La llavor del Sindicat d’Estudiants
La celebració d’aquest aniversari ha coincidit amb la publicació del llibre Quan el franquisme va perdre la universitat, coordinat per Pau Verrié (Editorial Base, 2021), que ens ha donat peu a recuperar la veu d’algunes de les persones que van participar en els esdeveniments, fos com a testimonis d’excepció o com a protagonistes directes. Hem parlat amb el periodista i escriptor Lluís Permanyer, que va assistir a la Caputxinada com a enviat d’El Correo Catalán; amb Ramon Torrent, en aquells dies delegat del SDEUB de la Facultat de Dret, on ara és catedràtic d’Economia Política; amb el catedràtic d’Economia de la UPF Andreu Mas-Colell, que en aquells moments formava part del nucli dirigent del SDEUB, i amb Mariona Petit, professora d’institut i llavors delegada de la Facultat de Ciències al SDEUB. A tots ells els hem demanat que pouin en els seus records i recuperin les vivències d’aquells dies i anys de lluita contra la dictadura des de la Universitat.
Lluís Permanyer ho recorda vívidament: «Ho vam viure amb una tensió i una emoció grans: el local era petit, ple de gom a gom i el neguit va augmentar quan es va saber que la policia l’havia encerclat. En acabar l’acte, els comptats periodistes presents vam considerar que s’havia de sortir. Al carrer, el comissari Creix només ens va apuntar les dades personals, sense requisar-nos ni el carnet d’identitat ni el de periodista». Quan va arribar al diari, es va trobar que no podia escriure ni una paraula. «Hi havia censura estricta», aclareix Permanyer.
La Caputxinada va ser la culminació d’un procés molt més complex: la creació del Sindicat. Ramon Torrent, que en va formar part des de dins, ens ho explica: «El Sindicat va ser una cosa bastant insòlita, no només a Espanya, sinó al món. Formalment, hi havia tres nivells: el consell de curs, el de facultat i el representant escollit. Però en realitat n’hi havia només dos: els fidels de la causa i el nucli dirigent, que són els qui van concebre el sindicat i en van crear la línia política. Ara diré per primera vegada els seus noms en públic: Enric Argullol, Albert Coromines, Joan Clavera, Paco Fernández Buey, Andreu Mas-Colell i Joaquim Viaplana». Torrent recorda com va anar l’acte de fundació del Sindicat als caputxins: «A l’assemblea constituent hi havia tots els delegats de curs —uns 400 i escaig representants estudiantils—, els quals, començant per mi mateix, no érem de cap partit polític. Això és essencial de comprendre, perquè això no va passar en cap universitat espanyola, ni que jo sàpiga, en cap universitat del món. Va ser molt propi d’aquí. La gràcia de tot això és que la qualitat humana, política i acadèmica del nucli dirigent era tan extraordinària que van saber dirigir sense manipular».
Andreu Mas-Colell, que formava part del nucli dirigent, ens aporta la seva visió, més matisada: «El SDEUB responia a la política del PSUC, però el moviment va ser amplíssim, massiu i profund. Això va ser el curs 1965-1966. El curs 1966-1967 ja hi va haver diferències sobre la manera de procedir. El Sindicat era una organització il·legal, però no clandestina. Les illes de llibertat són difícils de consolidar. Com Solidarnosc a Polònia, són preludi del col·lapse del règim, però el franquisme no va col·lapsar, i el SDEUB no va poder aguantar la repressió».
El 20 % dels estudiants al convent dels caputxins eren dones, en uns moments en què l’accés universitari era majoritàriament masculí. Mariona Petit era una d’elles: «En l’acte de constitució hi havia un centenar de dones entre uns 500 assistents, però cal tenir en compte la proporció de dones universitàries de l’època, i totes érem representants escollides!». I precisa: «El nostre paper era força subaltern, i crec que no n’érem gaire conscients, malgrat que la M. Aurèlia Capmany ens va alertar del paper que estàvem jugant… Era més gran i hi veia més clar!».
