Obituari

Obituari del professor Manuel Cruz Hernández, catedràtic de Pediatria de la Universitat de Barcelona

«Bon dia a tothom!». Així començava cada dijous la sessió clínica de pediatria, puntualment a les dotze del migdia, a l’aula 10 de l’Hospital Clínic de Barcelona. Pronunciava aquesta salutació, en català, el professor Manuel Cruz Hernández, que sempre s’esforçava per fer la millor pronúncia possible. I és que el doctor Cruz va néixer a Màlaga l’any 1926, en el si d’una família nombrosa formada per un matrimoni de mestres andalusos que es van establir a Granada. Allà, a l’ombra de l’Alhambra i a la riba dels rius Genil i Darro, la nissaga Cruz Hernández va créixer i es va desenvolupar, en un ambient de treball, disciplina i estudi.

Al professor Cruz la vocació pediàtrica el va cridar ben d’hora: abans d’acabar la llicenciatura, ja havia aconseguit ser alumne intern a la càtedra de Pediatria d’Antonio Galdó Villegas, el seu estimat mestre. I l’any 1954 va aconseguir la plaça de professor adjunt. A partir d’aleshores, la seva progressió acadèmica va ser constant gràcies a la seva tenacitat, capacitat i vocació, tant pediàtrica com docent. Pocs anys més tard, el 1957, va esdevenir catedràtic de Pediatria a la Facultat de Medicina de Cadis. Va ocupar la càtedra de Pediatria de la Universitat de Barcelona del 1965 al 1992, quan la jubilació forçosa el va apartar de les responsabilitats. Amb retard, va obtenir el reconeixement de catedràtic emèrit.

No cal dir que tota aquesta trajectòria, bastida amb mèrits propis, va ser merescuda. La seva preparació era extraordinària i actualitzava de manera permanent els coneixements en pediatria, la medicina total de l’edat infantil, inclosa l’etapa vital que té el creixement com a característica omnipresent. Així mateix, exercia una pràctica clínica intensa i, gràcies a una vocació docent segurament heretada dels pares, va crear, primer a Cadis i després a Barcelona, l’Escola Professional de Pediatria i Puericultura, que tants i tants pediatres va capacitar per exercir l’especialitat. A més, en la darrera etapa com a responsable de l’Escola, hi va integrar la formació d’especialistes en pediatria per al programa MIR. Aquest va ser el germen de l’aparició de les especialitats pediàtriques i d’una recerca en pediatria —sempre difícil— que, si inicialment va ser discreta, es va anar consolidant amb l’embranzida que va adquirir al conjunt de l’Hospital Clínic. Al llarg d’aquest periple, els reconeixements, les distincions i els premis van anar arribant al professor Cruz de manera natural.

Com a exponent de la seva entrega docent, cal destacar el Tratado de pediatría, fruit de la col·laboració d’un bon nombre d’exalumnes seus, aleshores ja professionals reconeguts. Puc donar fe que en va supervisar totes i cadascuna de les pàgines, cercant la màxima perfecció possible. L’obra va arribar a la desena edició l’any 2011. Deixo per a les referències biogràfiques altres detalls de la seva trajectòria professional, tant clínica com docent o de gestió, perquè m’agradaria compartir aspectes més íntims, atesa la relació personal que vam establir.

Com a alumne seu de pregrau, vull destacar el rigor pedagògic de les seves classes magistrals, riques en continguts molt ben organitzats i complementades amb transparències i diapositives. A més, gràcies a la seva preocupació per la il·lustració clínica, aconseguia portar pacients a l’aula —sempre amb el consentiment i acompanyament dels pares, atès que en el nostre cas els pacients eren infants—, malgrat que en aquella època l’organització de les pràctiques era molt complicada perquè érem molts estudiants. De la mateixa manera, la possibilitat de fer un treball optatiu ens facilitava la proximitat a les sales d’hospitalització i als professionals que exercien la pediatria. Això va consolidar moltes vocacions primerenques, com la meva.

