COVID-19: Treball i desigualtats
La catedràtica de Sociologia Marta Soler explica que la situació de pandèmia ha accelerat canvis en les formes de treball que ja s’estaven donant: «S’exigeix cada vegada més el domini de les eines en línia, incloent-hi plataformes digitals i xarxes socials, i com aplicar-les perquè funcionin i aportin millores». Segons Raúl Ramos, catedràtic de la Facultat d’Economia i Empresa, «s’ha fet una nova organització del treball, que en alguns sectors, com el de les finances, continuarà després de la pandèmia, i en d’altres, encara que es recuperi la presencialitat, també es mantindran alguns dels canvis en la manera de treballar sorgits durant el confinament».
En tot cas, la gran conseqüència negativa de la COVID-19 ha estat l’atur. «El confinament durant el primer estat d’alarma i les mesures per contenir la pandèmia van tenir efectes dramàtics en el mercat de treball: un 8 % de la població es va quedar a l’atur i un 17 % es va quedar sense feina temporalment a causa dels expedients de regulació temporal de l’ocupació (ERTO)», assenyala la professora Lídia Farré. Els ERTO, que són una nova eina en polítiques d’ocupació emprada per primer cop en aquesta crisi, «han permès que l’atur no hagi crescut tant si es compara amb crisis anteriors, però tot i així hi ha hagut un gran nombre de contractes temporals que no s’han renovat», explica Raúl Ramos.
Així doncs, l’atur ha afectat més els col·lectius amb més incidència de contractes temporals, com per exemple els joves i els treballadors immigrants. Segons l’Enquesta de població activa, la taxa d’atur per a les persones de menys de 25 anys es va situar a finals del 2020 gairebé en un 40 %, que representa gairebé tres vegades la taxa d’atur global, quan normalment aquesta ràtio sol doblar la taxa d’atur global. De fet, mentre que l’ocupació a Catalunya va caure un 4 % entre el quart trimestre del 2019 i el quart trimestre del 2020, aquesta caiguda va ser del 37,4 % per a les persones d’entre 16 i 19 anys, i de l’11,4 % per a les que tenen entre 20 i 24 anys.
La professora Judit Vall destaca les desigualtats entre grups de treballadors a l’hora de patir les conseqüències de la pandèmia: «Algunes persones han patit més intensament els efectes de la reducció de la demanda en els seus sectors, així com les restriccions de mobilitat. A escala sectorial, els treballadors del sector serveis, on predomina un tracte molt proper amb el client, han tingut menys oportunitats de desenvolupar les seves tasques a través del teletreball». A més, aquí també influeix el factor de la temporalitat: «El sector serveis té una alta incidència de la contractació temporal i això s’ha traduït en el fet que molts d’aquests treballadors no s’han pogut mantenir en la situació d’ERTO durant tots els mesos de pandèmia i han acabat perdent la feina i engreixant les llistes de la desocupació».
A més, però, de les diferències per sectors, la pandèmia ha fet reforçar desigualtats, per exemple segons el nivell educatiu. «Les persones amb uns nivells d’educació més baixos duen a terme tasques més manuals i, per tant, tenen més dificultats per convertir-se al teletreball. En conseqüència, hi ha hagut una pèrdua més gran de llocs de treball entre aquests col·lectius. I els que han aconseguit mantenir la feina presencial, perquè són treballadors essencials, han estat més exposats al risc de contagi pel virus. Per tant, més desigualtats en termes laborals, i també en termes de salut», apunta Judit Vall.
Gènere, treball i pandèmia
«Arran de la pandèmia, les dones dediquen més temps a les tasques domèstiques i a la cura d’infants, a causa de les restriccions en les activitats acadèmiques, extraescolars i en els serveis no essencials». Així introdueix Lídia Farré el tema de la desigualtat de treball i gènere durant la COVID-19. I continua: «Aquest increment de la dedicació de la dona al treball no remunerat pot tenir efectes perversos sobre el seu desenvolupament personal a llarg termini».
«La COVID-19 ha fet augmentar les desigualtats socials en general, però especialment les desigualtats de gènere, les quals encara s’accentuen més si també tenim en compte la classe social, la comunitat a la qual es pertany, la nacionalitat, l’ètnia, l’edat o la identitat de gènere i sexual», que són variables que poden incrementar encara més la vulnerabilitat de les dones en el període de pandèmia, segons assenyala Elisabet Almeda, catedràtica de Sociologia. «Les dones estan ocupades majoritàriament en el sector serveis, i moltes d’elles específicament en els sectors considerats essencials, la qual cosa fa que estiguin més a prop de les conseqüències negatives de la pandèmia, com la mort, el cansament, l’estrès o l’apatia», alerta la investigadora.
Exemples d’aquestes feines són els treballs de cura, d’assistència, de neteja o d’higiene, «treballs de sempre feminitzats que no estan valorats econòmicament i salarialment com tocaria, tot i que en pandèmia s’ha vist quina és la seva importància i prioritat», afirma Almeda. «Definitivament, la pandèmia posa en relleu la importància de les cures per a la sostenibilitat de la vida i la poca visibilitat que encara té aquest sector en les nostres economies», conclou. Davant d’això, cal fer «polítiques públiques feministes que posin al centre la vida i la cura de les persones, que donin suport, valorin i compensin econòmicament, d’una vegada per totes, els treballs que hi estan relacionats».
Sobre aquest paper que poden tenir les polítiques públiques en la societat post-COVID-19, la catedràtica Marta Soler afirma que «la situació de pandèmia, i la crisi econòmica que se’n deriva, ha portat un augment de les desigualtats, però alhora una major sensibilitat social que generarà més suport als programes per superar-les».