Obituari

Escriure sobre un amic en un temps verbal que mai hauria pensat utilitzar és un dels estats més tristos amb els quals em toca conviure. En Pep ens ha deixat sense que hàgim pogut estar al seu cantó en el darrer moment. Un virus microscòpic s’ha endut un home fort que encara tenia una vida plena de projectes que volia compartir amb la seva companya, Susanna.

Durant molts anys he tingut una estreta relació amb en Pep, hem compartit complicitats en la docència, en l’art i en l’amistat. Conec el seu amor vers el treball, com es desvivia pels estudiants, que, més tard o fins i tot al mateix moment, es convertien en els seus amics. Visitava les seves exposicions, els deixava llibres i els ajudava en tot allò que estigués a les seves mans, i si no, ho buscava allà on fos necessari i els hi oferia.

El record de l’alumnat, col·legues, amigues i amics, no acaba, i tots expressen la consternació per la seva pèrdua. En Pep no només es desvivia pels seus estudiants, sinó per tot allò que l’encuriosia i l’ajudava a encarrilar la seva energia.

S’ha de valorar el seu compromís amb la Universitat de Barcelona, no tan sols a través de la docència, sinó també per la gestió que va realitzar a la Facultat de Belles Arts, on va ser secretari del Departament de Pintura, vicedegà de Cultura, coordinador del màster Prodart. Fora de la institució, destaca el fet haver estat membre de la Comissão Científica do Congresso CSO (Criadores Sobre outras Obras) de la Universitat de Lisboa.

Enyoraré sempre aquells moments que agafava la moto i venia al nostre estudi de la Segarra, per veure’ns i conversar una tarda sencera.

En Pep, com a artista, ha estat fidel a la pintura amb una extensa obra colorista, ideada entre la geometria, el gest i la utilització dels objectes trobats, especialment les fustes, de les quals en respectava colors i formes per incorporar-les al seu treball, i així proporcionar una nova energia a allò que havia estat descartat.

A l’última Documenta de Kassel 2017, que vam visitar junt amb la Maria Cusachs i la Teresa Blanch, vaig comprovar com gaudia de les pintures de Miriam Cahn i les de Stanley Whitney, artistes que coneixíem, però de qui no havíem vist tantes obres reunides. Aprofitàrem aquell temps exclusiu dins l’espai d’art per emprendre llargues converses amb una bona cervesa a la mà. En Pep estava emocionat del fet que s’exhibís pintura, tan maltractada en el nostre país.

Els records són tan profunds que resulta impossible expressar-los en poques línies. Sempre perviurà la seva presència en la contemplació quotidiana de tres grans pintures que, generosament, en Pep ens va regalar a la Maria i a mi, sense demanar res a canvi.

Pep, has generat pensament, has utilitzat el teu temps per compartir-lo, o simplement regalar-lo, i ens has deixat el teu entusiasme per la vida. El temps verbal el podré tornar a utilitzar en el present.

Carlos Velilla Lon