El desgel del permagel també incrementa lʼemissió de gasos amb efecte dʼhivernacle en els llacs àrtics
Lʼaigua subterrània que circula pel subsol a causa del desgel del permagel pot transportar diòxid de carboni i metà —gasos amb un potent efecte dʼhivernacle— fins als llacs àrtics, la qual cosa incrementa els efectes del canvi climàtic. Aquest procés de transport de gasos fins als llacs, que culmina amb la seva emissió cap a lʼatmosfera, sʼha quantificat ara per primer cop en un treball publicat a la revista Nature Communications que ha dirigit Carolina Olid, professora de la Facultat de Ciències de la Terra i membre de l'Institut de Recerca Geomodels de la UB.
Lʼaigua subterrània que circula pel subsol a causa del desgel del permagel pot transportar diòxid de carboni i metà —gasos amb un potent efecte dʼhivernacle— fins als llacs àrtics, la qual cosa incrementa els efectes del canvi climàtic. Aquest procés de transport de gasos fins als llacs, que culmina amb la seva emissió cap a lʼatmosfera, sʼha quantificat ara per primer cop en un treball publicat a la revista Nature Communications que ha dirigit Carolina Olid, professora de la Facultat de Ciències de la Terra i membre de l'Institut de Recerca Geomodels de la UB.
En el treball també hi participen els investigadors Jordi Garcia-Orellana, Valentí Rodellas, Marc Diego-Feliu i Aaron Alorda-Kleinglass, del Departament de Física (UAB) i lʼInstitut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA-UAB); Gerard Rocher-Ros i Jan Karlsson (Universitat dʼUmeå, Suècia), i David Bastviken (Universitat de Linköping, Suècia).
El permagel (permafrost en anglès) és el sòl que es manté congelat en diversos punts del planeta, com ara lʼÀrtic i lʼAntàrtida, així com en altes muntanyes i planes elevades dʼarreu del món. Segons el nou estudi, el canvi climàtic potenciarà el procés de descàrrega de metà des del permagel fins als llacs àrtics a través de lʼaigua subterrània, «motiu pel qual caldria incloure aquest procés en els models de predicció climàtica», apunta Carolina Olid, primera autora de lʼestudi i membre del Departament de Dinàmica de la Terra i de lʼOceà de la UB.
LʼÀrtic, el sentinella del canvi climàtic
LʼÀrtic és una de les zones de la Terra més sensibles al canvi climàtic i sʼestà escalfant a una velocitat dos o tres cops superior a la mitjana global del planeta. El nou treball té com a model els llacs àrtics que es localitzen a la regió de permagel esporàdic, al nord de Suècia. En aquesta àrea —un ecosistema típic de la tundra—, entre el 10 % i el 50 % dels sòls estan permanentment congelats. La capa superior del sòl per damunt del permagel, la capa activa, és la que es congela i descongela anualment.
«En aquesta regió, la temperatura mitjana anual ha augmentat considerablement els darrers anys i ara ja supera els 0 ºC. Això provoca que aquest permagel, amb abundant matèria orgànica rica en carboni i gasos amb efecte dʼhivernacle, es descongeli. A través de la circulació de lʼaigua subterrània, el desgel del permagel actua com una font que subministra gasos amb efecte dʼhivernacle als llacs de la regió que estan connectats hidrològicament. Els gasos són finalment emesos cap a lʼatmosfera i contribueixen a amplificar lʼescalfament global», indica la professora Carolina Olid.
Fins ara, el desgel del permagel que afecta les emissions de gasos amb efecte dʼhivernacle dels llacs àrtics era encara una incògnita i no sʼhavia estudiat en detall. Per resoldre els interrogants sobre aquest procés, lʼequip ha emprat el radó, un gas abundant en els corrents del subsol, com a traçador de la descàrrega dʼaigua subterrània als llacs.
Ara bé, la quantificació del radó per analitzar el transport de gasos amb efecte dʼhivernacle cap als llacs no està exempta de dificultats tècniques i operatives. «El radó és un gas radioactiu, que es desintegra molt ràpidament, i això ens va exigir instal·lar equips de mesura a lʼestació científica dʼAbisko per poder mesurar les mostres el mateix dia que es recollien», detalla la investigadora, que havia estat membre de la Universitat dʼUmeå.
