Dan Slobin: «Les parts del llenguatge que són més de base, les que aprens quan ets molt petit, canvien la manera com veus les coses»

 

Aquesta és una pregunta molt important i encara no existeix una resposta clara. En moltes de les coses que fem, la llengua que parlem no té importància, perquè fem servir la vista, els ulls, lʼoïda; també fem servir les mans per fer coses i en cap moment diem «ara agafaré això» o «he de tancar els dits a mesura que mʼacosto al que vull agafar». No utilitzem el llenguatge per agafar o recollir coses. On la llengua és important és en tots els àmbits de la nostra activitat mental en què no hi ha una realitat material objectiva: si considerem que algú està actuant bé o malament, si una cosa és perillosa o si alguna cosa ens agrada. Les nostres idees sobre qualsevol qüestió —història, economia, religió, moralitat— ens arriben a través del llenguatge, i lʼimportant és si aquestes coses poden estar influenciades per la llengua que parlem.

Crec que la resposta a la seva pregunta és «de vegades». No crec que hi puguem donar un principi general, però fixem-nos, per exemple, en el concepte catòlic de pecat. Si no existís una paraula per a aquest concepte, no tindríem el concepte. Algú hauria dʼensenyar-nos aquest comportament, que determinats comportaments sʼemmarquen en aquesta categoria i que això ho anomenem pecat. No són categories naturals, en aquest cas concret es tracta dʼuna categoria inventada per la religió. Però en qualsevol cas, no importa quina llengua parlem, perquè tant si en diem pecat o sin [pecat en anglès] ens referim al mateix concepte, que ve de la mateixa institució religiosa.

La qüestió es complica, i molt, quan volem posar en paraules alguna cosa que no és merament un substantiu —perquè els substantius són traduïbles dʼuna llengua a una altra—, sinó un pensament. Per exemple, en alguns idiomes quan parles dʼalguna cosa que coneixes ho pots dir de diferents maneres: «Ho sé perquè jo mateix ho he experimentat», «ho sé perquè mʼho han dit però no ho he experimentat» o «ho sé perquè he arribat a aquesta conclusió per deducció». Si cada vegada que has de dir alguna cosa tens aquestes opcions, tʼhas de plantejar si això té una influència en la validesa que dónes a les teves afirmacions. És possible, però encara no sé com fer proves sistemàtiques per demostrar-ho. Li posaré un exemple molt simple que crec que és molt representatiu en aquest sentit: si parlem en anglès, no mʼhe de preocupar sobre si la tutejo o li parlo de vostè, és una cosa que ni em plantejo en anglès. Però si passem a lʼespanyol o al català, he de pensar: «Ai, que li he de parlar de vostè, perquè si la tutejo, serà una altra cosa». És a dir, si parlo en català, mʼhe de plantejar aquesta dimensió de les relacions socials, però no mʼhe de qüestionar el gènere. Si parlés en hebreu o en àrab amb vostè, per exemple, mʼhauria de plantejar: «Estic parlant amb una dona, o sigui que he dʼusar tal pronom, tal desinència verbal».

En definitiva, crec que la llengua, si és una cosa habitual i obligatòria, modela el nostre pensament sobre certs aspectes de lʼexperiència. Penso que aquestes parts del llenguatge que són més de base —més inconscients, habituals, les que aprens quan ets molt petit—, sí que canvien la manera com veus les coses. Si vols aprendre japonès, tens 25 maneres diferents de situar-te tu i de situar la persona amb la qual estàs parlant en termes dʼestatus, de respecte, i això només ho pots fer si coneixes la jerarquia social de la llengua. Hi ha molta gent per tot el món ficada en projectes de recerca interessantíssims en aquestes àrees, i en alguns casos és molt clar que la llengua afecta la nostra manera de pensar; en dʼaltres, en canvi, no ens afecta en absolut, i hi ha milers de casos més que, senzillament, encara no sʼhan estudiat.

