La contaminació per microplàstics també amenaça les llacunes costaneres de tot el planeta

Aquestes són algunes de les conclusions dʼun estudi publicat a la revista Environmental Pollution que, entre dʼaltres, ha estat a càrrec del doctorand Ostin Garcés-Ordóñez, dirigit pel catedràtic Miquel Canals, director del Grup de Recerca Consolidat de Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB. Lʼarticle, en què han participat experts dʼinstitucions de Colòmbia i Xile, revisa el progrés dels coneixements sobre la contaminació per microplàstics en llacunes costaneres de tot el món i alerta de lʼabundància de fibres i fragments de polietilè, polièster i polipropilè en alguns dʼaquests valuosos ecosistemes.

Llacunes costaneres protegides, però també contaminades

Les llacunes costaneres són ecosistemes de transició entre els sistemes aquàtics continentals i marins. Amb un gran valor ecològic i socioeconòmic, són hàbitats també afectats per lʼimpacte de les activitats humanes. Lʼestudi revisa la bibliografia científica publicada sobre la contaminació per microplàstics en 50 llacunes costaneres de 20 països en diversos continents, concretament a Europa (32 %), lʼÀsia (20 %), lʼAmèrica Llatina i el Carib (18 %), lʼÀfrica (12 %), lʼAmèrica del Nord (10 %) i Oceania (8 %).

Les llacunes costaneres són de gran importància per a la conservació de la biodiversitat. A més, són les principals proveïdores dʼaliments i altres serveis ecosistèmics a poblacions locals —sovint vulnerables— que en depenen. El 58 % dʼaquests ecosistemes tenen algun estatus de protecció nacional o internacional (conveni de Rāmsar per a la conservació i lʼús racional de les zones humides i els seus recursos, reserves de la biosfera, àrees dʼimportància per a la conservació de la vida silvestre, i altres).

«En aquests hàbitats naturals, els nivells més alts de contaminació per microplàstics resulten de la combinació de diversos factors. Per exemple, el temps de permanència i la taxa de renovació de lʼaigua de les llacunes, la presència de grans desenvolupaments urbans i industrials amb una gestió inadequada dels residus, les descàrregues de rius i emissaris, les fluctuacions climàtiques estacionals, els fenòmens naturals (huracans, tifons, etc.) i la tipologia dels microplàstics», afirma lʼinvestigador Ostin Garcés-Ordóñez, membre del Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines i primer autor de lʼarticle.

Les llacunes costaneres amb taxes lentes —o molt lentes— de renovació de lʼaigua són les més susceptibles de presentar una contaminació elevada per microplàstics. En el cas de la llacuna Mosquito a Florida (Estats Units), la renovació del 50 % de lʼaigua requereix entre 200 i 300 dies i, per tant, els microplàstics que hi arriben poden romandre en aquest ecosistema durant períodes de temps considerables.

«Durant lʼèpoca de pluges, la concentració de microplàstics també augmenta a lʼaigua superficial en comparació amb lʼestació seca, un fenomen que sʼha observat a la llacuna de Río Lagarto (Mèxic) i a la Ciénaga Grande de Santa Marta (Colòmbia), amb els nivells més alts a les zones en què es registren les activitats humanes més intenses», apunta Garcés-Ordóñez, que també és membre de lʼInstituto de Investigaciones Marinas y Costeras de Colòmbia.

La fauna piscícola, de gran interès comercial per la seva explotació per al consum humà, és un dels grups dʼorganismes més ben estudiats en relació amb lʼimpacte dels microplàstics. En lʼestudi, que revisa els efectes de la contaminació sobre 96 espècies, lʼimpacte més alt es detecta en peixos de les llacunes de Bizerta i Ghar El Melh (Tunísia), en especial les espècies Liza aurata i Sarpa salpa, amb ingestes de fins a 65 microplàstics per individu. Els mol·luscs, amb nivells de fins a 17 microplàstics per individu, són un altre dels grups més afectats: els valors més alts sʼhan detectat en lʼostra de Virgínia (Crassostrea virginica) de la llacuna Mosquito (Estats Units).

Les llacunes costaneres de la península Ibèrica: dades i perspectives

En el cas de la península Ibèrica, les llacunes costaneres són relativament poc nombroses i petites en comparació amb altres sistemes lacunars costaners del món. La majoria sʼassocien als cursos més baixos dels rius i a les seves antigues desembocadures, així com a la deriva litoral de sediments, com és el cas dels aiguamolls de lʼEmpordà, el delta de lʼEbre, lʼalbufera de València o el sistema lacunar de lʼAlgarve portuguès.

«Lʼestat ambiental dʼaquestes llacunes és variable i, a més, canvia al llarg del temps. Algunes pateixen els efectes de la contaminació dʼorigen urbà, industrial i agrícola, com lʼalbufera de València o el Mar Menor, a Múrcia, on fa poc sʼhan produït mortaldats massives de peixos per episodis dʼanòxia», manifesta el catedràtic Miquel Canals, director del Departament de Dinàmica de la Terra i de lʼOceà de la UB i membre destacat de l'equip investigador.

«El Mar Menor, que és la llacuna costanera més extensa dʼEspanya, té unes característiques úniques entre les llacunes costaneres ibèriques, atesa lʼelevada salinitat de les seves aigües com a resultat de la comunicació permanent amb el mar obert i la presència de diversos illots volcànics. Els episodis de sequera poden tenir efectes notables en alguns dʼaquests sistemes lacustres, com ja està passant als aiguamolls de lʼEmpordà o a Doñana», apunta Canals.

Lʼestudi revela la presència de microplàstics en la columna dʼaigua, els sediments i els peixos a les llacunes costaneres del Mar Menor (Múrcia), la Pletera (Catalunya) i a Ria Formosa i Aveiro (Portugal).

«A les llacunes espanyoles, sʼha constatat una mitjana de 20,1 ± 2,9 microplàstics per quilogram del tracte digestiu en orades (Sparus aurata) del Mar Menor, i una abundància de fins a 2,5 microplàstics per individu en la gambúsia (Gambusia holbrooki) de la llacuna restaurada de la Pletera, a Girona», assegura Miquel Canals.

«Al Mar Menor —continua— la presència mitjana seria de 43,5 a 53,1 microplàstics per quilogram de sediment segons revelen dos estudis publicats, un valor sensiblement inferior al que es troba a les llacunes costaneres de Venècia i a Sacca di Goro (Itàlia), Anzali (Iran), Bizerta (Tunísia) i Lagos (Nigèria), però superior al que sʼha detectat a Ria Formosa (Portugal)».

Les llacunes costaneres, nous abocadors de microplàstics?

A més dʼacumular-se en zones concretes dels ecosistemes lacunars, els microplàstics també poden anar a parar al mar i agreujar encara més el problema de la contaminació dels oceans.

«Podem afirmar amb certesa que les diferents matrius ambientals de les llacunes costaneres —és a dir, aigües, sediments i organismes que viuen en aquests hàbitats— són receptores de microplàstics i estan afectades per la contaminació que provoquen. No obstant això, encara no sabem fins a quin punt les llacunes costaneres són abocadors finals de microplàstics», sosté Canals.

«Aquest aspecte —prossegueix— està relacionat amb les característiques i la dinàmica de cada llacuna, així com amb les quantitats i les propietats dels microplàstics entrants. Així doncs, determinades llacunes podrien ser autèntics abocadors, mentre que dʼaltres podrien funcionar com a abocadors temporals en el cicle dels microplàstics i facilitar-ne, per exemple, el transvasament des dels sistemes fluvials fins a les platges i lʼambient marí. Aquests tipus de criteris es podrien utilitzar per classificar les llacunes costaneres segons el balanç entre els fluxos de microplàstics entrants i, eventualment, sortints».

Objectiu: evitar lʼarribada de microplàstics a lʼentorn natural

La revisió publicada a la revista Environmental Pollution es basa en estudis que han combinat diverses aproximacions metodològiques —inspecció visual directa, digestió química, selecció per densitats— per estudiar hàbitats diferents que poden incloure esculls coral·lins, praderies submarines, platges i manglars.

«El nostre estudi evidencia lʼesforç per millorar els mètodes de mostreig i identificació de microplàstics: determinar la mida òptima de la mostra i evitar possibles contaminacions, aplicar tècniques de tinció per optimitzar la identificació dels microplàstics, i reduir els costos de les diverses metodologies per poder aplicar-les en programes de seguiment a llarg termini», afirma Ostin Garcés-Ordóñez.

«En molts punts del planeta, la recerca es veu limitada per lʼescassa disponibilitat de recursos financers, humans i dʼinfraestructura (per exemple, espectròmetres Raman i detectors dʼinfraroigs amb transformada de Fourier per caracteritzar la composició dels polímers plàstics)», explica Garcés-Ordóñez. «Aplicar de manera extensiva tant les metodologies senzilles com las més avançades permetrà respondre a molts interrogants sobre la dinàmica dels microplàstics en aquests ambients o el rol de les llacunes com a abocadors temporals o permanents de microplàstics», conclou.

Tal com detalla Miquel Canals, «la millor manera dʼafrontar i minimitzar la problemàtica de la contaminació per microplàstics en general i a les llacunes costaneres en particular passa per aturar-ne lʼentrada als sistemes naturals. Cal actuar sobre les fonts i les causes que nʼafavoreixen lʼarribada a les llacunes i a la resta dʼecosistemes».

«Aconseguir-ho o com a mínim acostar-se a aquest objectiu —puntualitza Canals— requeriria una sèrie dʼactuacions combinades a escala global, regional, nacional i local. Dʼentrada, caldria disposar dʼun marc normatiu adequat i implementar-lo de manera efectiva, i a continuació impulsar accions per minimitzar la generació de residus plàstics a tots els nivells (per exemple, amb una gestió adequada dels residus i de les aigües residuals abocades als ecosistemes aquàtics, i amb estratègies per eliminar lʼacumulació de deixalles dʼuna mida gran al medi ambient, que poden generar microplàstics secundaris, entre dʼaltres)».

«És obvi que aquests exemples són únicament algunes de les opcions que hi ha, que també haurien dʼanar acompanyades de programes dʼeducació ambiental i de seguiment per poder valorar-ne objectivament lʼefectivitat. Altres opcions, com ara la recuperació de microplàstics del medi natural, no són, per ara, viables», conclou Miquel Canals.

Article de referència:

Garcés-Ordóñez, O.; Saldarriaga-Vélez, J. F.; Espinosa-Díaz, L. F.; Canals, M.; Sánchez-Vidal, A.; Thiel, M. «A systematic review on microplastic pollution in water, sediments, and organisms from 50 coastal lagoons across the globe». Environmental Pollution, octubre de 2022. DOI: 10.1016/j.envpol.2022.120366

Fotografies: Ostin Garcés-Ordóñez (UB)