Joan Simon: «Lʼús de plantes psicoactives és una constant en les diverses etapes històriques de pobles i cultures»

Des de fa temps, els científics saben que les plantes al·lucinògenes activen receptors específics en el cervell dʼuna manera semblant a com ho fan alguns neurotransmissors cerebrals, com ara la serotonina o, en menor grau, la noradrenalina i la dopamina. Els neurotransmissors cerebrals són compostos químics que una neurona llança per activar un impuls nerviós en la cèl·lula receptora; la serotonina, particularment, està involucrada en el control de la conducta i de la regulació de la percepció sensorial.

 

Malgrat que el mecanisme dʼacció exacte encara no es coneix del tot, sí que es pot afirmar que les diferents substàncies que es troben en aquest tipus de plantes actuen mimetitzant, almenys, els efectes de la serotonina en determinades regions del sistema nerviós central. Sovint aquests principis actius vegetals tenen, doncs, una estructura química tan semblant que és capaç de bloquejar els receptors específics dʼaquests neurotransmissors i provocar tota la gamma dʼalteracions dels sentits que es coneixen com a al·lucinacions.  

 

 

És ben cert que no hi ha unanimitat sobre el terme més adequat per denominar aquest tipus de plantes. Per bé que sovint sʼutilitzen indistintament, no es poden considerar com a sinònims. Des dels psicotròpics fins als enteògenics, la terminologia que sʼutilitza és tan rica com ho són les cosmovisions que sʼhi associen, i molt sovint, aplicarem una accepció o una altra en funció del context en què parlem. Cal destacar que alguns autors experts en aquest tema —com ara Antonio Escohotado— rebutgen el terme psicodèlic, que també ha estat força emprat, perquè sʼassocia massa amb les drogues visionàries i està lligat a una certa cultura antisistema dels anys seixanta i setanta. Des del punt de vista més místic i religiós, sovint es parla de plantes visionàries o enteogèniques. Aquest últim terme vincula aquestes plantes amb la idea que revelen i generen la divinitat a lʼinterior de les persones que en consumeixen. En el món mèdic i farmacològic la denominació clàssica és la de plantes psicotròpiques o, afinant més, psicodislèptiques —desencadenants de la psique— o psicotomimètiques.

 

 

 

La hipòtesi és que la possibilitat dʼaccedir a la dimensió de la divinitat es vehicula a través de substàncies bioactives, provinents de plantes al·lucinògenes, que modifiquen lʼestat quotidià de la persona i la situen en posició dʼestablir alguna mena de comunicació en un altre nivell de realitat (amb canvis de percepció sensorial, més enllà de la consciència, similar al dels somnis, que són també territori de contacte amb la divinitat). Lʼexploració dʼaquests canals de comunicació —sovint restringits a especialistes o intermediaris, com ara sacerdots, xamans, etc.— hauria propiciat un coneixement empíric i tècnic (identificació de les espècies botàniques, les parts que sʼhan dʼemprar, la metodologia dʼextracció i de preparació, la dosi, els efectes desitjats i els indesitjats, etc.) que sʼhauria fixat de manera molt potent en lʼimaginari simbòlic de les diverses cultures i religions (llenguatge, rituals, estructures de poder en la comunitat, possessió de secrets o coneixements). Addicionalment, lʼús terapèutic de plantes hipnòtiques o al·lucinògenes per superar el dolor (com ara el cascall o lʼefedra, que alguns autors situen 60.000 anys enrere en el temps) hauria estat una altra font dʼaprenentatge complementària.

 

 

 

Els cronistes de lʼèpoca descriuen prou bé lʼacció embriagadora i lʼús magicoreligiós que es feia dʼalgunes dʼaquestes plantes considerades sagrades en les cultures precolombines, com ara els fongs del gènere Psylocybe, que eren denominats teonanacatl (que significa «carn de déu»). Les cultures precolombines associaven aquestes plantes al món diví, al contrari que els missioners i els conqueridors, que les van associar a plantes diabòliques, lʼús de les quals calia eradicar per implantar el cristianisme. Però no totes les plantes considerades sagrades eren al·lucinògenes. El blat de moro (Zea mays), base de lʼalimentació dʼaquells pobles, tenia diverses divinitats entre maies i asteques i, per tant, era una planta sagrada però dʼús alimentari. El cacau (Theobroma cacao), que per a maies i asteques era símbol de vigor físic i longevitat, es considerava en la mitologia dʼaquestes cultures com un regal dels déus.

 

 

 

Podríem considerar que lʼús de plantes psicoactives ha estat una constant en les diverses etapes històriques de pobles i cultures, de manera que aquesta pràctica és més una norma que una excepció. Tot i això, hi ha alguns buits geogràfics, com ara Austràlia, Nova Zelanda i la Polinèsia, on no hi ha registre dʼús de plantes psicoactives.

 

Es considera que sʼhan utilitzat o sʼutilitzen prop de 150 espècies per les seves propietats enteogèniques, de les quals unes 130 són pròpies del món occidental i una vintena, de lʼoriental. Les cultures mesoamericanes representen el màxim exponent en el consum tradicional de plantes psicoactives, com ara el peiot (Lophophora williamsii), lʼololiuqui (Turbina corymbosa) o fongs del gènere Psilocybe, entre dʼaltres. Una anàlisi a banda seria la referida al consum dʼaquestes plantes que, en ocasions, han estat «exportades» a altres cultures amb finalitats ludicorecreatives.

 

 

 

Un factor important ha estat lʼatribució de lʼorigen de la malaltia a causes sobrenaturals. Aquesta idea, molt transversal en societats pretècniques, fa que lʼacció de les forces misterioses que porten a la malaltia només les puguin desxifrar i canalitzar el sacerdot, xaman o bruixot, que, actuant com a guaridor i en un context màgic, es comunica amb el món sobrenatural a partir dʼelements sagrats, com ara plantes que alteren lʼestat de la consciència. En podem trobar exemples en la incubatio, que es feia als temples dʼAsclepi a la Grècia pretècnica, i en lʼús del cactus de sant Pere (Trichocereus pachanoi) als Andes centrals, o de lʼAmanita muscaria en els rituals vèdics.

 

Un altre element important és el canvi en els factors religiosos. Per exemple, a mesura que Europa es va anar cristianitzant, es va prohibir lʼús de plantes qualificades com a «malèfiques» o «diabòliques» per les seves propietats psicoactives, i que tradicionalment sʼhavien utilitzat en terapèutica, com ara el cascall o opi (Papaver somniferum), la belladona (Atropa belladona) o el jusquiam negre (Hyoscyamus niger), que van trigar més de 500 anys a reintroduir-se per a finalitats terapèutiques a Europa.

 

 

 

Les plantes visionàries són la porta dʼentrada a la dimensió espiritual i tenen una significació de «mitjanceres» amb els poders divins. En certa manera, també comparteixen part de la naturalesa divina (en algunes cultures són adorades pròpiament com a déus). Els cicles biològics, les formes, els noms o les propietats de les plantes adquireixen un caràcter simbòlic en cada cultura i poden passar a regir els calendaris, les festivitats, els costums, el llenguatge, les iconografies, els refranys, etc. Això no passa només en les plantes al·lucinògenes exòtiques. En la cultura mediterrània, per exemple, la tríada de plantes sagrades (blat = pa = cos; vinya = vi = sang; olivera = oli = senyal dʼunció sagrat) representa lʼelevació a símbol religiós de la base material alimentària de la nostra cultura des de fa almenys trenta segles. La mateixa tradició religiosa cristiana ha arribat a la identificació entre aliments sagrats i la divinitat mateixa.

 

 

Moltes plantes sagrades tenen i han tingut utilització terapèutica. Només a tall dʼexemple, podem citar la coca —planta sagrada en cultures andines—, de la qual sʼextreu la cocaïna, que sʼempra com a anestèsia local. També la banya de sègol, per lʼhemisíntesi de dihidroergotamina es fa servir per al tractament de la migranya; la morfina, la codeïna i la papaverina sʼutilitzen com a analgèsics; derivats de lʼopi o cascall —planta sagrada en diverses cultures— sʼusen com a antitussígens i antiespasmòdics, etc. Altres plantes al·lucinògenes tenen una terapèutica intermitent i poc legislada, precisament pel fet dʼanar lligades a un ús lúdic restringit. És el cas del cànem (Cannabis sativa), que té molt bona fama per evitar els efectes secundaris (vòmits, nàusees, pèrdua de gana) dels tractaments de quimioteràpia, radioteràpia o la medicació antiretroviral.

