Hi ha esperança per al català?

El català és una llengua singular en molts sentits. Hi ha àmbits com la ràdio, Internet o l’edició de llibres en què és clarament davantera respecte d’altres llengües amb un nombre semblant de parlants, però en altres sectors, com l’audiovisual, la ciència i les noves tecnologies, es troba en una situació d’inferioritat. Malgrat ser llengua oficial a Andorra, cooficial a tres comunitats autònomes espanyoles (no així a la Franja, ni a França o a Itàlia), té forces clarament en contra, des de l’administració de justícia fins als lingüicides habituals. Tot i això, milions de persones que no la tenen com a llengua inicial s’hi identifiquen i la utilitzen en la vida quotidiana.

El llibre descriu la multiplicitat de situacions en què es troba el català en cadascun dels territoris on és llengua pròpia. Això fa que les visions sobre la seva actualitat i futur siguin tan diverses. La UB hi és present a través de l’opinió de dinou dels seus docents i investigadors: Mònica Barrieras, Albert Bastardas, Eloi Bellés, Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa, Montserrat Camps, Pere Comellas, Mireia Farrús, Avel·lí Flors-Mas, Marina Massaguer, Jordi Matas, Josep Murgades, Neus Nogué, Eva Pons, Carles de Rosselló, Montserrat Sendra, Esteve Valls, Carme Vilà i F. Xavier Vila.

Aprofitem la publicació d’aquest llibre per parlar amb la professora Junyent sobre la seva visió de la situació actual de la nostra llengua:

Quin diagnòstic de la llengua ens aporta el llibre?

L’objectiu del llibre era que els autors diguessin com veien la situació de la llengua i què caldria fer per canviar-la. En aquest sentit, podríem dir que hi ha 77 diagnòstics. Són molt diversos, però ningú diu que anem bé. En tot cas, predomina l’esperança i les propostes per sortir-nos-en.

El català recula? Les darreres dades assenyalen que estem a prop del llindar del 35 % de parlants, en què alguns lingüistes situen la frontera de la desaparició.

Les dades indiquen que el català recula, això del 30 % només és un indicador. Però el més important és que ens en podem sortir. El que ens dona més esperança és que tenim molts nous parlants, molta gent que ha fet l’esforç d’aprendre la llengua. Aquest és un regal que no hauríem de malbaratar no reconeixent aquest esforç i no parlant en català cada cop que ens hi adrecem. Si nosaltres fem la feina, hi ha centenars de milers de persones disposades a acompanyar-nos.

Creieu que el sistema d’immersió ha funcionat? Durant anys es va dir «hem guanyat l’aula però hem perdut el pati». Hem perdut ara també l’aula?

La immersió com a tal, és a dir, com un programa que s’aplica en llocs on el català no és la llengua de l’entorn, ha funcionat. El que no ha funcionat és el sistema, que ha seguit com si la immersió no existís. Molta docència a secundària, i cada cop més a primària, no es fa en la llengua vehicular de l’escola, tot i que la immersió implica que s’hauria de poder fer sense cap problema. Una vegada més, som nosaltres els que fallem, els que no ens creiem que tenim una llengua que és per a tothom.

Com és que la cooficialitat no ha representat cap garantia per a la supervivència del català?

Per causes diverses. D’una banda, no s’ha exigit el compliment de la llei en molts àmbits (el cas del català com a llengua vehicular de l’ensenyament n’és un exemple, però n’hi ha d’altres). D’altra banda, l’oficialitat no és garantia de res, com es mostra en el cas d’Irlanda. L’únic que és imprescindible per a la supervivència de la llengua és que s’usi i es transmeti. Tota la resta, com ara l’oficialitat, està molt bé, però no pot fer la feina que hem de fer els parlants.

Només un Estat català pot garantir la supervivència de la llengua?

L’Estat és un exterminador de llengües, jo no me’n fiaria gaire. En un cas com el nostre, potser podria actuar si arriba en un moment en què la situació de la llengua encara és reversible, però ens podem trobar com a Irlanda i que ja no hi siguem a temps. Jo no lligaria ambdós projectes. Un Estat pot arribar en qualsevol moment; si la llengua la perdem, la perdem per sempre.