Ilan Stavans: «Tota llengua en formació ha passat per un estadi similar a lʼʻspanglishʼ»

Darrerament ha publicat, juntament amb Juan Villoro, El ojo en la nuca (Anagrama, 2014), i enguany té previst publicar dues obres més: Reclaiming travel (Duke) i Quixote: The novel and the world (Norton).

«Totes les llengües han estat barrejades», diu Stavans en un moment de la conferència que imparteix a la Facultat de Filologia de la UB, convidat pel Departament de Filologia Hispànica i el Consolat dels Estats Units a Barcelona. «Tota llengua en formació ha passat per un estadi similar a lʼspanglish. A mi mʼapassiona estudiar figures com Nebrija i veure com responien al llatí, al llatí vulgar, al llatí elevat, les llengües que es parlaven en aquella època, i en quina mesura tot això ens permet entendre com lʼespanyol es va convertir en una llengua nacional». I Stavans fa referència a una anècdota viscuda una dècada enrere, que va marcar el punt dʼinflexió decisiu en la seva dedicació acadèmica a lʼspanglish: «Jo era aquí, a Barcelona; participava en un programa de ràdio amb dues persones més, els noms de les quals no vull recordar, quan un dʼells, membre de la RAE, intel·ligentíssim —i ho dic absolutament sense to sarcàstic—, em va dir que lʼspanglish no sʼhavia de prendre seriosament fins que no produís una obra del calibre del Quixot, perquè —va dir— només una llengua que és capaç de produir una novel·la tan complexa és digna de consideració. I li vaig dir que tenia raó, que no em sorprendria que al cap dʼuns anys lʼspanglish produís aquesta novel·la, i que hagués de ser traduïda a lʼespanyol perquè sʼentengués a Madrid, a Bogotà, etc. I li vaig fer la comparació amb el jiddisch».

Amb lʼatenció captivada de tots els assistents a la conferència, impartida el març passat als alumnes dʼAntonio Torres, professor de Filologia Hispànica de la UB i també especialista en spanglish, Stavans explica: «El jiddisch és la llengua dels jueus de lʼEuropa de lʼEst. Es va iniciar al segle XIII, al Rin. Era la llengua que parlaven les dones, els nens i els illetrats. La llengua de la cuina. Una barreja dʼhebreu amb alemany. Del segle XIII al XIX, era una llengua que rabins i talmudistes veien com una cosa secundària. Ningú parlaria de la Bíblia o el Talmud en jiddisch, una llengua borda! Fins que, a mitjan XIX, un grup dʼescriptors que volien ser novel·listes com els alemanys, com els anglesos, com els francesos, es van adonar que, si volien escriure per a un públic ampli, havien dʼescriure en jiddisch, i no en hebreu, perquè en hebreu els llegiria una minoria, i en jiddisch, un grup més gran. Ells mateixos es van traduir de lʼhebreu al jiddisch. I el 1978, Isaac Bashevis Singer, escriptor en jiddisch, va guanyar el Premi Nobel».

Després de lʼexplicació, Stavans reprèn lʼanècdota amb el savi de la RAE: «Jo li vaig dir que no em semblava desgavellat imaginar un premi Nobel en spanglish, potser dʼaquí a cinquanta anys (avui, les llengües, com passa amb la sexualitat dels nens, van molt més ràpides). I també li vaig dir que mʼagradaria imaginar com es veuria el Quixot en spanglish. Així que en sortir de la ràdio, vaig anar a lʼhotel i vaig començar a traduir el primer capítol del Quixot. Al cap de res ja tenia una trucada de La Vanguardia, del suplement Culturas, on vaig publicar aquest primer capítol. Lʼendemà, tenia centenars i centenars de missatges de gent de tot arreu que lʼhavien llegit. La meitat em deien que era lʼimbècil més gran del món. Com em podia fer dir mestre, professor, educador dels joves, si prestava atenció a aquella cosa que era lʼspanglish? Als EUA no hauria sorgit mai una controvèrsia similar. Als EUA ningú sʼofèn si adaptes Shakespeare a lʼanglès afroamericà. Al contrari, a la gent lʼentusiasma que puguis adaptar Romeo i Julieta. Itʼs great!».

En acabar la conferència, Stavans respon entusiasta quan li comentem que el professor de la UB Joan Solà deia que la llengua pot anar de baix, del carrer, a dalt, als acadèmics, però no al contrari. «És clar! Absolutament! La fortalesa de lʼspanglish està, ha estat i estarà al carrer, i els que estem a les universitats hem de sortir al carrer i mirar dʼentendre què està passant. El carrer sempre estarà un pas més endavant. Lʼidioma és de la gent, no dels acadèmics. Per més que nosaltres mirem dʼestandarditzar-lo, de conceptualitzar-lo, de catalogar-lo, en última instància la gent fa amb lʼidioma el que vol i nosaltres hem de seguir aquesta trajectòria popular. Estic totalment dʼacord amb aquesta opinió».

«Aquí, vosaltres —diu referint-se a Barcelona— viviu en dues realitats. Tot individu bilingüe és, en realitat, dos individus, o més. Viu en dos universos. Això no ho entendran mai a Madrid. Per ells el bilingüisme és una cosa exòtica, per vosaltres és la identitat. Per nosaltres, els llatins, és això exactament. Per això a Barcelona, a Catalunya, sempre em sento com a casa; perquè aquí es viu en diverses dimensions i se sap com una llengua pot oprimir lʼaltra, com la llengua pot sorgir des de baix per reconfigurar-ho tot. Vosaltres ho enteneu perfectament bé. I també ho barregeu, oi? Per bé o per mal».

De la resta de la seva xerrada en fem, sota aquestes línies, un extracte:

«Som seixanta milions de llatins als Estats Units, la minoria més gran del país. Hi ha més llatins als EUA que canadencs al Canadà, o espanyols a Espanya. Som la quarta concentració més gran al món hispànic.»

»El 1848, amb el Tractat de Guadalupe, una porció considerable de Mèxic es va convertir en part dels Estats Units, i els ciutadans que vivien en aquesta regió automàticament es van integrar al país. També hi ha el nombre gairebé infinit dʼimmigrants que segueixen anant als Estats Units per raons econòmiques, polítiques, socials. I malgrat lʼ11S, malgrat la llei patriòtica, i malgrat la decisió del president George W. Bush de controlar la frontera, el peatge de renda llatina als Estats Units no sʼatura. Som el grup de creixement més ràpid, amb un índex de natalitat superior al de qualsevol altre grup. Hi ha més llatins dʼentre quinze i vint-i-cinc anys que de qualsevol altre grup ètnic als Estats Units, incloent-hi la població caucàsica. El grup llatí també es nodreix de la immigració que no para i que contínuament es relaciona a través dels seus vincles amb lʼAmèrica Llatina.»

En els mitjans, en la política, en la publicitat, en lʼespectacle

«Les campanyes polítiques presidencials als EUA inverteixen més diners a Univisión o Telemundo (cadenes hispanes) que a ABC, CBS o NBC (cadenes en anglès). Les emissores de ràdio, en lloc de fer-se més petites o desaparèixer, han adquirit més força si són en espanyol. Hi ha més estacions de ràdio en espanyol a Califòrnia que a tot Amèrica Central! Una dʼelles va deixar dʼemetre en espanyol el 2007 per fer-ho exclusivament en spanglish. Hi ha una telenovel·la, Una maid en Manhattan, basada en una pel·lícula de Jennifer López, que sʼemet totalment en spanglish, amb subtítols en espanyol o anglès. També sʼhan fet obres de teatre en spanglish els últims anys: a Broadway, Romeo i Julieta ha representat dues famílies, una de les quals parla en espanyol, lʼaltra en anglès, i els dos amants en spanglish. I una de les claus decisives en lʼàmbit cultural és que un autor, Junot Díaz, ha guanyat el Premi Pulitzer amb bona part de la seva obra escrita en spanglish.

«Hi ha companyies i corporacions que utilitzen lʼspanglish en publicitat, no només a la televisió i la ràdio; també en revistes, diaris, als webs, a tot arreu. Per exemple, es va fer un anunci de televisió per a un automòbil híbrid de Toyota. Un pare llatí conduïa el cotxe. El fill viatjava a la part del darrere. El pare li deia al nen: “¿Sabes? This is a new car. Y usa tanto gasolina como electricity”. I el nen li preguntava: “Oh, really? ¿Es como el carro de mamá?”. A la qual cosa el pare responia: “Well, not quiet; el carro de mamá nada más utiliza gasolina”. I al final de lʼanunci, el nen li deia al pare: “So, is exactly as same thing que tú haces y yo cuando cambiamos el idioma?”. I el final deia: “Toyota Hybrids”.»

«No crec que lʼspanglish sigui exclusivament una manifestació verbal. És el sorgiment dʼuna nova civilització, un nou mestissatge que sʼestà duent a terme als Estats Units. Tampoc crec que lʼspanglish hagi arribat encara a una estandardització. Els últims deu anys estem vivint una transició de la llengua oral a lʼescrita. Estem escrivint en spanglish, estem fent diccionaris, hi ha novel·les, hi ha poemes, hi ha obres de teatre… Lʼortografia sʼestà estabilitzant, igual que la sintaxi.»

«A lʼspanglish li ha passat el mateix que al jazz, una manifestació musical que va sorgir a finals del segle XIX entre la població afroamericana que no tenia accés a les acadèmies, a lʼeducació, als diners, als instruments musicals, i que va començar a improvisar als carrers amb cubetes, amb pedres, amb bastons, la música que ells volien fer. I avui el jazz ha arribat al Carneggie Hall, a les sales de concerts més prestigioses del món. Va passar el mateix amb els grafits. Van començar com una antiestètica urbana, una estètica de grups minoritaris que feien gargots als combois del metro. I avui es poden veure exposicions de grafits al MOMA.

»Les minories sempre estan provocant al centre de la cultura i, en un moment donat, aquest centre sʼapropia lʼart de les minories i aquestes han dʼinventar una cosa nova. Lʼspanglish és un fenomen que els llatins de les classes populars van començar a parlar als anys cinquanta, i els de la classe mitjana als seixanta, i els de la classe alta... Aquesta transició de la classe baixa a lʼalta és el que estem veient quan Toyota fa servir lʼspanglish per vendre cotxes o quan el candidat a la presidència, Jeb Bush, usa lʼspanglish per arribar a lʼelectorat llatí.»

«Fa quinze anys, quan aquí parlàvem dʼspanglish, per primera vegada, la RAE pensava —i crec que encara ho pensa— que no calia parar-hi atenció. “Lʼspanglish no existeix”, repetia el llavors director de la RAE als mitjans, i nosaltres, a lʼAmèrica Llatina i als Estats Units, ens fèiem un tip de riure! Finalment, fa tres o quatre anys, la RAE va decidir integrar la definició de lʼspanglish al diccionari. És una definició desastrosa, imperdonable: sʼhi refereix com una deformació, no com un acte de renovació o de trobada. Sigui com sigui, aquells que lʼhan negat, que lʼhan ignorat, ara el veuen com una cosa que mereix una definició, un reconeixement.»