Obituari

El dia 5 de juliol de 2019 ha mort a Sitges als 82 anys el Dr. Juan Valero Garrido, professor titular emèrit de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona. Filòleg clàssic especialitzat en l’estudi de la llengua i la literatura de l’Imperi Bizantí, va ser secretari de l’antiga Facultat de Filosofia i Lletres de 1971 a 1975 i secretari de la Facultat de Filologia de 1975 a 1985. Dedicà molt temps i molts esforços a dues àrees importants de la gestió de la Universitat: les proves d’accés d’estudiants procedents de l’ensenyament secundari i d’altres sectors de població, com ara els majors de 25 anys, i el Servei d'Esports. El seu llegat en aquests dos àmbits és inesborrable, així com també el record de la seva bonhomia, que li va procurar l’afecte de tota la comunitat universitària.

Juan Valero Garrido va néixer el 28 de maig de 1937 a Salvacañete, un poble de Conca situat a la cruïlla entre aquesta província i les de Terol i València, una ubicació a la frontera que a ell li agradava de comparar amb la dels guerrers bizantins del seu estimat Digenís Akritas. Després d’obtenir el títol de batxiller superior a l’Instituto Nacional de Enseñanza Media Alfonso VIII de Conca, es traslladà a Barcelona l’any 1959 per cursar estudis de Filologia Clàssica a l’aleshores Facultat de Filosofia i Lletres. Es va llicenciar l’any 1964 i obtingué el grau de Doctor l’any 1971 amb la tesi intitulada El insulto y la invectiva en la literatura griega, dirigida pel professor Josep Alsina Clota. Fou ajudant del professor Sebastián Cirac Estopañán, que el va introduir en l’estudi de la filologia bizantina, i col·laborador del professor Clota, que li confià sovint la docència d’assignatures de temàtica relacionada amb l’Imperi Romà d’Orient. En els anys 70 i 80 va fer estades de recerca a l’Institut d’Estudis Bizantins de la Universitat Ludwig Maximilian de Munic i va participar en els congressos de l’Associació Internacional d’Estudis Bizantins celebrats a Bucarest (6-12 setembre de 1971) i Viena (4-9 octubre 1981) i a un simposi sobre l'aristocràcia bizantina a Edimburg (1984).

La seva contribució més important en el camp de la bizantinística són les dues traduccions al castellà de sengles obres de la literatura bizantina en llengua vulgar dels segles XII al XV aparegudes en la sèrie de textos bilingües de l’editorial Bosch. La més divulgada és la traducció, publicada el 1981, del Poema de Digenís Akritas, el relat de les aventures del famós defensor de les fronteres d’Anatòlia que ofereix el manuscrit conservat a l’abadia italiana de Grottaferrata. Es tracta de la versió més antiga d’aquesta història, escrita, probablement, en el segle XII i caracteritzada per presentar un desenvolupament argumental més gran i un registre lingüístic més elevat que l’altre testimoni que posseïm, el còdex del segle XV de la Biblioteca d’El Escorial. A partir de l’edició sinòptica d’Erich Trapp de l’any 1971, Valero va confegir una traducció vívida i alhora fidel a la lletra i a l’esperit del text original, que ha estat durant moltes dècades la via d’accés principal a aquesta obra per als lectors de llengua castellana d’arreu del món. En la introducció, a més, va oferir una visió general excel·lent de les teories de l’època sobre la denominada poesia èpica bizantina i va encunyar una definició encertada per al poema que va tenir eco entre els bizantinistes: novel·la èpica. Dos anys després, el 1983, va aparèixer en la mateixa col·lecció la segona traducció d’un altre poema èpic bizantí, el Poema e historia de Belisario, la narració del destí desventurat de Belisari, el general de l’emperador Justinià (527-565), el qual, segons aquesta versió llegendària, va ser eixorbat per ordre del seu sobirà, després d’haver estat calumniat pels seus enemics envejosos. En aquesta ocasió, a més d’una traducció impecable del text, datat, de manera conjectural, en el segle XIV, Valero va incorporar en la introducció una bona quantitat de fragments traduïts de dues obres de Procopi de Cesarea, l’historiador contemporani de Justinià, les Guerres i la Història secreta. D’aquesta manera, el seu llibre proporciona al lector el coneixement de la figura històrica i de la seva caracterització literària en el gènere historiogràfic del segle VI i en la poesia en llengua popular de la baixa edat mitjana, il·luminant així aspectes fonamentals de la concepció bizantina de la política com una activitat de risc molt alt. En ambdós volums, Valero combina de manera magistral el rigor científic amb l’amenitat narrativa, les dues qualitats que també caracteritzaven el seu magisteri universitari.

Des de 1965 fins a la seva jubilació, l’any 2007, al llarg de quatre dècades, Valero va exercir, en efecte, en el marc de l’antic Departament de Filologia Grega, la docència d’assignatures de llengua i literatura grega de diversos períodes de la seva dilatada història, des de l’època arcaica fins a la caiguda de Bizanci, amb un èmfasi especial en la poesia èpica. Moltes generacions de filòlegs clàssics el recorden amb afecte com el seu mestre per a l’estudi d’Homer, Hesíode, Apol·loni de Rodes i el Digenís. Era rigorós i exigent en l’exactitud dels coneixements lingüístics i alhora amatent a cercar la bellesa en la traducció, recorrent tot sovint al tresor d’expressions que li procurava la seva familiaritat íntima amb la tradició literària castellana. A més d’aquesta dedicació intensa i continuada a la docència, Valero va destacar pel seu compromís amb la Universitat de Barcelona en èpoques especialment difícils i decisives de la seva història recent. Va ser el darrer secretari de la Facultat de Filosofia i Lletres entre 1971 i 1975 i, tot seguit, va assumir la Secretaria de la nova Facultat de Filologia, que ocupà durant la seva primera dècada d’existència en plena restauració democràtica i construcció de les noves estructures de govern i administració de la institució. En el curs d’aquests anys de servei exemplar, Valero va teixir, gràcies a la seva extraordinària capacitat d’empatia, una xarxa infrangible d’amistats i complicitats en tots els departaments acadèmics i seccions administratives, no només de la Facultat sinó de tota la Universitat. En aquest punt, cal remarcar també, primerament, la seva implicació en la gestió de les proves universitàries d’accés, les PAU, que va coordinar entre 1975 i 1988, i sobretot en les proves d’accés per als majors de 25 anys, que va gestionar des de 1988 fins a la seva jubilació durant dues dècades. No hem d’oblidar tampoc la seva labor ingent com a director del Servei d’Esports de la UB entre 1982 i 1986 amb l’objectiu de consolidar el projecte de les pistes universitàries, on passava, a més, moltes estones de lleure dedicades a l’esport i al conreu de l’amistat amb companys de totes les facultats i de tots els estaments. Per tot això, el dolor de la seva pèrdua a l’actual Secció de Filologia Grega, que fou la seva casa durant tota la seva carrera acadèmica, i a la Secció de Filologia Llatina i de Lingüística Indoeuropea, amb els membres de la qual Valero va mantenir sempre uns llaços molt íntims d’amistat, és compartit per tota la comunitat universitària sense distincions. Descansi en pau aquest servidor fidel, com a ell li agradava dir, de la Universitat de Barcelona.  

Ernest Marcos Hierro, Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica