Quan lʼadversitat és font de vida

El professor Salvador García està especialitzat en formació i desenvolupament de les persones, psicologia de les organitzacions i canvi organitzatiu i innovació social. És un defensor convençut de la psicologia grupal i de la intel·ligència col·lectiva: «Els grups mʼencanten; la psicologia de desenvolupament personal que funciona en un grup és molt bonica, beneficia el pacient tant o més que els tractaments individuals perquè, en grup, els efectes augmenten, es descobreixen estratègies i les persones es donen suport les unes a les altres». A més, «la millor manera de normalitzar i naturalitzar una situació que està estigmatitzada és explicar-la. És com sortir de lʼarmari», assegura.

Tot i que hi ha unitats dʼinfermeria dʼestomateràpia a diversos hospitals, que cuiden tots els aspectes tècnics de la bossa, estan totes desbordades. La tasca que fa La Bossa i la Vida és complementària a la dʼaquestes unitats. És enriquidora perquè el grup, en si mateix, ja té un efecte positiu, i perquè sʼhi tracten molts aspectes psicològics que els infermers, tots sols, no podrien afrontar de la mateixa manera.

La bossa et permet viure

El grup és especialment efectiu per a les persones a qui s'ha dit que hauran de dur una bossa i no saben ben bé què és ni quines implicacions té. És gratuït i obert a tothom que hi vulgui assistir: es reuneix els dijous, de 18 a 20 h, a la planta 11 de lʼHospital de la Vall dʼHebron. Va començar amb vuit persones i avui ja en són prop de vint-i-cinc. Si la demanda continua creixent, es desdoblarà en dos.

«Dʼentrada, quan et diuen que tʼhan de posar una bossa, lʼimpacte és molt gran perquè hi ha molt desconeixement i molt estigma. Al principi, penses que la vida sʼha acabat. Jo mateix em pensava que faria molta llàstima a tothom, que seria incompatible amb el tipus de vida que mʼagrada fer: viatjar, impartir classes, fer esport, etc. Les fantasies que et crees són molt pitjors del que acaba sent al final», assegura. No en va, en alguns casos, el rebuig a la bossa pot arribar fins a l'extrem que hi ha persones que prefereixen no operar-se i assumir les conseqüències dʼaquesta decisió, que en processos de càncer pot ser la incontinència fecal o fins i tot posar en risc la supervivència.

«Anys enrere, els pacients operats havien de dur bolquers i tot era més dramàtic, però ara hi ha materials molt bons, es posa un disc enganxat a la pell, i s'hi col·loca una bossa hermètica i higiènica que és perfectament compatible amb una vida normal», afirma Salvador García. Hi ha diferents tipus de bossa. Nʼhi ha que només les has de canviar una vegada al dia. A més, segons el trànsit intestinal, hi ha, fins i tot, alguns tipus de bosses que permeten posar-hi un tap. Es fan unes irrigacions als budells i el pacient pot estar dos o tres dies sense necessitat de dur-la.

L'eslògan que defineix el grup és «Menys atenció a la bossa i més atenció plena a la vida». Al darrere, hi ha tota una filosofia en la línia de la plena consciencia o «presència desperta», com li agrada dir-ne a García. Lʼobjectiu és que els integrants del grup entenguin que la bossa els permet viure i que prenguin consciència de totes les coses bones que té la vida. «Es tracta de deixar de pensar en "la gran desgràcia que mʼha passat" i transformar aquesta situació en un senyal que "estic viu i que la vida és fantàstica i cal viure-la amb plenitud". Tots els impactes d'una malaltia com aquesta són una oportunitat per ampliar el nivell de consciència i reprioritzar valors. A la vida aprenem a base de cops. És trist però és així. La capacitat dʼadonar-te de les coses i de tenir-les en compte sʼexpandeix quan passen adversitats, no pas quan tot marxa de manera estàndard», insisteix.

També han muntat un grup de suport per als pacients més joves: Bag is Life. García explica que una de les pacients dʼaquest grup assegurava que, gràcies a la bossa, havia conegut nois maquíssims. «Imaginaʼt que mona! Perquè, és clar, tots els ximples ja sʼhan autoexclòs. La bossa, en realitat, és una oportunitat dʼamor. Una parella de veritat, en situacions dʼadversitat, creix. És molt bonic veure lʼestima i el suport que les parelles donen al pacient».

Fan falta espais de connexió humana

«El grup és molt acollidor i funciona molt bé. Sʼhi expliquen unes coses que no explicaries enlloc més i això aproxima molt les persones. Tots estem en la mateixa situació. Una cosa és preguntar què passa si es desenganxa la bossa i una altra, molt diferent, és plantejar què succeirà a partir dʼara amb les relacions sexuals», explica. «Quan arriben persones noves al grup, que es va renovant, i veuen els veterans, que ho portem meravellosament bé, de seguida perden moltes pors. Cal tenir en compte que avui en dia no hi ha en el nostre sistema gaires espais de trobada humana cara a cara autèntica. I això humanitza molt», assegura Salvador García.

Al grup hi ha una facilitadora, la Marga Parés, que té moltes qualitats humanes, i també té formació mèdica. Sʼhi treballa molt lʼagraïment. «Gràcies a la vida, gràcies a viure en un país com aquest en què tenim accés a una medicina, una cirurgia, uns materials i una sanitat pública envejables. Jo mateix estaria arruïnat o mort si això mʼhagués passat vivint als Estats Units —explica—, però la qualitat de la nostra assistència pública és de primer nivell mundial i de vegades no ho valorem prou».

Cal desenvolupar la sensibilitat psicològica del personal sanitari

Salvador García afirma que hi ha moltíssima feina per fer de cara a la formació dels professionals sanitaris, especialment els metges i cirurgians. «Al grau de Medicina pràcticament no sʼhi tracten els aspectes psicològics o emocionals, i no parlo només de saber gestionar les emocions del pacient, sinó dels mateixos metges com a persones». Segons explica, «la formació del personal sanitari en lʼàmbit del propi desenvolupament personal és tot un repte. Avui en dia, hi ha metges que no miren el pacient a la cara, només observen la pantalla o la ferida. Haurien de saber cuidar el llenguatge en la informació i el suport que donen al pacient. Hi hauria dʼhaver una intenció de connexió amb el malalt que comença per una connexió amb ells mateixos», conclou García.