Estudiants amb altes capacitats: els grans oblidats

«Quan els pares tenen un fill amb altes capacitats van absolutament perduts», es va lamentar Núria Rajadell, professora de la Facultat dʼEducació que treballa en aquest tema, i convidada a lʼacte. Juntament amb ella, hi van participar tres col·laboradores del seu grup de recerca: Lorena Agúndez, pedagoga que va fer les pràctiques i el treball final de grau sobre altes capacitats; Lissette Guzmán, psicòloga especialitzada en aquesta temàtica que està fent el treball final de màster en el màster de recerca Educació i Societat, i Jéssica Cabezas, que està acabant la tesi doctoral sobre les altes capacitats a la secundària. Entre totes van repassar les principals característiques comunes dels infants amb aquesta condició, els indicadors per detectar-la, i les actuacions en el marc de lʼaula.

Senten una curiositat desmesurada per tot. Comencen a parlar i a escriure precoçment i presenten un vocabulari molt avançat per a la seva edat. La seva capacitat dʼaprenentatge és superior a la de la resta de nens i nenes i processen ràpidament idees complexes i abstractes des de ben menuts. Molts dʼells són també hipersensibles i perfeccionistes, i no toleren gens bé la frustració. Són infants molt intensos, creatius i imaginatius, i els agrada molt experimentar. Tenen un sentit de lʼhumor extraordinari i sʼinteressen, des de petits, per temes transcendentals com la mort o lʼamor. Habitualment, a més, prefereixen la companyia dels adults, per sentir-se més compresos i poder parlar dʼigual a igual. Aquests són alguns dels trets característics que, segons les expertes, haurien de fer sospitar la família i lʼescola que es troben davant dʼun nen amb altes capacitats.

Falta formació específica i una mirada psicopedagògica

«És una llàstima —va assenyalar Rajadell—, que les altes capacitats sʼhagin anat deixant de banda i que no hi hagi formació específica relacionada amb la detecció i la intervenció en els diferents estadis de lʼeducació». Segons lʼexperta, sʼhauria dʼhaver aprofitat el moment del canvi de la diplomatura al grau (en què es guanyava un curs) per incloure en el pla docent de la carrera aspectes tan importants com la diversitat a lʼaula, les altes capacitats o lʼeducació emocional, per exemple. «Hi ha la menció dʼeducació especial, en què es fan tastets de tot però no sʼacaba dʼaprofundir en res, i després els alumnes han de completar aquesta formació amb màsters o postgraus especialitzats», va remarcar.

Les especialistes també van insistir en el fet que per poder fer una bona detecció i posterior intervenció en els infants amb altes capacitats cal una doble mirada que uneixi la perspectiva  pedagògica i la psicològica. «El psicòleg és qui diagnostica, però el pedagog és qui després ha dʼintervenir a lʼaula. Cal que treballem conjuntament», va assegurar Rajadell. No en va, Víctor Pons, que estava convidat a lʼacte per explicar la seva experiència personal com a alumne amb altes capacitats, està estudiant el grau de Psicologia a la Universitat de Barcelona. Té vint-i-un anys, no el van diagnosticar fins als disset, i assegura que vol evitar que altres nens passin el mateix que ha passat ell: «Sé el que se sent quan ets un bitxo raro sense saber per què ets així. I no vull que altres infants pateixin el mateix que he patit jo».

Pons va fer lʼeducació infantil i primària en una escola molt petita que va saber motivar-lo i satisfer la seva curiositat i set dʼaprenentatge: «A la meva primera escola no vaig tenir cap dificultat. No mʼavorria a les classes i amb la resta de companys sempre mʼhi havia relacionat molt bé. Tenia molts amics. A més, a casa, des de ben petit, mʼhan enriquit molt. Sempre he tingut la cultura molt a lʼabast. Tenia moltes joguines i la mare em va ensenyar a jugar als escacs. Arribava els dilluns a lʼescola i, amb tres anys, li explicava a la mestra el museu que havia anat a visitar durant el cap de setmana».

En aquest sentit, Pons va tenir sort, però no sempre és així. Rajadell va assenyalar que, «en general, el que es valora a lʼaula és el rendiment acadèmic, terreny en què els infants amb altes capacitats solen tenir bons resultats, i com que en matemàtiques i llengua van bé, sʼacostumen a deixar de racó fins que es perden». A conseqüència dʼaixò, es corre el risc que alumnes amb un talent excepcional es desmotivin i acabin fracassant a lʼescola en el cicle superior o a lʼESO.

«Si una família se sent oblidada pel sistema educatiu, el sistema ha fracassat»

A Víctor Pons els problemes li van arribar a lʼESO: «La meva escola va tancar i em van matricular en un institut de quatre línies. Vaig entrar nou en una classe que ja estava formada i en la qual no es van preocupar mai dʼintegrar-me. Em vaig sentir com “el nou” durant tota la secundària. Vaig patir assetjament escolar, em grapaven els llibres, em robaven coses, em van maltractar psíquicament i físicament, i per part de lʼinstitut no vaig rebre mai cap tipus dʼajuda. I a casa no vaig dir mai res per no preocupar la família ni fer patir la mare. Vaig patir en silenci. Es produïen paradoxes tan curioses com que treia qualificacions de 10 en una optativa de matemàtiques de 3r, quan a lʼassignatura de 2n, que era el curs que estava fent, treia un 4 o un 5 justets... De fet, a 3r de secundària em van proposar de repetir! Seʼm va ajuntar una desmotivació molt gran amb una situació complicada també a casa, i em van quedar set assignatures».

Pons va insistir en el fet que els serveis dʼorientació psicològica dels centres educatius haurien de ser eficaços també en aquests casos. «Tenim el mateix dret a ser detectats que un nen amb dislèxia o amb TDAH. La gent que pensi que tenir altes capacitats és un do del cel o una ganga està molt equivocada. A les aules tenim infants que sʼestan desenvolupant i necessiten atenció psicològica. Des de la psicologia sʼhan de crear materials més accessibles per als pedagogs a lʼhora de treballar a lʼaula».

També va dir, contundent: «Lʼescola sʼha de poder adaptar a les necessitats de cada infant. No li vendries mai una moto a una persona coixa. Per què vens una educació deficient a una persona supereficient? I, de la mateixa manera, per què li has dʼimposar un sistema exigent a un nen amb dificultats? Els nens i les nenes són molt diversos i cal que lʼeducació sʼhi adapti. Em fa gràcia quan diuen que el sistema ha de ser inclusiu: inclusiu, ja ho és. Ens posa a tots al mateix sac i el lliga ben fort perquè no en sortim. El que ha de ser és divers. I adaptable a cada situació».