Com a deixeble del professor Cruz en la formació especialitzada MIR al Servei de Pediatria, en destaco l’exigència, que s’aplicava a si mateix. El compliment de l’horari i del programa de formació, amb rotacions, activitats diàries i setmanals, rondes de visita, i amb la sessió clínica del dijous, oberta a pediatres externs, era tota una escola de pediatria. En aquest ambient, sempre el vaig veure defensar amb vehemència el paper del pediatre com a defensor del menor davant circumstàncies i tendències socials que, certament, oblidaven el primer dret de l’infant: viure en el millor entorn possible.

Com a company de l’Hospital Clínic en recordo el posat seriós, embolcallat d’una certa timidesa marcada per una natural distància jeràrquica. Qualsevol ingrés, encara que fos via Urgències i de matinada, havia d’anar acompanyat d’una història clínica completa que s’explicava diàriament a la sessió del matí, juntament amb les incidències registrades durant la guàrdia. Això també era docència i aprenentatge. La preocupació per conèixer l’estat de tots els pacients i per arribar al diagnòstic més precís possible era constant, encara que el cas fos propi d’una superespecialitat pediàtrica que no practicava habitualment, com ara la neonatologia o les cures intensives pediàtriques. La seva jubilació, forçada per decret als 65 anys, va ser un tràngol molt dur per a ell i una gran pèrdua per a la seva escola.

Vaig poder escurçar aquesta «distància» personal quan, ja com a professor titular i membre del claustre, em va proposar que l’ajudés com a secretari de redacció de la segona edició d’una joia de la pediatria clínica, el Tratado de exploración clínica en pediatría. Era una obra que s’estimava molt, ja que havia elaborat l’edició original, publicada l’any 1965, juntament amb el seu mestre, Antonio Galdó. Fora de l’horari laboral, en el seu entorn domèstic, vaig poder confirmar totes les virtuts abans esmentades i m’hi vaig poder acostar ja com a amic. L’amistat ha continuat fins a la seva mort.

Espòs enamorat i fidel, pare i avi entranyable, era un home familiar amb el seu cercle més íntim, conservador d’amistats, lector incansable, observador agut de la realitat amb una fina ironia, cercador de respostes a les qüestions reals que ens planteja la vida. Vaig poder ser testimoni i gaudir de totes aquestes característiques, i de moltes més, gràcies a l’estreta relació que vam mantenir.

Ens vam trobar per última vegada, ara fa tres mesos i mig, el dia del seu 96è aniversari. Amb la meva esposa, Montserrat Hernández, també pediatra i exalumna seva, li vam lliurar un exemplar del llibre dedicat als cinquanta anys d’història de les Urgències de l’Hospital Clínic. Ell mateix és coautor, amb mi i tres companys més, del capítol dedicat a les urgències pediàtriques, que així recull les seves valuoses aportacions. Aquell dia el vam trobar fràgil però actiu i ben lúcid, com sempre. Llegia un llibre sobre les idees contemporànies i ens va fer comentaris crítics sobre moltes de les situacions i tendències socials actuals, fent gala d’una tossuderia basada en les seves conviccions, mai nostàlgiques i sempre argumentades.

Acabo amb unes paraules que va escriure al llibre Sesenta años de pediatría inacabada, publicat el 2009. Són l’expressió de tot un pensament madur que deixa com a llegat intel·lectual, tant als seus deixebles com a tothom qui senti la vocació i l’afany d’ensenyar. Per no modificar-ne el sentit, les transcric en la llengua original:

«La ciencia es amplia y la vida es corta. A veces caigo en la tentación de repasar obras con alguna referencia médica, filosófica o histórica. Con ellas se consigue algo muy difícil para un docente: enseñar deleitando. Recuerdo agradecido a mi familia y colaboradores que han hecho posible que sea un médico de niños en tiempos de esperanza. Ha valido la pena pertenecer a una generación que ha vivido un progreso que ha dado, y seguirá dando, frutos para una buena salud del niño y de toda la humanidad, siempre que se sepa dotar a este progreso de la necesaria humanización para que al conocimiento se sumen la motivación, la empatía, la autodisciplina y, más aún, la habilidad social. ¡Buena suerte a todos!»

Descansi en la pau eterna de la glòria, en companyia de la seva estimada esposa Ángeles, com ell fermament creia.

Xavier Pastor i Duran

Alumne, deixeble, company i amic del professor Cruz

Professor titular de Pediatria

Universitat de Barcelona - Hospital Clínic