Les aigües profundes del Pacífic equatorial, un potencial magatzem de CO2 durant lʼúltim màxim glacial

El vaixell d'investigació oceanogràfica <i>Joides Resolution</i> enfila proa des de les costes de Xile rumb a les aigües del Pacífic equatorial. Foto: Isabel Cacho, UB
El vaixell d'investigació oceanogràfica Joides Resolution enfila proa des de les costes de Xile rumb a les aigües del Pacífic equatorial. Foto: Isabel Cacho, UB
Recerca
(17/08/2015)

Fa prop de 20.000 anys, durant lʼèpoca de màxima extensió de les capes de gel de lʼúltim període glacial, les aigües profundes de lʼest del Pacífic equatorial estaven menys ventilades, fet que en principi va permetre acumular més CO2 i allunyar-lo de lʼatmosfera. Aquesta és la principal conclusió que es desprèn dʼun estudi internacional publicat a la revista Nature Communications i signat pels experts Isabel Cacho, del Departament dʼEstratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la UB; María de la Fuente i Eva Calvo (ICM-CSIC), Luke Skinner (Universitat de Cambridge), i Carles Pelejero (ICREA i ICM-CSIC).

El vaixell d'investigació oceanogràfica <i>Joides Resolution</i> enfila proa des de les costes de Xile rumb a les aigües del Pacífic equatorial. Foto: Isabel Cacho, UB
El vaixell d'investigació oceanogràfica Joides Resolution enfila proa des de les costes de Xile rumb a les aigües del Pacífic equatorial. Foto: Isabel Cacho, UB
Recerca
17/08/2015

Fa prop de 20.000 anys, durant lʼèpoca de màxima extensió de les capes de gel de lʼúltim període glacial, les aigües profundes de lʼest del Pacífic equatorial estaven menys ventilades, fet que en principi va permetre acumular més CO2 i allunyar-lo de lʼatmosfera. Aquesta és la principal conclusió que es desprèn dʼun estudi internacional publicat a la revista Nature Communications i signat pels experts Isabel Cacho, del Departament dʼEstratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la UB; María de la Fuente i Eva Calvo (ICM-CSIC), Luke Skinner (Universitat de Cambridge), i Carles Pelejero (ICREA i ICM-CSIC).

Tal com apunta María de la Fuente, que ha dirigit el treball, «les conclusions donen suport a la teoria que els oceans podrien haver tingut un paper clau com a responsables dels canvis en els nivells de CO2 registrats a lʼatmosfera durant èpoques fredes i càlides».

 

Lʼoceà més gran i profund del planeta

Segons explica Isabel Cacho, membre del Grup de Recerca Consolidat de Geociències Marines de la UB, «el Pacífic té una rellevància particular ja que és lʼoceà més gran i profund del planeta, però, a més, té una localització clau dins del patró global de circulació oceànica profunda: està situat a lʼextrem on arriben les aigües que porten més temps a lʼinterior de lʼoceà (les més envellides i les que, conseqüentment, poden portar més càrrega de CO2)». El Pacífic, per tant, és un bon sensor de quins han estat els nivells dʼemmagatzematge de CO2 durant diferents períodes climàtics.

«La recerca de les últimes dècades —apunta Isabel Cacho— ha aportat dades molt contradictòries en aquesta regió. El nou treball dóna una explicació a aquestes contradiccions aparents, i presenta dades que reforcen la rellevància del Pacífic equatorial com a potencial gran magatzem de CO2».

 

Estudiant els foraminífers en els sediments marins

En el treball, els experts han analitzat lʼevolució de la ventilació de lʼest del Pacífic equatorial durant els darrers 25.000 anys amb lʼobjectiu de detectar lʼexistència dʼuna massa dʼaigua profunda més envellida que lʼactual que pogués ser la font dels canvis atmosfèrics de CO2 esdevinguts durant lʼúltima desglaciació.

Per fer-ho, han analitzat el senyal de radiocarboni preservat a les closques de petits microfòssils (foraminífers) acumulats en el sediment marí dels fons oceànics durant els darrers 25.000 anys.

Tal com indica Eva Calvo (ICM-CSIC), «la ventilació oceànica fa referència, principalment, a lʼinterval en què una massa dʼaigua està allunyada de lʼatmosfera, a profunditat, i es pot estimar mitjançant lʼanàlisi del carboni 14 o radiocarboni». Aquest element es forma a lʼatmosfera de manera continuada i és incorporat posteriorment per la biosfera terrestre i els oceans.

Els resultats de lʼestudi mostren lʼexistència dʼuna massa dʼaigua profunda uns 1.300 anys més antiga que lʼactual en el Pacífic equatorial durant lʼúltim període glacial. Amb lʼinici de la desglaciació, el senyal de carboni 14 indica una «reactivació» de la circulació oceànica, canvi que coincideix amb lʼaugment de CO2 de lʼatmosfera.

Per María de la Fuente, «aquests resultats donarien suport a la hipòtesi que els oceans van emmagatzemar grans quantitats de CO2 en profunditat durant lʼúltim cicle glacial, de manera que van poder regular la concentració atmosfèrica a escala glacial i interglacial».

En el context dʼun augment desproporcionat dʼemissions de CO2 antropogènic, millorar la comprensió de lʼevolució del cicle de carboni en el passat és un pas imprescindible per poder predir possibles impactes futurs sobre el clima del planeta i lʼacidificació dels oceans.

«Actualment, lʼoceà captura un 25 % de les nostres emissions de CO2. Les masses oceàniques han estat un element clau per controlar els nivells de CO2 atmosfèrics en el passat i en lʼactualitat, i en el futur també tindran un paper molt significatiu. Amb aquest treball intentem aportar dades que permetin avaluar millor quina ha estat la capacitat de lʼoceà dʼemmagatzemar CO2 en períodes del passat per poder entendre millor el paper de lʼoceà en el cicle del carboni», conclou Carles Pelejero (ICREA i ICM-CSIC).