 

Les plantes estrictament psicomimètiques sʼhavien emprat terapèuticament en el camp de la psiquiatria però ara estan en desús. Amb tot, lʼefecte al·lucinogen dʼaquestes plantes té un gran interès des del punt de vista mèdic. Encara queden moltes llacunes en el coneixement sobre el cervell humà i els efectes dʼaquestes plantes —que afecten les principals funcions característiques de lʼorganització de la ment humana— poden ajudar a entendre millor com funciona el cervell i quines són les raons i els mecanismes de la seva morbiditat. Lʼestudi dels principis actius de moltes dʼaquestes plantes —com ara lʼLSD, que sovint sʼagafa com a model de substància fortament al·lucinògena— ofereix a la farmacologia moderna una via per entendre millor el funcionament de les substàncies emprades per tractar malalties neuropsiquiàtriques. Però, tot i que sʼutilitzen àmpliament, no hi ha una comprensió clara dels mecanismes dʼacció.

 

Per últim, cal dir que el maneig experimental dʼaquestes substàncies psicotròpiques està sotmès a unes regulacions molt estrictes. Actualment, els al·lucinògens estan classificats en la Llista I del Conveni de substàncies psicotròpiques, un apartat on es troben aquells fàrmacs que, dʼacord amb lʼOrganització de les Nacions Unides, són molt severs per a la salut pública i que, a més, no tenen una utilitat terapèutica prou reconeguda.

 

 

 

En general, el que està en perill són els coneixements tradicionals a causa de la aculturació. En alguns casos, també hi ha risc per a determinats genotips o poblacions que sʼexploten excessivament o amb criteris poc sostenibles. Amb tot, moltes vegades la qüestió es planteja exactament a la inversa: a causa del seu significat religiós, la preservació de plantes sagrades o dels indrets on viuen (temples, monestirs, boscos sagrats) ha comportat la protecció dʼaquestes espècies i dels seus hàbitats enfront de la destrucció del territori circumdant, i indirectament sʼhan convertit en garantia de preservació de la biodiversitat. Lʼexemple més notable és la conservació de Ginkgo biloba en recintes sagrats de la Xina i altres països limítrofs, mentre que en estat silvestre sʼha extingit a tot el món, llevat de dos bosquets seminaturals.

 

La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN), a la vista del potencial dʼaquesta realitat, ha propiciat la Iniciativa Delos, que agrupa llocs sagrats o amb plantes sagrades de tot el món amb un paper important en la conservació de la flora (com ara Rila, a Bulgària; Meteora, el mont Parnàs o el mont Athos, a Grècia, i Montserrat, Núria, Poblet o Lluc, al nostre país).

 

 

 

Actualment, hi ha molts fronts de recerca ben diversificats relacionats amb plantes considerades sagrades. Per exemple, el vesc (Viscum album), una planta sagrada de la cultura celta: només cal fer una cerca en alguna base de dades de recerca científica (com la popular Medline), per observar amb quina profusió sʼinvestiga aquesta planta per trobar substàncies amb propietats anticancerígenes.

 

Cal insistir, però, en un aspecte que em sembla crucial per poder avançar en lʼexplotació de nous recursos: el coneixement de la biodiversitat vegetal i del ric patrimoni cultural que lʼenvolta. Es coneixen prou bé les plantes lligades a la mística a la vella Europa. Però en altres cultures i llocs llunyans del món, en molts casos ni tan sols existeix un catàleg de la diversitat florística dʼun determinat territori. Extenses àrees de Sud-amèrica, de lʼÀfrica o del sud-est asiàtic amaguen plantes que utilitzen els xamans de tribus petites que encara estan poc estudiades. No es tracta dʼintentar «patentar» aquestes plantes per treureʼn un benefici econòmic immediat, com ha passat fa poc amb lʼayahuasca (Banisteriopsis caapi), una planta psicoactiva que els pobles indígenes amazònics utilitzen en cerimònies i de la qual sʼha patentat, textualment, la varietat da vine. Lʼentramat dʼestudis antropològics, etnològics, botànics, químics i clínics serà, en un futur, el que ens permetrà conèixer encara molt millor els secrets que guarden les plantes sagrades.