Els ‘Carmina Burana’, amb les melodies originals i traduïts al català
Aquesta edició presenta, per primer cop, una selecció dels poemes que componen els Carmina Burana en llatí i traduïts al català (en molts casos per primera vegada), acompanyats d’una nova edició de les seves melodies. Basant-se en la consulta de les fonts manuscrites digitalitzades, Ignasi-Xavier Adiego i Alejandra de Riquer aconsegueixen recuperar la música amb què s’interpretaven els poemes del còdex Buranus. Tothom coneix la cantata Carmina Burana de Carl Orff, estrenada l’any 1937, quan se sabia ben poc de les melodies originals d’aquests textos medievals. I és gràcies als estudis musicològics desenvolupats a mitjans del segle XX que ha estat possible aquesta restitució.
Aquesta edició presenta, per primer cop, una selecció dels poemes que componen els Carmina Burana en llatí i traduïts al català (en molts casos per primera vegada), acompanyats d’una nova edició de les seves melodies. Basant-se en la consulta de les fonts manuscrites digitalitzades, Ignasi-Xavier Adiego i Alejandra de Riquer aconsegueixen recuperar la música amb què s’interpretaven els poemes del còdex Buranus. Tothom coneix la cantata Carmina Burana de Carl Orff, estrenada l’any 1937, quan se sabia ben poc de les melodies originals d’aquests textos medievals. I és gràcies als estudis musicològics desenvolupats a mitjans del segle XX que ha estat possible aquesta restitució.
El còdex Buranus és el manuscrit que recull l’antologia més variada i rica de la lírica llatina medieval, i els seus textos són coneguts universalment amb el nom de Carmina Burana. Data de voltants de l’any 1230 i, tot i que el lloc on va ser escrit encara genera debat, hi ha consens a situar-lo al sud de la frontera lingüística alemanya. Caracteritzada per la notació musical neumàtica adiastemàtica, l’obra es va concebre com un cançoner en què havien de conviure poesia i música. Per una banda, la notació neumàtica associa a cada síl·laba un neuma, un signe que indica el moviment ascendent o descendent de la melodia. Per altra banda, la notació adiastemàtica impedeix saber la nota en termes actuals i, per tant, si no es coneix la melodia, no es pot associar els neumes a notes precises d’una tonada concreta. Així doncs, Ignasi-Xavier Adiego ha comparat fonts paral·leles i la contrafactum per poder conèixer les melodies dels Carmina Burana i plasmar-les en aquesta obra.
Aquest llibre s’emmarca en la col·lecció Filologia UB - Biblioteca, dirigida per Joan Santanach, que publica obres de referència de l’àmbit de les filologies clàssica, romànica i catalana. Abraça edicions crítiques de textos literaris en llengües romàniques i grecollatins que constitueixen l’humus de què parteixen els escrits en llengües neollatines. Alguns dels darrers títols publicats són Itineraris d’avantguarda d’un català de París (1917-1920). Cròniques literàries, entrevistes i cartes, de Joan Pérez-Jorba i amb edició i estudi introductori de Pilar García Sedas, i Cartas (1949-1955). La filología románica en la postguerra, de Martín de Riquer i István Frank, amb edició i estudi d’Isabel de Riquer.
Ignasi-Xavier Adiego, doctor en Filologia Clàssica, és catedràtic de Lingüística Indoeuropea de la Universitat de Barcelona. La seva tasca com a indoeuropeista s’ha centrat en l’estudi de les llengües anatòliques i de la Itàlia antiga. També ha investigat els dialectes romanís de la península Ibèrica. Paral·lelament, ha dut a terme una carrera musical com a compositor i pianista especialitzat en l’acompanyament líric. Va estudiar piano amb Pere Vallribera, composició amb Gabriel Brnčić i Albert Sardà, i orquestració amb Lluís Vergés. És autor de nombroses obres per a piano, cant i piano i conjunts de cambra.
Alejandra de Riquer, doctora en Filologia Clàssica, és professora titular de Filologia Llatina de la Universitat de Barcelona. En l’àmbit de la filologia llatina medieval, ha publicat diversos estudis centrats en la literatura carolíngia, com ara els llibres Teodulfo de Orleans y la epístola poética en la literatura carolingia (1994) i Eginhardo. Vida de Carlomagno (2019). És membre de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) i professora del màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona.