Obituari

Federico Javaloy Mazón ens ha deixat el 4 de setembre del 2022 a l’edat de vuitanta anys. Nascut a Oriola el 1942, va ser professor de Psicologia Social de la Universitat de Barcelona des del 1974 i catedràtic des del 1990. Va formar part de la primera generació de pioners que van contribuir a establir l’àrea de la psicologia social a les universitats espanyoles. Docent vocacional, després de la jubilació va seguir en actiu a través de la Universitat de l’Experiència i de Gaudir UB fins que la malaltia li va permetre.

El seu interès inicial de recerca va girar al voltant del fanatisme, sobre el qual va fer la tesi doctoral i va publicar el seu primer llibre. Aquest interès va focalitzar-lo en diferents contextos, com l’esport, els moviments fonamentalistes i, especialment, les sectes. Un segon àmbit d’interès va ser l’estudi dels estereotips, els prejudicis i el racisme. El seu camp de treball més central, prolongat i productiu, però, va ser l’estudi del comportament col·lectiu i els moviments socials, que va donar lloc, entre altres publicacions, al llibre Comportamiento colectivo y movimientos sociales (2001).

En l’última etapa del seu recorregut acadèmic es va centrar en l’estudi del benestar psicològic, la felicitat i la satisfacció amb la vida. L’impuls d’una psicologia social positiva, de caràcter humanista, va ser una de les seves últimes passions, que va traslladar a la seva activitat docent a Gaudir UB, on donava eines a la gent perquè busquessin les seves fortaleses i visquessin una vida amb sentit i més feliç.

El seu entusiasme per la divulgació científica també es va mostrar en les diverses col·laboracions que va fer amb mitjans de comunicació, especialment amb La Vanguardia. Per aquest motiu va rebre en dues ocasions (1994 i 1997) el premi de Comunicació del Col·legi Oficial de Psicologia de Madrid.

En Federico va ser un intel·lectual apassionat pel comportament humà, amb una curiositat enorme per analitzar i explicar el món social. S’il·lusionava fàcilment indagant sobre un tema i contagiava el seu entusiasme als col·legues i a l’alumnat. Era inaudita la seva capacitat de submergir-se en un tema, quedar-s’hi absort —fluint, en diríem ara— i oblidar-se del món, de si era de dia o de nit, de si era hora de menjar o de dormir.

Volem tancar aquest petit recordatori amb paraules del mateix Federico que mostren la importància que va tenir la universitat en la seva vida: «Para mí el trabajo del profesor universitario es el oficio más bonito del mundo porque permite desarrollar con libertad los talentos de cada uno para poder ofrecerlos después a los alumnos y a la sociedad. Llegas a acostumbrarte tanto a este oficio que puedes llegar a confundir el goce de aprender cosas nuevas con la ilusión de poder enseñarlas. En fin, todas estas cosas me hacen sentir la necesidad de dar gracias a la vida por haber disfrutado tanto como profesor». Y nosotros contigo, Federico.

Álvaro Rodríguez-Carballeira
Esteve Espelt