Maria-Jose Masanet: «Algunes sèries de televisió recreen mites romàntics que sovint emmascaren i justifiquen la violència de gènere»

Quin era lʼobjectiu de la seva tesi?
Em vaig centrar a analitzar les sèries per a adolescents de producció espanyola que sʼestaven consumint en aquell moment: Física o Química, Los Protegidos i El Barco. Estava especialment preocupada per estudiar productes mediàtics consumits per adolescents, i les teen series eren lʼestrella.

I a quines conclusions va arribar?
Vaig trobar representacions molt diverses, des de la relació de violència de gènere protagonitzada per Gorka i Ruth a Física o Química fins als amors prohibits de Sandra i Culebra a Los Protegidos, i dʼAinhoa i Ulises a El Barco. Lʼelement clau que més em va cridar lʼatenció va ser la idealització de lʼamor romàntic que es desprenia de les representacions de les sèries i dels comentaris que els adolescents feien als fòrums de fans. Les sèries seguien representant arguments universals com lʼamor impossible de Romeo i Julieta o lʼamor redemptor de la Bella i la Bèstia. Arguments que sʼhan anat modernitzant i actualitzant, però que segueixen reivindicant mites romàntics com els de lʼamor vertader predestinat, el poder de lʼamor o estimar és patir. Mites que, de fet, sovint emmascaren i justifiquen la violència de gènere.

Va observar, a més, que certs estereotips comporten diferències de gènere.
Aquest és, des del meu punt de vista, un dels elements més interessants que es desprenen de la tesi: la idealització romàntica es presenta com a femenina i lʼestereotip sexual com a masculí. Moltes sèries per a adolescents acaben representant arquetips femenins i masculins. A les noies seʼls assigna el paper de cuidadores i responsables, i als nois, els de rebels irresponsables. De fet, són les noies qui parlen el llenguatge de lʼamor amb els nois i els ensenyen a estimar. I, si ho aconsegueixen, els converteixen en prínceps. Dʼaquesta manera es reivindica el mite romàntic del poder de lʼamor, que fins i tot fa canviar les persones. I encara pitjor: si en algun cas les noies adopten el paper que teòricament pertany als nois (rebel·lió, irresponsabilitat, etc.), lʼaudiència les critica, reforçant així els estereotips de gènere i la violència contra les dones.

Per què la ficció presenta relacions amoroses i sexuals tan poc realistes?
Són sèries per a adolescents. Lʼadolescència es caracteritza per la construcció de la identitat. És en aquesta etapa de la vida quan es fan necessaris els referents per construir-se un mateix. Moltes vegades, aquests referents acaben sent estereotips que, de fet, estan molt presents en la nostra societat i resulten fàcils dʼidentificar i compartir. Els arquetips de la noia responsable i del gamberro amb bon fons esdevenen models aspiracionals o dʼidentificació amb què hem crescut. Models fàcilment identificables per a la major part dels adolescents i que, en un principi, serien fàcils dʼadoptar perquè sabem com funcionen, encara que després resulten molt durs i frustrants. Aquests mateixos arquetips de dona i dʼhome acaben representant unes relacions amoroses mitificades que sovint incorporen violències i control.

Em sembla molt preocupant.
És cert, però, que en els últims anys també hem vist evolucionar els personatges de les sèries per a adolescents, segurament a causa de lʼauge del feminisme i de la conscienciació social al voltant de la igualtat. Ara també trobem personatges femenins independents i forts, noies segures dʼelles mateixes que viuen la seva sexualitat amb llibertat i valentia. Personatges atractius per a lʼaudiència que, de fet, reivindica aquests atributs. Els personatges masculins també han evolucionat i comencen a mostrar sentiments i emocions, allunyant-se de lʼarquetip del gamberro. Sèries com Física o Química ja presentava personatges més complexos i menys estereotipats com Yoli i Paula. Però tot i trencar amb els arquetips, els mites romàntics perviuen.

Quins mites segueixen més vigents en ple segle XXI?
Mʼatreviria a dir que tots. Mites com el poder de lʼamor, lʼentrega total de lʼamor, lʼamor vertader predestinat, lʼamor a primera vista o estimar és patir continuen tenint molt de predicament mediàtic. Hem crescut amb aquests mites i els identifiquem com a part essencial de lʼamor romàntic.

Posi-meʼn un exemple concret.
Des de petits ens ensenyen que hem de buscar la nostra mitja taronja i que només nʼhi ha una. Això comporta que, si trobem una mitja taronja que és un maltractador, ens sigui molt difícil separar-nos-en. Dʼuna banda, com que lʼamor ho pot tot i lʼamor fa canviar les persones, pensarem que hauríem de ser capaces de fer canviar aquest maltractador, de convertir la bèstia en príncep. El problema és que les persones no canvien per amor i el maltractador no deixarà de ser-ho per més amor que li mostrem. Això acaba generant molta frustració, també per a la dona que pensa que no ha aconseguit canviar lʼaltre amb el seu amor. Dʼaltra banda, ens trobem que, en teoria, només hi ha una mitja taronja per a cadascú i, per tant, si la perdem ens quedarem sols. Aquest missatge és molt perillós, perquè ens dona a entendre que no som persones completes sense lʼaltre. Cal desconstruir aquest mite. 