L’èxit polític i social que va significar la creació del SDEUB va anar seguit de la lògica repressió del franquisme. No obstant això, tal com assenyala Permanyer, «el règim es va adonar aviat que havia perdut la Universitat». Ramon Torrent, per la seva banda, treu ferro a aquest aspecte: «Amb això de la repressió s’ha d’afinar molt, perquè se n’ha parlat de manera indiscriminada. L’única repressió brutal que va tenir el Sindicat va ser, no contra els dirigents estudiantils, sinó contra setanta o vuitanta professors no numeraris que van signar una carta innocent de suport als estudiants. Els van expulsar a tots de la Universitat». Mas-Colell, en canvi, ens dona una altra perspectiva: «Va ser un moviment en certa manera prematur —no es va poder consolidar—, però va ser instrumental per al desenvolupament de l’oposició democràtica a Catalunya». I Petit ho palesa d’una manera semblant: «Una estructura il·legal no clandestina no podia durar gaire sota la dictadura. La repressió en forma d’expedients, detencions i judicis, la supressió de les milícies universitàries i l’obligatorietat de fer el servei militar sense dilacions en va ser la causa definitiva. A més, també hi va haver dissensions polítiques sobre com s’havia d’enfocar la tasca del SDEUB. Evidentment, va ser una llavor de l’Assemblea de Catalunya amb el pas intermedi de la Taula Rodona de Forces Polítiques».
I és precisament el seu llegat el que explica la vigència mediàtica i popular tant del Sindicat com, sobretot, de la Caputxinada. Mas-Colell ho corrobora: «Va ser el detonant per a la Taula Rodona de Forces Polítiques, en què, per primera vegada, el PSUC participava en organismes unitaris, i més endavant això va generar l’Assemblea». Torrent atribueix aquest efecte a la nostra idiosincràsia: «Allò que va passar era una cosa molt estranya i molt particular de Catalunya, a causa de la seva composició social i ideològica. Per això, no és estrany que originés el procés de creació, primer, de la Taula Rodona, tot seguit, de la Coordinadora, i després de l’Assemblea de Catalunya».
Internacionalment, la Caputxinada va tenir lloc dos anys abans del Maig del 68, que va constituir un esdeveniment d’abast mundial. Permanyer hi veu diferències importants: «La Caputxinada va ser una revolta constructiva i ben organitzada, no pas com el Maig del 68, més aviat anarquista i caòtic». Mas-Colell, bon coneixedor de l’experiència nord-americana, ho circumscriu a l’època: «Als seixanta hi va haver una tendència mundial al sorgiment de moviments estudiantils. El primer gran tret va ser el Free Speech Movement, en el curs 1964-1965, a Berkeley. Va tenir una repercussió mundial i nosaltres n’érem ben conscients. El Maig del 68 francès va significar la consolidació de la preeminència política dels moviments que se situaven a l’esquerra del Partit Comunista i, alhora i més important, una sacsejada cultural de molta consideració». En canvi, Torrent, quirata molt més l’esdeveniment: «Quan el dirigent estudiantil de la Universitat Lliure de Berlín Rudi Dutschke es dirigia als estudiants berlinesos, els deia que havien d’assolir el nivell de consciència històrica dels estudiants de Madrid, Caracas, Berkeley i Barcelona. Això demostra que des d’un lloc petit com Catalunya es pot tenir influència al món».
Per finalitzar, demanem als nostres professors si aquella universitat que ells anhelaven fa 55 anys és la que avui tenim a Catalunya. Torrent i Mas-Colell ho ponderen: «Hi ha hagut moltes millores —diu Torrent—, però la culpa de les mancances no és ja de cap dictadura, sinó segurament de nosaltres, que no ho hem sabut fer millor. La nostra Universitat és conservadora, no en el sentit polític, sinó en el sentit social, que és molt pitjor». «Jo diria que sí que ho hem aconseguit —assenyala Mas-Colell—. De tota manera, l’experiència d’aquells anys em porta a considerar la llibertat d’expressió com un valor absolut de la institució universitària», conclou.
Oferim a través del canal de Youtube de la UB l’entrevista íntegra amb el professor Ramon Torrent, que revela interioritats mai explicades fins avui en el procés de creació i evolució del SDEUB.