Millorar els mètodes estadístics per protegir les poblacions de fauna salvatge
En les poblacions humanes, és relativament fàcil calcular les tendències demogràfiques i fer projeccions de futur si es coneixen dades de processos bàsics com els naixements i la immigració —que aporten individus— i les morts i l’emigració —que en resten. En el medi natural, per contra, comprendre els processos que determinen els patrons demogràfics de la fauna salvatge és tot un repte de gran complexitat per a la comunitat científica. Tot i que avui dia es disposa d’un ampli ventall de mètodes per estimar els naixements i les morts en fauna salvatge, quantificar l’emigració i la immigració ha estat històricament difícil o impossible en moltes poblacions d’interès, en particular en el cas d’espècies amenaçades.
En les poblacions humanes, és relativament fàcil calcular les tendències demogràfiques i fer projeccions de futur si es coneixen dades de processos bàsics com els naixements i la immigració —que aporten individus— i les morts i l’emigració —que en resten. En el medi natural, per contra, comprendre els processos que determinen els patrons demogràfics de la fauna salvatge és tot un repte de gran complexitat per a la comunitat científica. Tot i que avui dia es disposa d’un ampli ventall de mètodes per estimar els naixements i les morts en fauna salvatge, quantificar l’emigració i la immigració ha estat històricament difícil o impossible en moltes poblacions d’interès, en particular en el cas d’espècies amenaçades.
Ara un article publicat a la revista Biological Conservation alerta que obviar les dades sobre els moviments d’emigració i immigració en fauna salvatge pot donar lloc a biaixos significatius en les projeccions demogràfiques de les espècies. Com a conseqüència, les projeccions sobre el futur de les poblacions d’estudi a curt, mitjà i llarg termini poden ser inadequades, i això en posaria en risc la supervivència a causa de la implementació d’estratègies de conservació errònies o poc eficaces. Signen el nou treball els experts Joan Real, Jaume A. Badia-Boher i Antonio Hernández-Matías, de l’Equip de Biologia de la Conservació de la Facultat de Biologia i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona (UB).
Més fiabilitat en les prediccions poblacionals
Aquest nou estudi sobre biologia de poblacions es basa en les dades recopilades del 2008 al 2020 sobre la població de l’àguila perdiguera o cuabarrada (Aquila fasciata), una espècie amenaçada que a Catalunya es pot trobar a les serralades litorals i prelitorals, des de l’Empordà fins a les Terres de l’Ebre. En el treball, l’equip posa l’accent en la precisió de la metodologia d’anàlisi de viabilitat de poblacions (PVA) per millorar la gestió i la conservació d’espècies de vida llarga en el medi natural.
«Les anàlisis de viabilitat de poblacions són un conjunt de mètodes que permeten projectar la demografia d’una espècie cap al futur, principalment per quantificar la probabilitat d’extinció d’una determinada espècie o població d’interès», comenta Joan Real, professor del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals i cap de l’Equip de Biologia de la Conservació. «Fins a l’actualitat, aquestes projeccions s’han dut a terme majoritàriament només amb dades de naixements i morts, de manera que els processos migratoris s’obviaven, atesa la dificultat d’obtenir aquestes dades. Dit d’una altra manera, intentem fer projeccions demogràfiques sense tenir en compte dos processos demogràfics clau», continua Real.
Amenaces que afecten cada cop més espècies
En l’estudi de la fauna salvatge, els models poblacionals que no incorporen la immigració o l’emigració «tenen una probabilitat considerable de portar-nos a projeccions esbiaixades sobre la tendència futura de la població. En canvi, considerar explícitament els processos migratoris ens permet tenir en compte tots els processos demogràfics clau que determinen la tendència futura d’una població», detalla l’expert Jaume A. Badia-Boher, primer autor de l’estudi. «Això ens permet ser molt més precisos a l’hora de fer prediccions demogràfiques i, per tant, també a l’hora de planejar estratègies futures de conservació».
«Aquesta nova perspectiva pot implicar un avenç rellevant en la fiabilitat de les anàlisis de viabilitat poblacional, que ens permetrà estimar la tendència futura de les poblacions amb més precisió i proposar accions de conservació de manera més eficient», explica el professor Antonio Hernández-Matías. «Aquest fet és de gran importància, ja que en l’actual context de canvi global les taxes d’extinció d’espècies van en augment, i cada vegada són més les espècies que requereixen accions de conservació urgents i eficaces per revertir-ne el declivi».
Aplicar els avenços metodològics per conservar la biodiversitat
Introduir canvis en l’estructura i la modelització de les anàlisis de viabilitat poblacional pot conduir a múltiples beneficis en molts àmbits de l’estudi i la conservació de la biodiversitat. «Els avenços en el camp metodològic són efectius quan s’apliquen. Per aquest motiu, seria indicat potenciar l’aplicació de la nova metodologia en poblacions i espècies d’interès en l’àmbit de la conservació. És prioritari donar a conèixer aquestes metodologies a la comunitat científica, els gestors i l’administració, per tal de prioritzar les accions de conservació amb els millors mètodes disponibles», assenyalen els autors.
«En el futur, cal seguir desenvolupant noves metodologies com s’ha fet en aquest estudi, ja que són clau per entendre com funcionen les poblacions salvatges, quines mesures cal implementar per conservar-les i com fer-les el més eficients possible. En el cas de les espècies amenaçades com l’àguila cuabarrada, conèixer les taxes d’emigració i immigració és clau per saber l’estat d’autosostenibilitat d’una població i, així, implementar mesures de conservació eficients», conclou l’equip.
Article de referència:
Badia-Boher, Jaume A.; Real, Joan; Hernández-Matías, Antonio. «Assumptions about survival estimates and dispersal processes can have severe impacts on population viability assessments». Biological Conservation, abril de 2024. DOI: 10.1016/j.biocon.2024.110550