Les protestes a gran escala han convertit la ciutat de Barcelona en sinònim de resistència social als efectes negatius del turisme depredador i extractiu, però és lluny de ser l’única: durant l’últim any, altres destinacions populars com ara les illes Canàries, Màlaga o les illes Balears han estat testimonis de protestes massives contra els excessos del turisme.  

La gent n’està tipa, i el seu missatge es llegeix literalment a les parets: els pisos turístics amb pintades de Tourists go home (‘Turistes, torneu-vos-en a casa’) ja són quasi omnipresents en moltes ciutats espanyoles. Tanmateix, la culpa no és dels turistes, sinó de l’excessiva dependència del turisme, que durant dècades ha expulsat gradualment innombrables residents de les seves llars i barris.  

Però com hem arribat fins aquí? A mesura que els viatges internacionals es reprenien després dels confinaments per la covid, Barcelona i altres ciutats mediterrànies van veure com els turistes tornaven en un nombre notable. Això ha provocat un malestar social creixent, ja que les comunitats locals se senten cada cop més frustrades per la manera com el turisme ha anat remodelant els espais urbans a costa seva.  

Les preocupacions dels residents van des de la falta d’habitatge i la inseguretat laboral fins als danys mediambientals. La privatització dels espais públics també ocupa un lloc destacat a l’agenda de Barcelona, agreujada per esdeveniments amb molta repercussió com ara la Copa Amèrica de 2024, que va aportar pocs beneficis als residents locals, o el Gran Premi de Fórmula 1.  

Aquest article s’ha publicat originalment a The Conversation.