Hi ha països més feliços que d’altres
L’Atlas és una obra ambiciosa de gran format que ofereix una gran quantitat d’informació dividida en 80 temàtiques, amb 180 gràfics i estadístiques i 140 mapes, en què, a més del PIB, es tenen en compte altres factors per mesurar el grau de felicitat dels habitants d’un país: mediambientals, urbanístics, energètics, psicològics, comunicatius, etc.. Així mateix, s’hi poden trobar mapes sobre aspectes sorprenents, com ara les zones del món amb més concursos de bellesa –masculins, femenins i trans–; estadístiques sobre els zoomers addictes a les pantalles; gràfics que comparen les pandèmies de la pesta de 1344, la grip de 1918 i el coronavirus de 2020, i mapes dels països on es pot beure aigua de l’aixeta amb tranquil·litat.
En aquesta obra hi ha col·laborat un nombrós grup d’especialistes en geografia, història i antropologia: Isabel Aparici, Ester Duce, Fernando Gil, Javier Martín Vide, Antoni Romeu, Albert Santasusagna, Jenniffer Kriss Thiers i Lluís Tudela són els responsables del recorregut que traça l’atles per conèixer la societat des d’un punt de vista inèdit, mitjançant una gran diversitat de temàtiques. Tractades a doble pàgina, es distribueixen en tres àrees: «La mesura de la felicitat», que repassa els intents de diverses organitzacions de classificar els països segons el grau de felicitat; «Una mirada enrere», amb una visió retrospectiva de la vida en els nostres dies, fa 50 anys i fa un segle des de perspectives pessimistes i optimistes, i a l’últim, «Ser feliç al món d’avui», una anàlisi del món actual a través de diverses temàtiques.
Aprofitem la publicació d’aquest volum per parlar amb el catedràtic Joan Tort entorn de les qüestions que l’obra suscita.
El llibre es caracteritza per una gran interdisciplinarietat. Com ha estat la feina de coordinar aquesta obra i quins han estat els criteris per escollir els col·laboradors?
El llibre és interdisciplinari perquè aquesta és, en principi, l’essència d’un atles: presentar múltiples perspectives, i a diferents escales, sobre el món. Aquesta idea de tractar d’explicar el món és inherent, en un primer moment, a la geografia (i als atles, entesos com una eina de gran potencial per difondre-la) i atorga a aquesta ciència, des dels mateixos orígens, una dimensió pluridisciplinària. Però el mateix desenvolupament del coneixement geogràfic, i de la ciència en general, porta a l’especialització. Avui dia, en aquest context, els atles temàtics —o sigui, creats des de perspectives més concretes i més específiques— són perfectament concebibles. Aquesta circumstància no invalida que puguem continuar considerant l’atles com l’obra geogràfica per excel·lència. I amb el rerefons de la multiplicitat de mirades (i de perspectives de coneixement) pròpia de la geografia.
És un encàrrec editorial o és fruit d’una iniciativa personal?
L’obra, com a projecte tècnic, s’ha estat plantejat i dut a terme fonamentalment des de l’empresa editora. Nosaltres —vull dir, la gent del Departament de Geografia que hi hem col·laborat— hem aportat sobretot idees i continguts. Estem parlant, de fet, d’un tipus d’obra particularment complex —sempre és així, amb els atles. La seva elaboració exigeix un projecte sòlid, continuïtat i temps. I respectar un calendari. En aquesta línia, la participació dels col·laboradors ha tingut a veure tant amb el domini personal d’una determinada matèria o un dels àmbits tractats com amb la disponibilitat de temps. Acostuma a ser així, en projectes d’aquest tipus.
Per què heu utilitzat el terme felicitat i no qualitat de vida?
El concepte de felicitat és polisèmic per naturalesa, i inclou una varietat amplíssima de registres i de matisos. És un concepte eminentment transcultural, i la seva discussió admet, per tant, la introducció de visions i perspectives provinents de múltiples tradicions que l’enriqueixen en extensió i en profunditat. No és estrany que gaudeixi d’una llarga història com a concepte filosòfic. És interessant observar, en aquest sentit, que hi ha una manera d’entendre la filosofia, des de l’antiguitat, que té com a fonament primer l’art de viure: o sigui, una idea equiparable a la de felicitat. I un concepte especialment en voga als darrers decennis, com és el de qualitat de vida, vindria a apuntar, justament, en una direcció semblant. Podria ser el cas, també, d’altres variants, presentades sovint sota noms diferents, però que, en essència, respondrien a una motivació inicial similar.