Lʼestudi de les llengües de signes canvia la nostra idea sobre el que és natural en el llenguatge —sobre el que és universal en el llenguatge—, perquè moltes de les coses que observem en les llengües parlades tenen relació amb el fet que hem dʼutilitzar la veu. En canvi, amb una llengua de signes es fan servir les mans i es poden assenyalar coses: les mans, la cara i el cos formen part del llenguatge. És a dir, bona part del que considerem gramàtica natural es deu a problemes del llenguatge oral, en què has de dir una paraula després de lʼaltra —no es poden dir dues paraules alhora—, no pots assenyalar una cosa que acabes de dir, has dʼusar paraules com ara això i allò o ell i ella per assenyalar amb paraules, i no pots recórrer a la mirada o el dit. Les llengües dels signes ens ajuden a entendre moltes coses sobre com estan construïdes les llengües parlades, per veure com la ment pot construir un llenguatge sense discurs, quines diferents possibilitats té per fer-ho. Les llengües dels signes, crec, han revolucionat les nostres idees generals de la lingüística.

 

Sʼha demostrat que els nens que creixen amb dues o més llengües tenen més flexibilitat cognitiva, poden resoldre problemes des de diferents òptiques. No crec que els bilingües siguin més llestos que els monolingües, però sí que considero que tenen avantatges a lʼhora de resoldre problemes i trobar maneres dʼadquirir informació. També hi ha proves que és millor per al cervell: les persones bilingües dʼedats avançades tenen menys problemes de deteriorament mental. Aparentment, parlar diversos idiomes crea connexions en el cervell que després protegeixen del deteriorament de determinades parts cerebrals. Però això són investigacions molt recents, encara no són dades definitives.

 

Per descomptat. Sóc psicolingüista, tracto amb la psicologia, amb la part lingüística de la psicologia. Crec que en investigar sobre llengües tan diferents he anat adquirint consciència de com és dʼarbitrari el nostre món en realitat: hi ha coses que considerem naturals en el nostre món però en bona part és per la manera com hem après a parlar-ne. Quant a la cita de 1988, en aquella època estava molt interessat en els anomenats factors innats del llenguatge, però ara ja no crec en aquesta teoria. Ara crec que el que és innat és la capacitat de construir molts tipus de llenguatge, però lʼestructura de la llengua per se no és una cosa amb la qual naixem. He anat canviant gradualment el que pensava el 1988, i crec que ara respecto més la ment humana, perquè té capacitat per construir innombrables patrons per emmagatzemar informació, per recuperar-ne, per reconèixer aquests patrons, per comunicar-los a altres persones.

Des dʼuna òptica filosòfica, per tant, crec que la diversitat lingüística em dóna un respecte per la flexibilitat dels éssers humans i al mateix temps una mena de frustració, dʼempipament amb les persones que no fan ús dʼaquesta flexibilitat perquè seʼls ha ensenyat a emmarcar el món dins dʼun determinat sistema ideològic —tant en política, com en religió o qualsevol tipus dʼideologia—. Aquestes persones es queden encallades pensant que això és la realitat, en lloc dʼadonar-se que és simplement una manera de bregar amb les situacions quotidianes. En resum, que mʼha fet relativitzar. En canvi, els científics prefereixen ser absolutistes, perquè així poden dir: «Hem trobat la teoria correcta, en la qual tot té cabuda». Bé, potser hauríem de distingir dos tipus de científics: els que volen tenir-ho tot ordenat, predictible, reduït a una fórmula —a aquests els agrada la lingüística formal perquè poden afirmar que la llengua té una sèrie limitada de patrons, de manera que la diversitat no els interessa perquè només existeix dins dʼun nombre concret de patrons lingüístics—, i després tenim lʼaltre tipus, com jo, als quals ens agrada la complexitat, el misteri i lʼambigüitat, i ens agrada trobar coses que no tenen cabuda en el patró, perquè dʼaquesta manera ens veiem obligats a buscar un altre patró, cosa que ens entusiasma.