Un estudi revela xarxes socials de milers de quilòmetres quadrats durant el paleolític superior
Investigadors de diverses institucions europees, liderats per científics de la Universitat de Barcelona i la Universitat d’Alcalá, han demostrat que els caçadors recol·lectors que van habitar l’interior de la península Ibèrica durant l’últim màxim glacial (fa al voltant de 26.000 i 19.000 anys) van formar part de xarxes socials de gran escala, capaces de connectar amplis territoris d’Europa occidental. L’estudi, publicat a la revista Science Advances, documenta a més contactes a molt llarga distància, de fins a 600 o 700 quilòmetres, entre el centre de la península Ibèrica i el sud-oest de França.
Investigadors de diverses institucions europees, liderats per científics de la Universitat de Barcelona i la Universitat d’Alcalá, han demostrat que els caçadors recol·lectors que van habitar l’interior de la península Ibèrica durant l’últim màxim glacial (fa al voltant de 26.000 i 19.000 anys) van formar part de xarxes socials de gran escala, capaces de connectar amplis territoris d’Europa occidental. L’estudi, publicat a la revista Science Advances, documenta a més contactes a molt llarga distància, de fins a 600 o 700 quilòmetres, entre el centre de la península Ibèrica i el sud-oest de França.
La recerca es basa en l’anàlisi arqueopetrològica i geoquímica d’eines de pedra tallada del període solutrià recuperades al jaciment de Peña Capón (Muriel/Tamajón, Guadalajara). Els resultats mostren que alguns dels objectes es van fabricar amb sílex procedent d’afloraments geològics del sud-oest francès, la qual cosa constitueix la distància més gran que s’ha confirmat en el paleolític europeu entre l’origen d’una matèria primera lítica i el lloc on es va abandonar.
de les matèries primeres lítiques utilitzades per fabricar estris abandonats
a l’abric durant el solutrià. Es representa la zonificació del territori en
funció del temps-cost que separa el jaciment dels afloraments, així com
peces característiques de la majoria d’ells. Imatge modificada a partir de
Sánchez de la Torre et al.
Contactes a llarga distància
Les societats de caçadors recol·lectors s’organitzaven tradicionalment en xarxes socials complexes que permetien intercanviar informació, béns i persones, de manera que es generava un mecanisme adaptatiu que assegurava la supervivència dels grups. Encara que aquest tipus de comportaments es coneix des de fa dècades gràcies a l’etnografia i a l’arqueologia, les evidències directes i quantificables d’interaccions a molt llarga distància durant el paleolític són escasses.
Fins ara, la majoria dels desplaçaments documentats de matèries primeres lítiques no superaven els 200 o 300 quilòmetres, i les xarxes socials àmplies s’inferien de manera indirecta a partir d’estils artístics, objectes simbòlics o trets culturals compartits. Aquest nou estudi aporta, per primera vegada, una prova geoquímica directa de contactes sostinguts a una escala superior a 600 quilòmetres. No és assumible interpretar que els grups humans que es van assentar a Peña Capón van recórrer aquestes distàncies només per aprovisionar-se de sílex per a la talla, per la qual cosa els investigadors proposen que les roques van «viatjar» a conseqüència de diversos intercanvis a través de xarxes socials amb una amplitud que fins avui era desconeguda.
Xarxes socials estables, complexes i multiregionals
L’estudi demostra que les connexions no van ser contactes puntuals, sinó part de xarxes socials complexes i estables, mantingudes durant diversos mil·lennis, que asseguraven la supervivència dels grups humans durant algunes de les fases climàtiques més fredes de l’última glaciació.
A més de les matèries primeres procedents del sud-oest francès, els nivells solutrians de Peña Capón contenen sílex i jaspis de les conques del Tajo, del Duero i de l’Ebre, alguns dels quals amb orígens també a distàncies que excedeixen l’àmbit regional. La presència conjunta de totes aquestes roques en els mateixos nivells arqueològics indica que Peña Capón i el territori circumdant haurien pogut funcionar com a zona d’agregació estacional, integrada plenament en les grans xarxes socials del sud-oest europeu durant diversos mil·lennis.
Els investigadors estimen que l’extensió mínima del territori que va sostenir aquestes xarxes va arribar a ser de prop de 89.000 quilòmetres quadrats durant el solutrià mitjà. Una superfície d’aquesta grandària no es podria explicar mitjançant els patrons de mobilitat anual dels grups humans, perquè supera àmpliament els territoris de qualsevol societat caçadora recol·lectora coneguda, tant en l’àmbit arqueològic com etnogràfic. Per tant, només es pot explicar a partir de l’existència de xarxes socials extenses que permetien l’intercanvi d’informació i béns entre diferents grups interconnectats a diferents escales geogràfiques.
del sud-oest francès. Les peces 1-5 provenen dels nivells del solutrià
mitjà de Peña Capón i la resta, de jaciments solutrians francesos
(Le Placard, Fourneau du Diable, Combe Saunière i Laugerie-Haute)
(Sánchez de la Torre et al.).
Utensilis amb un potencial valor simbòlic en temps extrems
Els autors interpreten que els objectes originaris del sud-oest francès, que representen una part molt escassa dels conjunts industrials documentats a Peña Capón, no van viatjar pel seu valor funcional. En primer lloc, perquè els grups humans coneixien i van explotar matèries primeres de més qualitat amb orígens molt més pròxims. I en segon lloc, perquè l’objecte més característic, una «preforma» de punta de projectil foliàcia, no es va tallar al jaciment, sinó que molt probablement es va transportar tal qual des del lloc en què es va configurar, com indica l’anàlisi d’empremtes d’ús. Això suggereix que alguns estris de pedra haurien pogut circular, a través de diversos processos d’intercanvi entre grups interconnectats, com a béns amb un component simbòlic. Aquests utensilis s’haurien emprat per reforçar aliances socials, mantenir contactes intergrupals i reduir riscos entre grups àmpliament dispersos, en un context ambiental extremament dur com el de l’últim màxim glacial.
«La utilització d’una tècnica analítica d’alta precisió, com l’espectrometria de masses amb plasma acoblat inductivament i ablació làser (LA-ICP-MS), ens ha permès precisar quines van ser les formacions i afloraments dels quals provenen les matèries primeres», explica Marta Sánchez de la Torre, professora de la Universitat de Barcelona i coautora de correspondència de l’article.
«Es tracta d’una recerca en què hem treballat set anys, fruit de la col·laboració d’un ampli equip d’investigadors de diferents institucions espanyoles, portugueses i franceses. Els resultats són sòlids en l’àmbit metodològic i amb importants implicacions per comprendre l’organització social dels grups humans del paleolític superior», explica Manuel Alcaraz Castaño, professor de la Universitat d’Alcalá, investigador principal del projecte MULTIPALEOIBERIA i coautor de correspondència de l’article.
Finançament i dades de publicació
La recerca ha estat finançada pel Consell Europeu de Recerca (ERC) en el marc del programa Horitzó 2020 de la Unió Europea (acord de subvenció núm. 805478), dins del projecte MULTIPALEOIBERIA.
Referències
Sánchez de la Torre M., Mangado X., Castillo-Jiménez S., Cuartero F., Hewitt R. J., Luque L., Gratuze B., Almeida M., Andrés-Herrero M., Constans G., Marguet L., Aubry T., Alcolea-González J. J., Alcaraz-Castaño M. 2026. Far-reaching hunter-gatherer networks during the Last Glacial Maximum in Western Europe. Science Advances 12, adz7697. https://doi.org/10.1126/sciadv.adz7697