En l’actualitat, pot fer la sensació que el desenvolupament de l’anomenada psicologia positiva, i el seu èxit en termes de màrqueting, hagi desembocat en una banalització del concepte de felicitat. Per això penso que és important recuperar-ne el sentit profund i múltiple, que és el que fem, al cap i a la fi, amb la proposta d’aquest atles. És a dir, l’adoptem com a fil conductor d’una manera de mirar el món que es fixa, d’entrada, en el que és un dels anhels més profunds de la humanitat a través de l’espai i del temps: aquell capteniment en l’art de viure a què em referia abans. I, a partir d’aquest fil conductor, desplegar l’immens potencial de significats que van sorgint, amb tota naturalitat, a l’empara de la idea nuclear de l’obra. En aquest sentit, es podria dir que el treball final podria haver estat encara molt més extens. Hi ha molts temes que, malgrat que no es toquin, es podrien haver abordat perfectament des d’aquesta particular perspectiva.
L’obra recorda Factfulness, de Hans Rosling, un treball que desmenteix la idea de la deriva negativa del món que s’ha instal·lat en els mitjans de comunicació i, de resultes d’això, en l’opinió pública (i publicada).
Em sembla molt interessant, aquest paral·lelisme. Com a expert en desenvolupament, Rosling no és de cap manera un desconegut en el camp de la geografia. Les seves anàlisis sobre l’estat del món, sempre documentades amb dades i amb un plantejament molt clar i molt pedagògic, són una magnífica lliçó que s’ha de tenir molt en compte per fer front als grans riscos d’avui dia, com ara la lleugeresa, la frivolitat i la simplificació en el món dels mitjans de comunicació. El missatge, en el fons, és ben senzill: cal ignorar el soroll i aprendre a observar i a pensar les coses per nosaltres mateixos, fent un ús intel·ligent de les fonts adequades. De fet, aquestes fonts hi són, encara que no siguin visibles amb facilitat. Però hem de ser capaços de localitzar-les, de llegir-les i de difondre-les. No és precisament una qüestió banal o secundària. Jo diria que és un dels grans reptes que afronta, avui dia, la civilització.
L’Atlas també és un treball que fa valer la geografia com a ciència, que darrerament sembla que no tingui la rellevància que es mereix.
Només pel fet d’adoptar la forma d’atles, el segell geogràfic de l’obra ja quedava garantit. Però també és cert que, més enllà de l’aspecte formal, entre tots els qui hem participat en la seva elaboració hi havia una premissa profundament assumida: la idea que la geografia, entesa com a ciència global del món, és un coneixement que cal reivindicar de forma explícita, i amb molt d’èmfasi, en els moments actuals. Encara preval, més del que voldríem, una idea del coneixement geogràfic molt passada de moda: aquella que l’assimila a un saber enciclopèdic format per llistes inacabables de noms de països, de ciutats i de muntanyes i rius. Però la idea bàsica i motriu de la geografia és, en realitat, ben diferent. Té molt a veure amb una visió dinàmica i interactiva del món i de la gent que hi vivim: les connexions entre el medi i la societat, entre els individus i el seu entorn, es converteixen en la seva raó de ser fonamental. En aquest sentit, la raó de ser de la geografia i de l’atles que ens ocupa coincideixen de ple.
En aquest moment, un llibre que reivindica la cerca de la felicitat com a eix central de la política constitucional i democràtica té una càrrega certament revolucionària. Creieu que actualment estem patint un perversió del sistema democràtic?
En general, em sembla importantíssim que la gent que formem part del món acadèmic sapiguem transcendir adequadament els condicionants que, molt sovint, ens limiten i ens engavanyen. I això passa, primer de tot, si no renunciem ni un sol moment a l’exercici del sentit crític. I si no deixem de plantejar el valor de la paraula com el vector fonamental de la comunicació. No és poca cosa, penso, en un context caracteritzat amb freqüència pels excessos, per la manipulació, per la imposició de determinades versions de la realitat. Sense embuts, no sabria dir si la reivindicació de l’art de viure com un eix central de la política pot tenir una càrrega revolucionària. Però sí que em sembla fonamental que plantejaments d’aquest tipus es puguin fer i transmetre amb naturalitat. Crec que aquest ha de ser, en darrera instància, l’únic camí per fer front a la sensació d’incertesa i desorientació que sembla que avui plana, de manera generalitzada, sobre l’opinió pública.
El catedràtic Joan Tort (Terrassa, 1958) és llicenciat en Dret (1982) i doctor en Geografia (1999), professor de la Universitat de Barcelona des del 1990 i director del Departament de Geografia des del 2019. Ha treballat en els àmbits de l’anàlisi regional; la geografia rural i agrària; l’ordenació del territori i l’urbanisme; la geografia política i administrativa, i la toponímia, el paisatge i el vessant cultural i històric de la geografia, així com en la seva dimensió teòrica (pensament geogràfic) i en les interrelacions entre literatura i geografia. És autor (o coautor) i editor (o coeditor) de 38 obres relacionades amb els camps temàtics indicats. Està convençut que el paradigma científic vigent, fundat en la compartimentació i l’especialització extrema de les disciplines, se situa als antípodes d’una concepció global de la geografia. Per això defensa que aquesta ciència, per la seva polivalència, la seva versatilitat i el seu compromís amb les realitats territorials del món, pot ser una eina útil per intentar corregir els desequilibris mundials.