Projecció del documental ʻAral: el mar perdidoʼ, dirigit per Isabel Coixet

Mar Campins impartirà la conferència «De qui és l’aigua: la gestió dels recursos hídrics compartits».
Mar Campins impartirà la conferència «De qui és l’aigua: la gestió dels recursos hídrics compartits».
Recerca
(16/06/2014)

Aquest dimarts, 17 de juny, a les 18.15 h, a lʼespai Roca Barcelona Gallery (Joan Güell, 211), es projectarà el documental Aral: el mar perdido, dirigit per Isabel Coixet i produït per la fundació privada We are Water, que explica un dels desastres ecològics més greus de la història: el procés de dessecació del mar dʼAral. Carlos Garriga, director de projectes de la Fundació We Are Water, farà la presentació del documental.

Mar Campins impartirà la conferència «De qui és l’aigua: la gestió dels recursos hídrics compartits».
Mar Campins impartirà la conferència «De qui és l’aigua: la gestió dels recursos hídrics compartits».
Recerca
16/06/2014

Aquest dimarts, 17 de juny, a les 18.15 h, a lʼespai Roca Barcelona Gallery (Joan Güell, 211), es projectarà el documental Aral: el mar perdido, dirigit per Isabel Coixet i produït per la fundació privada We are Water, que explica un dels desastres ecològics més greus de la història: el procés de dessecació del mar dʼAral. Carlos Garriga, director de projectes de la Fundació We Are Water, farà la presentació del documental.

Després de la projecció, a les 18.45 h, Mar Campins, professora del Departament de Dret i Economia Internacionals i investigadora de lʼInstitut de Recerca de lʼAigua de la UB, impartirà la conferència «De qui és lʼaigua: la gestió dels recursos hídrics compartits». Campins analitzarà els diferents aspectes jurídics internacionals que influeixen en la gestió dels recursos hídrics entre països. Partint dʼaquest exemple de desastre ecològic a lʼÀsia Central, es tractaran els reptes i les possibilitats de cooperació internacional per gestionar un recurs natural compartit per diferents països com és lʼaigua.

Aquesta activitat es fa en el marc del projecte La ciència de lʼaigua de La UB Divulga, organitzat conjuntament per la Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+I) de la UB i Roca. Lʼobjectiu dʼaquest projecte és analitzar lʼaigua dʼuna manera transversal i multidisciplinària. Per això, sʼha organitzat un cicle de ponències impartides per experts de la Universitat sobre àmbits de coneixement tan diversos com ara la geografia física, lʼecologia, la microbiologia, la història, lʼeconomia, el dret, lʼenginyeria química o la geoquímica.

 

El desastre del mar dʼAral

Entre el 1954 i el 1960, el Govern de lʼantiga URSS, amb la intenció de cultivar cotó en aquesta regió de l'Àsia Central, va ordenar la construcció dʼun canal de cinc-cents quilòmetres de longitud que prendria un terç de lʼaigua del riu Amudarià per a una enorme extensió de terra irrigada. La necessitat dʼaigua, cada vegada més gran, a causa de la mala gestió del transport i la falta de previsió i dʼeficiència del reg, va suposar haver dʼagafar aigua de més rius que desembocaven al mar dʼAral.

Per això, als anys vuitanta, lʼaigua que arribava al port era tan sols un 10 % del cabal del 1960 i el mar dʼAral va començar un procés de dessecació. En conseqüència, actualment aquest mar ocupa la meitat de la superfície original i el seu volum sʼha vist reduït a una quarta part. A més, el 95 % dels embassaments i les zones humides properes sʼhan convertit en deserts i més de cinquanta llacs dels deltes dels rius, amb una superfície de 60.000 hectàrees, sʼhan assecat.  

Pel que fa al clima, aquesta dessecació ha eliminat lʼefecte de temperar les temperatures que exercia aquest mar en el seu entorn, de manera que ara els hiverns i els estius són més extrems, i han augmentat les sequeres greus. Lʼacció del vent ha desplaçat tones de sorra salinitzada, que procedeix del fons de la zona dessecada, a una distància de fins a dos-cents quilòmetres, cosa que ha agreujat dramàticament la situació. A més, lʼús indiscriminat de fertilitzants i pesticides va contaminar lʼaire i les aigües freàtiques.

En època soviètica, a més, era permès que lʼaigua tingués una salinitat quatre vegades superior al límit establert per lʼOMS. Això va reduir el nivell de les aigües freàtiques de 53 a 36 metres, la qual cosa va provocar greus problemes amb el subministrament dʼaigua potable.

Les conseqüències per a la salut de la població també han estat molt greus. La regió registra la taxa de mortalitat infantil més alta de tota lʼantiga URSS. La bronquitis crònica ha augmentat un 3.000 % i lʼartritis, un 6.000 %. A la regió uzbek de Karakalpakistan les dones pateixen una pandèmia dʼanèmia i el 97 % presenten nivells dʼhemoglobina inferiors als 110 grams per litre de sang que fixa lʼOMS. Els experts assenyalen que això és degut al consum dʼaigua estancada que conté zinc i magnesi. A la mateixa àrea, del 1981 al 1987, el càncer de fetge va augmentar un 200 %; el de gola, un 25 %, i la mortalitat infantil, un 20 %. Així mateix, els casos dʼhepatitis, malalties respiratòries, dels ulls i infeccions intestinals són set vegades superiors respecte al 1960.

Tot això va succeir en un període relativament breu de temps i enmig del desconeixement internacional absolut. El 2003, unes imatges per satèl·lit de la NASA van mostrar la veritable envergadura del desastre i el que molts científics ja havien anunciat.

 

Lʼactivitat és gratuïta però cal inscriure-sʼhi prèviament mitjançant aquest enllaç.