Enric Prats: «Els canvis que proposa la reforma Wert ens tornen a situar dʼesquena a Europa»

Diu la contracoberta del seu llibre: «Fa temps que sabem que amb lʼeducació no sʼhi juga». Tanmateix, les reformes successives —que han afectat tant lʼestructura de lʼensenyament primari i secundari com el paper dels educadors i de les famílies— fan que tot plegat sʼassembli força a un joc...

Potser dʼentrada cal valorar positivament que els polítics mostrin interès per lʼeducació i, en el mateix sentit, que les lleis i les normatives es vagin adaptant als temps. Les transformacions a la societat són massa ràpides en tots els àmbits, també en lʼeducació, i cal actuar amb celeritat per abordar-les adequadament.

El que no és admissible, però, és aprofitar majories parlamentàries per capgirar el sistema educatiu amb una voluntat partidista i, encara pitjor, amb la pràctica totalitat de la comunitat educativa en contra. En realitat, podríem parlar dʼuna contrareforma que intenta desmuntar el que sʼha anat construint els darrers anys, que ha estat molt, i, en molts casos, força positiu.

És indubtable que convé canviar allò que estigui demostrat que no acaba de funcionar o que cal millorar, però sempre després dʼuna avaluació rigorosa. En canvi, la reforma actual no aporta evidències que avalin la majoria de mesures que proposa i, contràriament al que afirma, cap estudi empíric internacional sosté les seves propostes, sinó ben bé a lʼinrevés.

El cert és que els canvis previstos juguen novament amb el futur dʼinfants i joves i no aborden els problemes autèntics de lʼescola.

En el seu llibre no es complica amb eufemismes i titlla la reforma Wert de «nyap tècnic, disbarat pedagògic i perversió ideològica»; «una reforma —afirma— que camina dʼesquena a Europa». Què ens hi juguem amb aquesta enèsima reforma? Quin creu que serà el futur immediat de lʼescola catalana?

El despropòsit presentat pel ministre Wert és de tal envergadura que no admet altres qualificatius. És un nyap perquè tècnicament complica més que no pas aclareix molts dels interrogants que avui té plantejats el sistema educatiu. És un disbarat perquè proposa mesures pedagògiques que han estat descartades fa anys en els sistemes més avançats. I és perversa des del punt de vista ideològic perquè legisla en contra de lʼescola.

En realitat, el pitjor de tot és que els canvis caminen en el sentit oposat del que estan proposant els organismes internacionals i tornen a situar novament aquest país dʼesquena a Europa, també en educació. Si en les darreres dècades sʼhavia escurçat la distància amb els veïns, ara estan posant les bases perquè dʼaquí a pocs anys tornem a estar-ne ben lluny.

En relació amb Catalunya i el seu model lingüístic, lʼescola serà allò que els professionals de lʼeducació, juntament amb tota la comunitat educativa, voldran que sigui, més enllà dʼalguns jutges i polítics, ja que lʼeducació és molt més complexa del que es pugui establir en una sentència o una llei. Hi pot haver pressió mediàtica per imposar determinades posicions, però al final, amb el temps, moltes de les sortides de to actuals quedaran en el no-res i podem confiar que sʼimposi el bon sentit dels professionals.

De tota manera, no es pot amagar que el model lingüístic de lʼescola, i tot el sistema en general, entra en una espiral perillosa quan es judicialitza i es polititza en excés. Les decisions educatives sʼhan de prendre tan a prop com sigui possible dels seus beneficiaris, és a dir, per part de mestres i equips directius, i lʼadministració ha de contribuir a fer les coses més fàcils. Com sempre diem, cal un debat sincer i honest sobre el model dʼescola que volem, incloent-hi, per descomptat, el model lingüístic, que convé recordar que no ha acabat dʼassegurar del tot la normalització del català després de tres dècades.

Per què funciona el model educatiu del nord dʼEuropa?

Tots els experts apunten al professorat i a la normativa com a principals raons de lʼèxit dels models nòrdics, i que es poden resumir en una fórmula ben senzilla: més confiança en el professorat però també més exigència. La clau de lʼèxit rau en el prestigi social dels mestres i, en aquests països, lʼeducació està considerada com un factor important per garantir el benestar i el progrés de la societat. Per tant, la normativa deixa treballar els mestres —per exemple, a Finlàndia no hi ha inspecció; els mestres són avaluats pels mateixos col·legues— i intervé el mínim necessari en el treball docent.

Aquí és ben bé tot al contrari: normatives feixugues i burocràcia administrativa que carreguen excessivament la tasca dʼequips directius i mestres, i els desvien de la seva funció principal, que ha de ser la dʼatendre els infants i joves. En aquest sentit, una de les mesures clau és la formació i la selecció dels docents, a més del reconeixement social de la seva tasca.

Procedències geogràfiques i ideologies a part, quins són els elements bàsics i universals perquè un sistema educatiu sigui eficient?

Hi ha aspectes estructurals, com ara lʼorganització dʼun ensenyament bàsic obligatori (entre els 6 i els 16 anys dʼedat), inclusiu i de qualitat, que doni cabuda a totes les diversitats dʼalumnat en un tram únic i compartit per tothom, prou diversificat i sense talls o canvis intermedis bruscos. També hi ha aspectes curriculars, de racionalització dels continguts educatius, per tal de fer-los més adients als temps que corren.

Convé pensar en reformes sobre les qüestions metodològiques, com ara lʼadaptació dels materials i els mètodes docents a la tipologia dʼalumnat que tenim avui a les aules, i que en cap cas és el mateix de fa trenta, vint, ni tan sols deu anys enrere. Una reforma educativa també hauria de tenir en compte, tal com he destacat abans quan parlàvem de lʼèxit del sistema educatiu al nord dʼEuropa, aspectes relacionats amb la selecció i formació del professorat, amb el reconeixement de la seva tasca per part de les famílies, de la societat en general i, per descomptat, de la classe política. I, finalment, seria important implicar-hi plenament les famílies i la comunitat en general; convé que comencem a parlar de les escoles com a centres motors de lʼaprenentatge i la innovació amb forta implantació als territoris.