La UB edita la traducció al castellà del llibre 'Iniciación a la psicología de la comunicación'

Lʼautor parteix de la premissa que «els éssers humans són subjectes comunicants en la mateixa mesura en què són subjectes pensants, emotius i socials». Malgrat que ens trobem en un terreny que ha estat i és estudiat per moltes disciplines diferents —la lingüística, lʼantropologia, la sociologia, la pedagogia, la psicologia, la informàtica i la cibernètica, entre dʼaltres—, Anolli assegura que, «ara com ara, la comunicació sʼha convertit en un fenomen de moda. Mai com avui havíem viscut en una situació de sobrecàrrega i de saturació comunicativa».

 

En relació amb lʼaparició dels primers estudis científics sobre la comunicació, lʼautor subratlla que «és realment sorprenent pensar que la nostra espècie com a Homo sapiens faci prop de sis mil generacions que és a la Terra i que el desenvolupament científic i sistemàtic dels nostres coneixements sobre comunicació hagin començat fa poc més de dues generacions». En el llibre se citen les aportacions de Shannon, que va introduir els conceptes dʼemissor i receptor, canal, senyal i codi, i de Warren Weaver, que va aprofundir en els conceptes de redundància, filtre i feedback.

 

Per lʼautor, la definició més eficaç i precisa dʼinformació és la que va proposar Gregory Bateson el 1972: «La informació és una diferència que genera diferència», amb la qual establia una distinció sistemàtica entre notícia i informació. La primera és una dada que sovint apareix opaca, aïllada en la seva realitat absoluta, mentre que la segona és una relació que confronta dues o més dades i que pot generar més coneixements».

 

En la seva anàlisi, Anolli sosté que «la comunicació es pot definir com un intercanvi interactiu observable entre dos o més participants, dotat de cert grau de complicitat i dʼintencionalitat recíproca, que permet anunciar i compartir un determinat recorregut de significats sobre la base de sistemes convencionals dʼacord amb la cultura de referència».

 

Lʼautor fa un recorregut des de la comunicació animal fins a la comunicació simbòlica i analitza el fet que lʼadquisició del llenguatge articula i expandeix la ment del nen, cosa que el fa apte per afrontar situacions cognitives, emotives i socials més complexes. Anolli reflexiona sobre el significat i la intenció, i repassa les principals teories de Chomsky, Bickerton, Pinker, Jackendoff i Dunbar, per concloure que cap dʼaquestes teories li semblen plenament satisfactòries.

 

Dedica un capítol a la comunicació no verbal i un altre a explicar la nova retòrica i el paper que tenen lʼargumentació i la persuasió en la comunicació, així com allò que ell anomena tafaneria, que, segons Anolli, contribueix a regular i orientar la influència social, a manipular i a alterar les relacions sobre la base de creences no verificades i, sovint, no verificables.

 

Anolli també esbossa els conceptes de comunicació irònica, comunicació mentidera, comunicació seductora i comunicació psicòtica. Finalment, analitza el fet que en menys de tres generacions hem assistit a una explosió dels mitjans de comunicació de massa arreu del món, així com a una millora tecnològica constant i progressiva dʼaquests mitjans. I conclou que «la comunicació que sʼestableix digitalment entre diverses persones a partir de lʼús dʼun o més dispositius electrònics, amb els nous vincles creats, genera en conjunt més avantatges que no pas inconvenients i es manté oberta a futurs i fonamentals desenvolupaments».

 

Luigi Anolli (1945-2012) va ser professor de la Universitat de Milà-Bicocca, director de la càtedra de Psicologia de la Comunicació en aquesta mateixa universitat i fundador, i posteriorment director, del Centre dʼEstudis de Ciències de la Comunicació (CESCOM). També va ser coeditor del Giornale Italiano di Psicologia, la revista de psicologia més important dʼItàlia, i va dirigir i coordinar projectes de recerca de la Unitat de Recerca Italiana a Europa. Anolli va tractar el tema de la comunicació en múltiples articles i llibres, entre els quals destaquen Le emozioni (2002), Psicologia della cultura (2004), La mente multiculturale (2006), Fondamenti di psicologia della comunicazione (2006), La seduzione (2009), Lʼottimismo (2006) i, especialment, Iniciación a la psicología de la comunicación, una de les seves obres de referència en aquest àmbit.