«Les concentracions de radó i metà a lʼaigua del subsol són molt variables, cosa que fa necessari treballar amb un gran volum de mostres per poder determinar-ne la magnitud amb precisió», comenta Valentí Rodellas, membre de lʼequip investigador de lʼICTA-UAB. «Els sòls dʼaquestes regions —afegeix lʼinvestigador—, rics en molses, i amb una gran capacitat per retenir aigua, dificulten encara més lʼobtenció dʼun volum dʼaigua suficient per poder fer les anàlisis. També hem hagut de transportar desenes de quilos de material a la motxilla durant recorreguts relativament llargs fins a arribar als llacs, ja que no hi ha transport motoritzat per arribar-hi».
Més emissió de gasos amb efecte dʼhivernacle durant lʼestiu
Lʼestudi revela que el flux dʼentrada de gas metà a través de lʼaigua subterrània als llacs és més intens a lʼestiu que a la tardor per lʼaugment del volum dʼaigua que circula pel subsol (desgel, pluges, etc.). Les temperatures més altes de lʼestiu també afavoreixen la producció de metà al sòl i, per tant, enriqueixen el contingut del gas en lʼaigua subterrània que circula fins als llacs.
«El canvi climàtic i lʼacceleració del desgel del permafrost augmentarà la quantitat de gasos amb efecte dʼhivernacle que es pot transportar als llacs a través de lʼaigua subterrània. Al seu torn, lʼaugment de les precipitacions, de fins a un 40 % a lʼÀrtic durant la pròxima dècada, incrementarà també el flux dʼaigua subterrània i, per tant, la descàrrega de metà als llacs», explica la investigadora Carolina Olid.
Una emissió més elevada de gasos amb efecte dʼhivernacle a lʼatmosfera no és lʼúnic efecte causat pel desgel del permagel. «Lʼaigua del permagel conté concentracions elevades no només de gasos com el diòxid de carboni (CO2) o el metà (CH4), sinó també dʼaltres compostos com ara nutrients, metalls i contaminants (mercuri, etc.). Lʼentrada dʼaquests compostos als llacs té impactes perjudicials en el medi natural i els organismes que habiten en els ecosistemes lacustres i també en els sistemes terrestres (torberes, etc.)», detalla Gerard Rocher-Ros, investigador postdoctoral a la Universitat dʼUmeå.
«Els efectes deguts a la descàrrega de lʼaigua subterrània —afegeix Carolina Olid— tenen efectes amb implicacions en tota la cadena tròfica aquàtica tant del mateix llac com de la xarxa de rierols o rius interconnectats, que també impacten en els serveis ecosistèmics que aporten els recursos naturals a tota la societat».
Millorar la predicció del canvi climàtic en el futur
Encara és difícil determinar en quines zones del planeta el procés de desgel del permagel serà més ràpid o acusat. En algunes àrees, determinats llacs es dessecaran, perquè lʼaigua marxarà a través de les escletxes o els nous canals que es formen amb el desgel. En altres casos, els llacs expandiran els seus marges a mesura que avanci el desgel —procés conegut com thermokarst— i fins i tot sorgiran nous llacs en depressions del relleu.
En aquest escenari dʼincerteses climàtiques, introduir la descàrrega de lʼaigua subterrània en els models climàtics millorarà les prediccions de les futures emissions de CH4 (metà) des dels llacs.
«Això —conclou la professora— ens permetrà avaluar quin és el paper dels llacs en el cicle del carboni i si realment funcionen com a fonts o com a possibles embornals de gasos amb efecte dʼhivernacle. Aquesta informació és clau per poder desenvolupar polítiques de conservació adequades per tal de mitigar el canvi climàtic».
Article de referència:
Olid, C.; Rodellas, V.; Rocher-Ros, G.; Garcia-Orellana, J.; Diego-Feliu, M.; Alorda-Kleinglass, A.; Bastviken, D.; Karlsson, J. «Groundwater discharge as a driver of methane emissions from Arctic lakes». Nature Communications, juny de 2022. DOI: 10.1038/s41467-022-31219-1
Volem agrair i dedicar aquest treball a Jordi Garcia-Orellana, qui de manera sobtada ens va deixar fa poc. A molts, ell ens va motivar per fer recerca. També va ser un gran amic; quan vam necessitar suport, sempre hi va ser. La idea dʼaquest projecte va sorgir de la seva passió per entendre lʼimpacte de lʼaigua subterrània en els cicles biogeoquímics, tant de sistemes costaners com dʼaigües continentals. Aquest treball i molts dʼaltres no haurien estat possibles sense ell.