquè implicava risc polític», afegeix l’expert. I és que tant les restes arqueològiques com els monuments —evidentment els d’època contemporània— sovint porten associades profundes càrregues polítiques i ideològiques que cal saber gestionar. Per Hernández Cardona, «el present sempre condiciona la nostra percepció del passat, però la clau és mantenir-se sempre en coordenades i criteris científics».
En paraules de Francesc Gracia, director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica (GRAP), «la interpretació i presentació del passat no és asèptica, ja que els professionals estan condicionats pel seu propi pensament i el sistema social que els envolta». Però es pot dur a terme «una tasca de presentació objectiva dels fets donant a l’espectador totes les claus perquè elabori la seva pròpia interpretació», afegeix l’investigador.
Margarita Díaz-Andreu i Ana Pastor, membres del Grup d’Arqueologia Pública i Patrimoni (GAPP), creuen que «la museologia i la didàctica del patrimoni són eines al servei del coneixement de la història, i el que es pot polititzar i manipular és aquest discurs, no les ruïnes». El GAPP, que explora noves formes de conservació de béns culturals mitjançant activitats relacionades amb l’estudi del patrimoni des d’un punt de vista social, té la prioritat de «treballar en l’obertura de vies inclusives perquè la societat pugui ser alguna cosa més que una mera receptora de coneixements, i treballi en l’autogestió de sabers i espais».
Per la seva banda, Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM) de la Fundació Solidaritat UB, reconeix que a Espanya «no falta debat, ni demanda social, però manca decisió i pressupost: manca cert coratge polític per posar sobre la taula pressupostos i decisions més executives».
Per mirar d’evitar que el passat esdevingui un camp de batalla polític del present, Díaz-Andreu i Pastor són taxatives: «La ciutadania defensa millor que qualsevol polític o expert els seus propis referents, per la qual cosa la inclusió de dinàmiques participatives és la millor garantia de protecció davant la politització del patrimoni». I posen com a exemple la seva recerca en el projecte europeu Deep Cities, en què analitzaran el valor de la multitemporalitat i confeccionaran contextos multivocals on tinguin cabuda identitats múltiples. En un sentit semblant, l’EUROM ha participat de manera activa en espais com la presó Model, la plaça d’Antonio López, el fossar de Montjuïc, el monument a Colom o l’antiga Presó de Dones de les Corts. Guixé indica que «Barcelona ha d’anar cap a la reafirmació d’una política pública de memòria a escala municipal que es consolidi dins les estructures de govern de la ciutat».
Malgrat el que pugui semblar, no només el passat immediat és motiu de controvèrsia, sinó també el més remot. Recentment s’ha vist com uns assaltants espoliaven el jaciment de la primera edat del ferro a la Ferradura (Ulldecona). El GRAP, que hi excava des de fa deu anys, ho ha patit en primera persona: l’assalt ha provocat la pèrdua de dades del registre arqueològic. Per Gracia, «el problema essencial pel que fa a la protecció del patrimoni arqueològic és doble: legislatiu i judicial».
Aquest fet ens encara amb la insuficiència a Catalunya i a Espanya de les polítiques relacionades amb el patrimoni. «Jo estaria prou content si tornéssim a l’esperit i la praxi de la Mancomunitat de Catalunya —indica Hernández Cardona—, que va entendre que el patrimoni era cabdal per construir país». Per la seva banda, Díaz-Andreu i Pastor opinen que «Catalunya està al capdavant d’estudis en polítiques públiques associades al món de la cultura; l’Agència Catalana de Patrimoni ha fet grans avenços». «El que sí que ens faltaria —puntualitzen— és un organisme com el britànic Heritage Lottery Fund, que permeti canalitzar una inversió pública per crear projectes d’arqueologia comunitària autogestionats». Guixé opina que «Catalunya, com a administració, hauria de crear un nou marc executiu i legislatiu en matèria de memòria, així com crear eines horitzontals per desenvolupar projectes de memòria».
Per finalitzar, demanem a Francesc Gracia —gran coneixedor i expert en el patrimoni i història de la UB— el seu parer sobre el nivell de la Universitat en aquesta disciplina. «Tots els indicadors mostren que la recerca, la docència i la difusió en arqueologia i patrimoni cultural constitueixen un dels principals actius de la Universitat de Barcelona», afirma. Però creu que «manca una bona política de comunicació per augmentar el pes específic d’aquestes àrees de coneixement, per captar investigadors amb trajectòries consolidades o en formació». I rebla a tall de conclusió: «En els darrers anys s’ha dut a terme una excel·lent política de classificació dels fons, i d’organització, tant de l’Arxiu Històric com dels arxius de centre i de les col·leccions especials a les biblioteques».