La força de la solidaritat
Els inicis dels anys noranta del segle passat van ser temps convulsos per al continent europeu. Els diferents conflictes que van esclatar als Balcans van obrir una ferida al cor d’Europa difícil de tancar. Les imatges de pobles derruïts, fosses comunes i desplaçats van ocupar espais de prime time en els informatius. Des de la Segona Guerra Mundial, el continent no recordava un grau semblant de destrucció. Srebrenica, un dels forats negres de la nostra història contemporània, va esdevenir l’assassinat massiu més gran registrat a Europa des del 1945.
En aquest context, la Universitat de Barcelona va signar un conveni amb l’Associació Catalana de Suport i Ajuda al Refugiat (ACSAR) l’any 1993 per acollir estudiants provinents de zones en conflicte. Elodia Guillamon, personal d’administració i serveis (PAS) de l’Oficina de Mobilitat i Programes Internacionals (OMPI), ho recorda com si fos avui: «A iniciativa del rector Bricall, la UB va ser pionera a donar suport i acollir estudiants no només de països en guerra, sinó també d’altres zones inestables. Per exemple, el curs 1995-1996 vam tenir nou estudiants de Bòsnia, el Perú, Cuba i el Sàhara Occidental en règim d’acollida».
Aquesta iniciativa, mitjançant la qual la UB oferia matrícula gratuïta i allotjament en un dels col·legis majors als beneficiaris del programa, va ser una de les accions més destacades que va impulsar la UB a la dècada dels noranta i va obrir un camí de solidaritat universitària que va cristal·litzar amb la Fundació Solidaritat UB.
Carles Martí, que en aquella època era cap de l’OMPI, va visitar Bòsnia i Hercegovina l’any 1994 com a membre d’una delegació que va enviar la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) per reconstruir les universitats locals: «Hi vam anar molt aviat; encara hi havia hostilitats, i això va fer que no extraguéssim gaires conclusions d’aquesta primera incursió. Però la nostra presència va ser molt important com a reconeixement i esperança de futur». La UB va col·laborar també de manera decisiva en més iniciatives impulsades des de Catalunya per donar suport a Bòsnia, com ara el reeixit Districte 11, promogut per l’Ajuntament de Barcelona liderat per Pasqual Maragall.
Diferents llavors
Xavier López, director de la Fundació Solidaritat UB, explica quina va ser la gènesi de la Fundació: «Hi havia precedents d’actuacions solidàries en el si de la Universitat, com la Fundació Món-3. Gràcies a la insistència dels estudiants i la determinació dels responsables de la Universitat, es va crear una estructura amb la finalitat de cohesionar aquesta trajectòria de solidaritat i transformació social en el si de la UB».
«La lectura d’aquests més de vint-i-cinc anys d’història és positiva —diu López—, ja que han posicionat la UB com un actor social de referència en els àmbits de construcció de la pau i tasques de solidaritat, tant en l’àmbit nacional com internacional». Amb un equip de 18 persones, Solidaritat UB s’estructura per projectes: l’àrea d’educació per a la ciutadania global, orientada a promoure la integració curricular de l’educació per la pau i els drets humans; una àrea de refugiats i inclusió; l’àrea de cooperació i formació universitària per al desenvolupament, i els temes de memòria democràtica, que es vehiculen a través de l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM).
El currículum d’actuacions de la Fundació és ampli i ha tingut diferents àmbits d’intervenció a escala mundial. Un d’aquests àmbits va ser Timor Oriental, on la professora de dret constitucional de la UB Mar Aguilera va treballar primer per a les Nacions Unides, l’any 1999, i després hi va tornar amb el suport de Solidaritat UB. Timor Oriental, la colònia portuguesa fins a la invasió indonèsia del 1975, és un dels exemples contemporanis més paradigmàtics de violència i de vulneració dels drets humans. El triomf de l’opció independentista en la consulta del 1999 va desfermar una onada de violència que va tenir com a objectiu atemorir la població civil. Amb una experiència en feines d’observació internacional en més de trenta països, Aguilera recorda l’experiència a Timor amb tristesa: «La missió de quinze dies, que tenia el suport de Solidaritat UB, tenia com a objectiu veure com podíem ajudar el país a reconstruir-se. La situació sobre el terreny era molt precària, ja que el país estava devastat».
Un altre país al qual Solidaritat UB ha contribuït de manera decisiva en el procés de construcció de la pau ha estat Colòmbia. El professor de dret de la Universitat de Barcelona David Bondia, actual síndic de greuges de la ciutat de Barcelona, va ser codirector de l’Instituto de Estudios Interculturales, una entitat orientada a la justícia social i el foment de la pau al país. Bondia, que fa més de vint anys que col·labora amb la Fundació en entorns com els de Palestina o el Marroc, afirma que un dels grans reptes en la resolució del conflicte a Colòmbia va ser crear un clima de cultura de pau: «Va ser molt difícil. S’havia de parlar i escoltar molt les víctimes, sobretot les invisibles. En això va consistir el projecte de Solidaritat UB, a explicar i visibilitzar les històries menys conegudes, tant al país sud-americà com a Barcelona». «Era fonamental que indígenes, camperols i afrodescendents —afegeix Bondia— participessin en el procés de pau. Per això Solidaritat UB va participar en la creació de l’Institut, per donar veu a qui normalment no la té en conflictes tan enquistats com el de Colòmbia».
