Ivor Chipkin: «És el compromís amb determinats valors democràtics el que ens manté units a Sud-àfrica»

El Congrés Nacional Africà es va legalitzar el 1990, quan jo estava a punt de fer els vint anys. Procedeixo dʼuna família dʼesquerres molt involucrada en aquest tipus de projectes públics. Alguns de nosaltres vam representar durant anys el Front Democràtic Unit, el gran moviment antiapartheid que operava de manera interna a Sud-àfrica i que, de fet, era il·legal. Jo treballava per als sindicats. Llavors, als anys vuitanta, va sorgir un nou tipus dʼorganitzacions que sʼoposaven a lʼapartheid: en dèiem organitzacions cíviques. En què consistien? Eren especials i fascinants: eren organitzacions de base comunal que organitzaven protestes contra la manca dʼelectricitat i dʼaigua, lʼaugment de preus, la degradació de lʼentorn, els assentaments que segregaven la població negra (townships), la manca de carreteres, i vinculaven aquests aspectes dʼàmbit local amb qüestions dʼimportància estatal relacionades amb lʼapartheid. Vaig participar en aquest moviment durant anys, era un moviment increïble. Els meus interessos teòrics van sorgir dʼaquestes experiències.

 

 

Aquest és, justament, un dels aspectes clau: el poble no existeix abans de la lluita per constituir una nació. Dʼaixò tractava en part la conferència que vaig pronunciar a la Universitat de Barcelona el desembre passat. Sud-àfrica és un país especialment interessant per a la recerca, de seguida desperta debat. Lʼargument és en realitat que el poble únicament sorgeix del procés de lluita, en aquest cas per la democràcia. Els sud-africans i les sud-africanes, doncs, no existeixen abans del moviment antiapartheid. La nació no està prèviament establerta: aquest és lʼargument. La nació emergeix del procés i durant el procés.

La nació sud-africana no ha existit mai; és més, en la concepció de lʼapartheid no podria existir mai. El Congrés Nacional Africà afirmava que, a Sud-àfrica, les persones de races, llengües, cultures o religions diferents podien constituir una única nació, una nació sud-africana. Sostenia que era necessari crear una nació amb aquest nou grup de persones, apropant els indígenes, les persones de color, amb diferents llengües, cultures, etc., per crear una sola unitat que constituiria la nació sud-africana. Fins i tot els blancs que compartissin els valors del projecte democràtic formarien part de la nació.

 

 

Segons el meu parer, és igual per a totes les nacions. Hi ha un aspecte de la situació de Catalunya que desperta el meu interès, i és que, en cert sentit, la política nacional catalana em resulta familiar: em recorda Sud-àfrica. El poble català ha tingut la seva pròpia llengua i territori durant centenars dʼanys i demana la independència dʼEspanya, que ha exercit històricament el paper dʼestat centralitzador. Per tant, Catalunya és una nació, amb llengua, cultura i territori propis. Hi ha, però, un altre factor que em recorda Sud-àfrica: el poble català representa una tradició democràtica a Europa o a Espanya, una tradició republicana. En aquest cas, la reivindicació de Catalunya no és únicament una reivindicació nacional dʼun grup de persones que comparteixen una llengua, una cultura i un territori i que demanen la independència; sinó que el poble català representa una condició democràtica republicana contra la monarquia, contra el feixisme. El poble, els catalans i les catalanes, emergeix de les reivindicacions: les reivindicacions republicanes, democràtiques. En aquest sentit, igual que en la tradició catalana, el poble a Sud-àfrica és un poble democràtic.

El més interessant de la definició republicana de Sud-àfrica o de Catalunya és que implica que qualsevol persona pot ser ràpidament sud-africana o catalana, sempre que comparteixi uns valors democràtics bàsics i sʼhi comprometi. El poble, a Sud-àfrica, no compartim una llengua comuna, sinó que hi ha moltes llengües oficials; no tenim una cultura comuna, sinó que existeix una varietat de cultures; no compartim una religió, sinó que en tenim moltes. La Constitució de Sud-àfrica no indica qui ets o no ets; sinó que el que suposadament tenim en comú és el compromís amb determinats valors democràtics que són els que ens mantenen units.

 

 

Considero que el cosmopolitisme és una meta a la qual sʼaspira. Qualsevol lloc és ja cosmopolita, en el sentit que aglutina persones de diferents orígens i procedències. La qüestió és —i aquest és el treball que estic fent ara— reflexionar sobre les condicions en què persones diferents poden conviure en una comunitat política democràtica. Gran part de les teories sociològiques assenyalen que hi ha dʼhaver certes bases de confiança social. Per prendre decisions comunes, necessitem conèixer-nos els uns als altres en certa mesura. Si no hi ha confiança, si no ens coneixem els uns als altres, no compartim una llengua, no hi ha diàleg, no llegim els mateixos diaris ni compartim les mateixes idees, com podem desenvolupar la solidaritat necessària perquè una comunitat política o un estat funcionin? Diem que un territori és cosmopolita en el sentit que aglutina persones de procedències diferents. Hi estic dʼacord; però com es constitueix llavors una comunitat política? Aquest és el nostre repte ara, a Europa, a Sud-àfrica, etc.

Per treballar en aquesta línia, intento fugir de la tendència filosòfica que sosté que el requisit per aconseguir la confiança social o la unitat és crear una identitat. Estic intentant allunyar-me cada vegada més dʼaquest enfocament i centrar el meu treball en lʼestat, en les institucions; ja que, de fet, no necessitem una identitat per mantenir-nos units. Per tant, la meva recerca se centra ara en la burocràcia i els efectes de les organitzacions.

 

 

Lʼestructura de la societat sud-africana es basa en el colonialisme. Però és una forma singular de colonialisme, ja que els sud-africans blancs —és a dir, les poblacions colonials— i els sud-africans negres convivim al mateix territori. En altres paraules: no ha tingut lloc un retorn dels colonitzadors als llocs dʼorigen, com en altres llocs de lʼÀfrica o dʼAmèrica. El repte a Sud-àfrica és doble, i molt interessant, al meu entendre: consisteix a vèncer el llegat de lʼapartheid, la terrible desigualtat, i crear una estructura per establir les bases dʼuna comunitat que superi aquesta llarga tradició.

El full de ruta és apassionant, però també espanta. La majoria dʼinstitucions estatals es van concebre per servir una petita minoria blanca, com ara els serveis de transport públic o lʼeducació. Els serveis sanitaris públics, per exemple, es van dissenyar per a aquesta minoria, i ara, de sobte, donen servei a tothom. Lʼaccés a lʼeducació és ara universal, però les escoles funcionen fatal. Lʼaccés a la sanitat és universal, però els serveis sanitaris agonitzen.

Aquest any se celebren eleccions i els resultats podrien ser molt interessants. La majoria del Congrés Nacional Africà podria caure considerablement. Els seus resultats se situen entre el 60 i el 70 % dels vots —dos terços dels vots, o una mica menys, un 65 %—, i sʼespera que el seu resultat caigui per sota del 60 %, potser un 58 % dels vots. No és un gran descens, però simbòlicament suposa un gran canvi a Sud-àfrica.