A dones i homes, ens eduquen de manera diferent?
Absolutament. Des que naixem, ens parlen de manera diferent, ens vesteixen de manera diferent, ens compren joguines diferents... fins i tot hem de fer una olor diferent. Els desodorants de noies són de flors i els de nois semblen ambientadors de cotxe... Totes aquestes diferències, òbviament, acaben repercutint en la manera en què dones i homes veuen el món i, per descomptat, en les relacions amoroses que mantenen. Sembla que som les dones les que parlem el llenguatge de lʼamor, de la intimitat, de la comprensió i, a més, som nosaltres les que hem dʼensenyar els homes a parlar aquest llenguatge. Som les dones les que estem preocupades per les relacions amoroses, mentre que els homes sembla que únicament ho estan per les sexuals, o això és el que ens ensenyen. Evidentment, tot això promou que esperem coses diferents de les nostres relacions i que ocupem rols diferents dintre dʼelles. Les noies consumeixen productes vinculats a aspectes més íntims, sentimentals i emotius, i els nois, productes dʼacció, de violència i dʼhumor. És casualitat? La narrativa amorosa no sʼexplica de la mateixa manera a homes i dones, i als mitjans tampoc es representa de la mateixa manera. Tant homes com dones volem viure relacions afectives, però la realitat és que sembla que som les dones les que entenem i sabem com treballar els sentiments, les emocions...

Un dels principals mites de lʼamor romàntic és que lʼamor fa mal, que estimar és patir o que els que es barallen es desitgen. Això blanqueja la violència de gènere. Ningú no se nʼadona?
És molt perillós perquè sʼestà reivindicant el conflicte dintre de la relació. Sʼentén que, perquè hi hagi passió, hi ha dʼhaver conflicte i, en alguns casos, fins i tot violència. En aquest sentit, no són poques les sèries per a adolescents en què els personatges de la narrativa romàntica es coneixen i construeixen la seva relació a partir de la baralla. Per exemple, a Los Protegidos els personatges de Sandra i Culebra encara no sʼhavien parlat i ella ja li havia clavat a ell un cop de bossa perquè es pensava que la volia atracar. I amb aquesta primera escena lʼaudiència ja identifica que hi ha tensió o baralla amorosa i que acabaran sent la parella protagonista de la sèrie. Més greu és el cas dʼAinhoa i Ulises a El Barco. A Ainhoa li prenen la part de dalt del biquini i ella creu que ha estat Ulises. La sèrie presenta aquesta agressió sexual seguida dʼuna escena de passió amorosa, donant un missatge molt perillós. Lʼagressió va acompanyada de sexualitat. Podríem parlar, en aquest cas, de cultura de la violació. Exactament el mateix que passa amb Julia i Iván a El internado. Després dʼuna discussió, ell toca el cul a Julia, ella li demana que no ho faci, però ell li diu que no pararia de fer-ho i, seguidament, comença la passió. En aquest cas, el no esdevé sí.

La pregunta era si el mite dʼestimar és patir blanqueja la violència? Des del meu punt de vista, sí. Ningú se nʼadona? Segurament sí, però és molt estructural. Sʼha de fer molta feina per desconstruir totes les diferències amb què creixem.

Estem vivint un moment dʼauge dels moviments feministes. Però els casos de violència de gènere i les agressions sexuals augmenten. No és contradictori?
No disposo de dades en aquest sentit, però jo penso que més que augmentar sʼestan visibilitzant. El problema és que abans moltes agressions o violències no es denunciaven. Ara comencen a denunciar-se més, però encara és difícil perquè continuem revictimitzant la víctima, la continuem convertint en culpable de la violència que ha patit, i això dificulta molt la denúncia per part de la dona. Les sèries de televisió han tendit a fer una molt mala representació de la violació, per exemple. A Física o Química un noi viola Yoli i a la sèrie no hi ha denúncia: el noi continua anant al mateix institut que ella. A 13 reasons why es viola diverses noies i al judici el noi és absolt. Quin missatge donem? Que serà un procés dʼestigmatització i revictimització duríssim i que després no hi haurà condemna?

Per què costa tant acabar amb el patriarcat i el masclisme?
Perquè és estructural i està molt assentat. Però jo penso que anem pel bon camí. Hi ha molta gent que creu en la necessitat de canvi i igualtat i treballa per fer-ho possible. Una cosa que em crida molt lʼatenció és la reacció que trobo ara en casos puntuals quan treballo la violència de gènere amb adolescents i joves. Em trobo amb reticència i incomoditat per part dʼalgunes persones, en molts casos homes.

Els molesta que es treballi per erradicar la violència de gènere?
Sí, a algunes persones sí. La pregunta seria, per què no se senten còmodes? Jo parlo dʼigualtat, què els molesta? Penso que aquesta incomoditat neix quan es fa trontollar una mica lʼestructura. Abans érem poques les persones que parlàvem de desigualtat, feminisme, violència de gènere, etc. Ara cada vegada en som més i nʼestem convençudes. Només cal anar a les manifestacions del dia de la dona i veure com han canviat en pocs anys. Abans es feia una xerrada sobre gènere puntual i aquí quedava la cosa. Ara comencem a intervenir quan hi ha un comentari masclista perquè ens molesta i volem que canviï tot, volem modificar lʼestructura. I quan lʼestructura es veu perillar, en alguns casos crea incomoditat i resistència.

Em aquestes xerrades als instituts, fruit de lʼintercanvi dʼimpressions amb els alumnes, a quines conclusions ha arribat?
Que en alguns instituts sʼestà fent molta feina i molt bona. Hi ha un professorat molt implicat amb la perspectiva de gènere i la introdueix dia a dia en la seva feina. També trobo una adolescència més implicada i sensibilitzada que vol trencar amb els estereotips i arquetips que, de fet, generen molta frustració i malestar.

Creu que les coses comencen a canviar, encara que sigui dʼuna manera molt tímida?
Sí. Penso que amb les noves generacions sʼestà treballant molt més i hi ha més sensibilització. Existeix la preocupació per treballar la violència de gènere i la igualtat. Ara bé, no podem abaixar la guàrdia perquè, quan ho fem, veiem com tot allò aconseguit en matèria dʼigualtat comença a retrocedir.