Bòsnia i Hercegovina és un altre dels focus d’acció de Solidaritat UB. «Vint-i-sis anys després de la fi de la guerra, el país dibuixa un mapa social molt dividit per grups ètnics i religiosos imposat per la classe dirigent; és difícil trobar espais on les diverses cultures es barregin amb normalitat, tal com era habitual abans de la guerra», afirma Oriol López, coordinador de l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM). Per això, des del 2018 la Fundació organitza anualment un intercanvi de joves de Catalunya i Bòsnia, que formen part del Consell de la Joventut de Barcelona i de la Youth Initiative for Human Rights, de Bòsnia. «Amb aquests intercanvis —apunta el coordinador— volem contribuir a la interacció entre joves de diversos grups i col·lectius per tal que siguin actius en la definició i el desenvolupament d’iniciatives memorials al seu país».
Síria: el gran repte
López ho té clar. Si d’algun projecte se sent especialment orgullós, és del programa de suport a persones refugiades i provinents de zones de conflicte. Nascut a l’any 2016 per fer front al drama humanitari del país àrab, una de les mesures posades en marxa per la UB va ser un curs d’accés a la universitat adreçat, en una primera fase, a estudiants sirians, malgrat que posteriorment va incorporar ciutadans d’altres zones en conflicte. Ara, s’ha posat en marxa una nova edició adreçada a estudiants ucraïnesos. En total, han passat més de quaranta estudiants per les aules. Quaranta vides recuperades.
«És on millor es visualitza el binomi acció-resultat —diu López referint-se al programa d’acollida—. Hem rebut gent que havia passat per situacions molt dures a tots els nivells, i amb un esforç que, comparativament, és petit, han pogut recuperar el seu horitzó de vida». La coordinadora d’aquest programa, Cati Jerez, comparteix la diagnosi: «Arran de l’onada d’indignació que va despertar la imatge d’Aylan a les costes turques, la societat civil europea es va preguntar què podia fer per ajudar Síria. La UB tenia clar que podia donar suport en l’àmbit humà i acadèmic, i evitar que es trunquessin les carreres universitàries de molts joves i ajudar-los a recuperar el seu horitzó vital».
Sara Carmona és mentora acadèmica dels estudiants acollits a la Fundació Solidaritat UB. La seva missió és acompanyar, orientar i donar suport emocional als alumnes perquè puguin completar amb èxit el curs de transició a la universitat. «La possibilitat de poder oferir una continuïtat de vida no té preu —diu Carmona— i la recompensa rau en el dia a dia, quan veus que aproven un examen, s’enamoren, fan amics i, en definitiva, tornen a gaudir».
La llum al final del túnel
El pas del temps no esborra records i vivències. Guillamon rememora la història d’un estudiant de Medicina peruà amenaçat per Sendero Luminoso a qui la Universitat de Barcelona va oferir la possibilitat d’iniciar una nova vida al nostre país: «També tinc presents les cares de tots els nois i noies bosnians que van arribar aquells anys fugint de la guerra al seu territori».
Una d’aquestes històries a Barcelona la va escriure Liliana Zoranovic, que no té prou paraules per agrair als col·laboradors de la UB l’oportunitat de «ser una catalana més». Zoranovic va arribar a Barcelona l’any 1994 procedent de Sarajevo. Com ella mateixa reconeix, va trigar molt a fugir del seu país, que vivia una cruenta guerra des de l’any 1992. Finalment, va desembarcar a Barcelona fent escala a Croàcia. «Un amic em va animar a provar sort —assegura Zoranovic— i preguntar si la UB m’acolliria. Jo era molt incrèdula. Però em van dir que sí i, el primer any, fins i tot em van permetre anar d’oient a les classes de l’INEFC, que era la carrera que volia fer». Un somni que va iniciar l’any 1995 i que va culminar amb èxit el 2000. Ara és professora d’educació física en un institut de secundària de Badalona.
«La història és cíclica. Malauradament —diu Zoranovic— les guerres mai no s’acabaran. Amb Ucraïna se m’han despertat els antics dimonis. Tot el patiment que ara veiem a través de la televisió o de les xarxes socials, jo l’he viscut a la meva pell». Per això és tan important que les universitats, com la UB, donin suport acadèmic als estudiants «que ens hem quedat sense país i sense família», conclou la professora.
Shahid Sbeih va arribar a Barcelona procedent de Síria l’octubre del 2016. Després de completar el curs de transició a la UB i una formació per especialitzar-se en producció audiovisual, al setembre reprendrà els estudis d’Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat de Barcelona. «Al principi va ser molt difícil —diu Sbeih—, sobretot pel tema idiomàtic. La meva llengua era l’àrab i em va costar adaptar-me, però finalment tot va sortir bé». «La Fundació Solidaritat UB m’ha ajudat molt. Jo vaig arribar molt jove, amb divuit anys, i vull destacar molt el suport psicològic que em van donar. Per a mi, va ser essencial tenir una mà estesa on agafar-me per poder superar tots els traumes», afirma l’estudiant.
Atalaiant l’horitzó
«Hem intentat optimitzar al màxim —afirma Xavier López— la capacitat de la Universitat de Barcelona, que, com és obvi, té recursos limitats, per mirar de tenir la màxima incidència possible amb la màxima agilitat possible», i afegeix: «Es tracta de sortir dels murs de la Universitat per ser efectius allà on ens necessitin».
«Sempre et queda un punt d’insatisfacció perquè mai no pots resoldre tot el que voldries, però crec que podem sentir-nos orgullosos de la tasca solidària de la UB», conclou López.