Obituari

Antonio del Cerro Ramón ens ha deixat el dia 15 de desembre del 2020, cap d’estudis de Psicologia entre el 2010 i el 2016, i vicedegà d’Organització i Relacions Externes des del 2018 fins al seu adeu. Ha patit una llarga malaltia que l’ha acompanyat, però no l’ha reduït, des de fa més de quinze anys. Ha seguit sempre actiu fins als darrers moments, tant en la docència com tractant d’atendre les seves responsabilitats en l’acollida d’estudiants internacionals i en el repte d’obrir nous espais de pràctiques per als estudiants de Psicologia, malgrat que en els darrers mesos les forces li anessin flaquejant.

Si alguna cosa l’ha caracteritzat en les diferents etapes de la vida, malgrat haver passat moments molt durs, era el sentit de l’humor. Cada dia, sense excepció, la salutació era un acudit nou, que compartia amb els companys i també amb els seus estudiants. El seu bon tarannà i l’afabilitat, l’han fet un cap d’estudis i un vicedegà atípicament entranyable, i que sens dubte serà enyorat.

Va iniciar el seu camí a l’època de l’emergència i la consolidació professional i acadèmica de la psicologia al nostre país, entre els anys setanta i vuitanta del segle XX. El seu recorregut a la Universitat s’inicià molt d’hora, sense deixar mai de tenir un fort contacte amb les diverses realitats professionals, allò que ara se’n diu transferència. Va ser dels pioners en la psicologia del treball i de les organitzacions, tant en la pràctica professional com en la docència. No va descuidar fer els seus primers passos en l’àmbit de la clínica, facilitats per un reconegut centre de diagnosi i tractament mèdic de Barcelona. Però tots els àmbits que en algun moment han estat novetat, han estat objecte del seu interès. Pioner en la formació en psicologia de l’esport, en el coaching i tants altres.

La Universitat ha de tenir bons científics i bons investigadors, però també bons mestres a més de professors, que amb la seva afabilitat ajudin a créixer en formació les persones que la societat els confia. Un d’ells ens acaba de deixar..., però ja se senten els àngels rient.

Enric Pol i Jose Navarro