L’esclat creatiu d’una llengua minvant
De tot això en parlem amb tres autèntics especialistes: Antoni Martí Monterde i Jordi Marrugat, professors de la Facultat de Filologia i Comunicació, i Mireia Sopena, cap de l’àrea d’edició d’Edicions UB i gran coneixedora del món de l’edició en català.
Per Marrugat, autor de Narrativa catalana de la postmodernitat, la recuperació del Govern de la Generalitat no va resoldre el problema de la llengua: «Es tracta d’un govern amb alguns recursos econòmics, però sense poder real, tal com comprovem cada dia. De manera que li ha estat impossible convertir el català en una llengua necessària». Amb tot, puntualitza: «Tenim una literatura amb una vitalitat extraordinària i això ha fet possible algunes trajectòries impensables en qualsevol altre país, algunes obres grandioses i úniques que farien l’enveja de qualsevol cultura occidental». Tot i això, es demana: «Qui les llegirà d’aquí a unes dècades si l’ús social del català continua en retrocés?». Martí Monterde, director de la col·lecció Figura de literatura comparada, també coincideix amb el diagnòstic de Murgades, però precisa: «No només ara la literatura catalana té més vitalitat que la llengua; en condicions molt més adverses ja havia estat així», fos durant la Renaixença, al segle XIX, o durant les dictadures del XX. En aquestes èpoques, «la literatura és l’Estat d’una nació sense estat o, com diria Von Hofmannsthal, en un context força diferent, l’escriptura és l’espai espiritual de la nació». Sopena, en canvi, circumscriu la situació en un marc més general: «Històricament, no hi ha hagut una correlació entre usos socials i pràctiques literàries. Si bé encara no s’han complert els objectius de la normalització lingüística dels anys vuitanta, en les darreres dècades l’accés dels escriptors a la formació, els intercanvis entre professionals i els canals de difusió per arribar als lectors s’han amplificat d’una manera mai vista».
La construcció d’un sistema literari català modern, iniciada en el modernisme, es va consolidar en el noucentisme i, encara que sembli contradictori, es va desenvolupar plenament durant la dictadura de Primo de Rivera. Als anys trenta, tot ciutadà que volia ser escriptor a Catalunya, tant si era nacionalista com si no, tant si se sentia més català o més espanyol, es feia escriptor en català. Per Marrugat, aquest sistema va ser liquidat pel franquisme: «Com molt bé han estudiat Vilanova, Gallofré, Llanas o Gassol, tot aquest sistema es va destruir i va ser substituït per un d’escrit exclusivament en llengua castellana. Va ser una construcció artificial imposada per la violència (física i simbòlica), amb la voluntat clara d’exterminar tota una llengua, la seva literatura i la seva cultura». I remarca que els qui avui «consideren supremacista la voluntat que el català sigui hegemònic a Catalunya són aquells que han assumit com a tasca pròpia la continuació d’aquest extermini cultural». Per Martí Monterde «no hi ha res més supremacista que l’actitud dels escriptors espanyols respecte a la resta de les literatures del polisistema literari ibèric, que és una comunitat interliterària en conflicte». «Quant als escriptors en castellà a Catalunya —afegeix—, no es pot parlar de literatura catalana en castellà. El que sí que podem fer és aprendre d’altres contextos semblants com Bèlgica, on comparatistes com Jose Lambert han aconseguit pensar aquesta complexitat per parlar, no de literatura belga, sinó de literatures a Bèlgica». Així mateix, aquest polisistema complex també existeix dins la mateixa literatura catalana, amb cinc territoris repartits en tres estats que no han aconseguit vertebrar un espai únic de comunicació. Segons Martí Monterde, «tothom hauria de fer autocrítica, sobretot els mitjans de comunicació, però també hi ha una estructura autonòmica, amb law fare inclòs, que ha fragmentat corpus, mercat i comunitat cultural, i ha convertit en un problema la lliure circulació de béns simbòlics, tant com de viatgers i mercaderies».
L’altre gran node referencial sobre el qual bascula la literatura catalana és la relació amb la seva tradició i les relacions d’obertura que ha mantingut amb altres literatures a través de la traducció, que avui viu una edat d’or paral·lela al nivell de la seva creació. Marrugat considera equivocada «la idea que la nostra tradició és plena de buits i de febleses: la literatura catalana, a més d’assimilar la pròpia tradició, va néixer en el món modern amb la voluntat d’enriquir-se incorporant totes les altres tradicions sense excepció».
Però tot aquest esclat creatiu no seria possible sense una potent indústria editorial al darrere que li donés difusió i forma. De fet, en els darrers anys hem viscut una concentració editorial sense precedents, que ha absorbit la majoria de segells creats dels setanta ençà, però al mateix temps estem assistint a l’eclosió d’un munt d’editorials independents amb propostes molt suggeridores. Martí Monterde és absolutament clar i diàfan en la seva anàlisi: «La literatura catalana havia tingut Selecta i després Edicions 62 com a motors culturals potents. Però dècades de gestió econòmica pèssima i unes elits editorials que no van saber estar a l’altura van anar degradant el nivell literari del que es va convertir en el Grup 62. L’absorció pel Grup Planeta d’editorials catalanes històriques, amb la congelació i destrucció del seu fons, és una autèntica vergonya. L’objectiu no és altre que destruir la continuïtat de la tradició, i fer desaparèixer la literatura catalana entrant per la Diagonal, amb la col·laboració d’una part important de la gauche divine i els cercles acadèmics i polítics pseudoprogres i falsament cosmopolites». En la seva opinió, «les editorials literàries de referència són de petita i mitjana dimensió, potser petites en volum comercial, però molt grans des del punt de vista de la història cultural dels darrers vint anys, absolutament independents i radicalment culturals». I conclou esperançat: «Aquest present editorial, acompanyat de revistes com L’Espill, Mirmanda, Afers, Revista de Catalunya o L’Avenç, és importantíssim, i ha coincidit amb uns escriptors relativament joves que estan fent una literatura europea en català impressionant».
Marrugat precisa el paper d’aquestes petites editorials: «Fan un esforç molt meritori per reeditar i mantenir viva la tradició catalana. I això té una gran influència en la creació i el cànon actuals». Però fa algunes objeccions sobre la creació d’aquest cànon: «No hi ha hagut cap gran canvi en el cànon català des que es va establir acadèmicament entre els anys seixanta i vuitanta. En la recuperació i la reinterpretació de la tradició que s’ha fet en els darrers anys hi ha hagut operacions culturalment molt qüestionables. S’ha creat una imatge falsa de la tradició catalana, de la qual se n’ha amagat el coneixement produït en els darrers anys, principalment des de la universitat, per respondre a interessos comercials i personals». Per Marrugat és evident que «el món editorial ha optat en la majoria de casos de recuperació de la tradició catalana per ignorar el coneixement dels investigadors i especialistes». I assenyala dues causes principals d’aquest fet: «La destrucció dels estudis literaris catalans a la universitat, i la confusió de la crítica amb l’opinió, que ha passat dels diaris i revistes a les xarxes socials».
Sopena, molt més pragmàtica, opina que, malgrat tot, «així com el sector del llibre és només un dels múltiples estímuls dels creadors, sembla indubtable que les editorials i la crítica, en les seves múltiples plataformes i expressions, són els principals definidors de les modes literàries». «D’altra banda, són els historiadors de la literatura els que podran definir, amb perspectiva històrica i estètica, un cànon que és essencialment heterogeni i mutable», conclou.