Un nou estudi explica la pèrdua d’eficàcia d’un fàrmac comú contra la diabetis de tipus 2

Les sulfonilurees, entre altres medicaments per a la diabetis de tipus 2, han estat un pilar fonamental per al tractament de la malaltia des que van sortir al mercat a principis de la dècada de 1950. Tanmateix, malgrat que són un dels fàrmacs més comuns per a aquesta afecció, poden perdre eficàcia amb el temps i sovint provoquen més efectes secundaris que altres medicaments antidiabètics.

Les sulfonilurees, entre altres medicaments per a la diabetis de tipus 2, han estat un pilar fonamental per al tractament de la malaltia des que van sortir al mercat a principis de la dècada de 1950. Tanmateix, malgrat que són un dels fàrmacs més comuns per a aquesta afecció, poden perdre eficàcia amb el temps i sovint provoquen més efectes secundaris que altres medicaments antidiabètics.
Un estudi liderat per la Universitat de Barcelona, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’Àrea de Diabetis i Malalties Metabòliques Associades del CIBER (CIBERDEM) confirma que els fàrmacs de la família de les sulfonilurees poden provocar una pèrdua d’identitat de les cèl·lules productores d’insulina, la qual cosa en redueix la capacitat per secretar l’hormona i, possiblement, accelera la progressió de la diabetis de tipus 2.
L’estudi, publicat a la revista Diabetes, Obesity and Metabolism, el lidera el catedràtic Eduard Montanya, de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, líder del grup de Diabetis, Nutrició i Malalties Endocrines de l’IDIBELL, metge a l’Hospital de Bellvitge i membre del CIBERDEM.
Els engranatges de la diabetis
La diabetis és una condició crònica provocada per un augment anormal de la glucosa a la sang (hiperglucèmia). Aquesta malaltia complexa té com a protagonistes la insulina, hormona que permet regular els nivells de glucosa a la sang, i les cèl·lules beta (β) pancreàtiques, que són les encarregades de produir insulina.
En la diabetis de tipus 2, es produeix una resistència a la insulina i una pèrdua progressiva de la funció de les cèl·lules β per fer-hi front. Tant la mort de les cèl·lules β com la seva pèrdua d’identitat tenen un paper important en aquestes alteracions, un procés conegut en models animals i corroborat ara en humans pels investigadors. «Les cèl·lules β no només moren, sinó que també perden la identitat funcional i, tot i que continuen vives, reverteixen a un estat en què són incapaces de produir i secretar insulina de forma efectiva, i sembla que les sulfonilurees contribueixen a aquesta pèrdua d’identitat cel·lular incrementant-ne i potenciant-ne la pèrdua de funció», explica Eduard Montanya.